dimarts, 29 de desembre del 2009

Pressupost




Finalment avui he signat la convocatòria de comissió informativa de serveis econòmics i generals per al proper dilluns dia 4 de gener amb un únic punt per a informar: la proposta de pressupost municipal per al 2010.

D’acord amb la normativa d’aplicació i les bones pràctiques, el pressupost s’hauria d’aprovar abans de finalitzar l’any, però ja us podeu imaginar que si ja és difícil fer un pressupost en època de bonança econòmica, encara ho és més en temps de dificultats. En un govern de coalició és important que el pressupost satisfaci a tots els socis de govern i això requereix una gran dosi de paciència i de temps; i, com en tot a la vida, la pressa és mala consellera. La feina era molta, no en termes de negociació (els socis d’un govern suposadament no negocien), però si per aconseguir que els números quadrin... i en això les fórmules són diferents segons el pensament polític de cadascun.

Crec que finalment hem fet una bona feina i que les aportacions dels socialistes han estat imprescindibles: hem prioritzat un creixement dels recursos a benestar social, una qüestió del tot punt cabdal per al PSC. Dins del context de disminució de recursos de totes les àrees, la de cultura també decreix, però ho fa en uns termes de raonabilitat d’acord amb la idea de convertir la cultura en motor estratègic de la ciutat que fa poc vaig expressar.

Una altra qüestió és la de la inversió a Fisersa per tal de modernitzar la xarxa d’abastament d’aigua de la ciutat; estrictament aquest no és un tema que sigui de pressupost, però és cert que el PSC l'hi va vincular; això no obstant, cal que ens arribi el darrer dictamen del Departament d’economia i finances per a tirar-ho endavant i encara no ha arribat. Confio que el proper mes de gener o a principis de febrer podrem tirar-ho endavant i compto especialment amb la complicitat de l’alcalde. En relació amb aquest assumpte força gent m’ha preguntat perquè aquesta meva obstinació a fer aquesta inversió a Fisersa; doncs la resposta és ben fàcil: perquè amb una empresa pública d’aigua ben sanejada i amb les infrastructures al dia el rebut de l’aigua és més barat.

En poques paraules, fa temps que no s’ha invertit en la millora de la xarxa; ara, amb una inversió de 6 milions d’euros en 4 anys estarem al dia i amb prou feines hi haurà increments, perquè l’empresa municipal no busca benefici. Pel cas que ho deixem córrer, més endavant s’haurà d’invertir una quantitat de diners que ni l’ajuntament ni l’empresa podran suportar, fet que en forçarà la venda a un tercer, que haurà de fer la inversió, que ens haurà de pagar pel negoci de l’aigua i que voldrà guanyar dinerons. Resultat: el rebut repercutirà als ciutadans tots aquests costos...i de quina manera!

Com a última reflexió crec que cal pensar que el dèficit probablement és una solució per a poder seguir prestant els serveis imprescindibles. L’Estat ho pot fer i nosaltres no? Això ja són figues d’un altre paner que segurament un govern tan heterogeni com el nostre no pot abordar, però que des de l’esquerra (tota) hem de valorar. Què és millor: tancar serveis? fer-los desaparèixer fins a l’anècdota? O fer un dèficit controlat que al final no és més que augmentar l’endeutament? Un endeutament que és molt menor que el de qualsevol família. Això sí, el rigor i la seriositat exigirien deixar de banda totes les coses supèrflues: no podem endeutar-nos per coses que no siguin estratègiques o imprescindibles

dijous, 3 de desembre del 2009

Moció pel dret a decidir

(TRANSCRIPCIÓ DE LA INTERVENCIÓ EN AL PLE)


El PSC podria haver-hi votat a favor, una atenta lectura denota que simplement es vol permetre a uns ciutadans fer una pregunta. Nosaltres creiem en la democràcia i per tant res no ens hauria d’impedir estar a favor de fer les preguntes que convinguin, si és que els electes no se senten capacitats i legitimats per a fer la feina. Altre cosa és votar si o no a la pregunta que es farà.

Així doncs el PSC s’absté per les següents raons:

Aquesta moció ha estat presentada pels grups de CiU, ERC i el senyor Elelman sense haver-ne convidat el PSC, per tant neix apartant a una majoria social i política de la ciutat, el procedir per tant ens situa en posició d’obligada abstenció. On no ens hi volen no hi podem ser, per tant facin i quan vulguin ser seriosos o tenir una majoria realment representativa ens avisin. Ara no ens demanin, que ens hi sumem, ni ens demanin transaccions. Han tingut temps per fer-ho.

Vull recordar-los que el PSC al gener de l’any 90 va votar a favor del dret a l’autodeterminació i CiU és va abstenir.

Tot i això no deixarem de dir ben clarament quina és la nostra posició vers la independència, només faltaria! Nosaltres no fem política segons si tenim el govern de la Generalitat o no.

Els catalans i catalanes hem escollit dotar-nos d’un marc competencial i estatutari a l’empara dels successius Estatuts d’autonomia, i de la Constitució. L’últim d’aquests actes de lliure decisió va ser el donar un suport majoritari a l’estatut del 2006. Ara no és temps de depassar aquest marc abans de saber si és viable o no. L’estatut de 2006, aprovat en referèndum pels catalans i les catalanes, ha estat la consecució d’una de les fites més importants de la història recent del nostre país. Més autogovern, més i millor finançament, el reconeixement de nous drets socials, la definició de Catalunya com a nació son alguns dels trets més remarcables d’una llei que, sens dubte, marcarà de manera decisiva i positiva el futur del nostre país. Defensar el ple desenvolupament de l’estatut del 2006, que va comptar amb el recolzament de CiU, PSC, ICV-EUiA però no del PP, ni d’ERC, ni de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, ni de la Plataforma pel Dret a Decidir, és la millor forma de defensar l’autogovern de Catalunya i l’evolució d’Espanya en un sentit federal.

El projecte nacional dels socialistes catalans és el catalanisme federalista. Un projecte que té voluntat de sumar i representar a la majoria del catalans, que no volen fer dels diferents graus d’identificació nacional un element de conflicte i de divisió, i que defensen l’autogovern de Catalunya. El nostre projecte comporta la
defensa del ple desenvolupament de l’estatut del 2006 i l’evolució del nostre país cap a un estat federal.

Al final no oblidin que Catalunya no és independent perquè els catalans no han donat mai un suport majoritari
a partits que es declarin a favor de la independència. Res més. No em puc estar de recordar els equilibris de CiU entre anar corrent a retratar-se amb el president Zapatero i ara en un context electoral intentar aproximar-se al vot sobiranista.

Volem deixar clar l’absolut respecte als convocats de la consulta i a les persones que es consideren independentistes, que si al que aspiren és a la independència, de ben segur que no ho fan amb exclusió de la majoria social i política que representa el PSC a Figueres.Com els dèiem abstenció perquè vostès no ens hi volen.

divendres, 27 de novembre del 2009

De Madrid a Figuers

(ARTICLE PUBLICAT A L'HORA NOVA)

La setmana passada vaig estar a Madrid des de dimarts fins a dijous per diversos assumptes: polítics, professionals i familiars. En aquest petit article tinc intenció de descriure-us la feina feta, però el que em fa més il·lusió és intentar transmetre com vaig viure la meva visita. Haig de dir que la ciutat és molt diferent, cada vegada més, de com jo la vaig conèixer ja fa una colla d'anys. I la vaig arribar a conèixer una mica: fins i tot hi vaig viure tot un any quan en tenia 18. Després ja no vaig tornar a casa.

Des d'aleshores la ciutat s'ha modernitzat molt: tot són grans estacions de metro i grans infraestructures i arreu es nota una inversió brutal, tant de l’Estat, com de la Comunitat, com de l’Ajuntament. Les obres són constants, i sembla que tot sigui una carrera per tal de fer que tot evolucioni a una velocitat vertiginosa. El cas és que aquesta manera de fer sembla copiada de "l’estil Florentino": gastar calers i calers a manta. Aquesta és una situació, d’entrada, indignant perquè penses: "qui ho paga tot això?" I arribes a la conclusió que... nosaltres! I que mentrestant ens foten a parir tant com poden, ens diuen insolidaris i estan disposats a passar “el cepillo” a l’Estatut i a nosaltres mateixos. Després de fer quatre consultes pots observar que no ho paguem tot (sí que hi contribuïm, però, a través de la inversió de l’estat) però si mires el deute de l’ajuntament és estratosfèric. La veritat és que allà ja se’n foten del Faraón Gallardón i les seves obres! Per acabar-ho d’adobar , ZP els ha arriat un FEIL per fer més obres que ells dediquen a canviar estàtues d’emplaçament perquè fa lleig fer i desfer voreres constantment. Només cal agafar el metro a la T4 de Barajas (de la qual podem comparar la coberta de Richard Rogers amb els aplacats de guix de la nostra T1). O arribar a l’estació de metro Nuevos Ministerios, que ve a ser una cosa de 6 pisos sota terra amb Renfe i Metro inclosos. Per cert: algú ha vist el metro a la nostra T1? En fi, per a què seguir?

El cas és que dimarts vaig assistir a una reunió de la FEMP en representació de l'Ajuntament de Figueres. S'hi va repassar l’estat del transport urbà a Espanya. Al meu entendre, era un fòrum estrany on el PSOE i el PP se les fotien, Alcalde de Béjar versus Alcalde de Valladolid. Tot i el sarau obligatori, hi va haver diverses propostes per organitzar trobades. La primera, unes jornades sobre finançament de transport públic que va oferir-se a organitzar Màlaga. L’alcalde de Valladolid hi va demanar que se subvencionés el GLP, un combustible especial que usen els seus busos; a propòsit d'això ,jo vaig proposar que s’analitzés la possibilitat de finançar el reciclatge i destrucció de les bateries del nostre bus, ja que, si bé el cost diari és barat, la destrucció de la bateria es menja tot aquest estalvi.

Parlant de casa nostra, Figueres, i pel que fa als busos elèctrics, val a dir que en comprarem més, i no per què els companys d’IC no es posin nerviosos i parlin d’acords programàtics (que, fins on jo recordo, els acords que tenen només són amb CiU, Richard Elelman dixit). Els comprarem, sí, per a les línies on són útils i on no ens deixin els usuaris en ple mes d’agost sense aire condicionat. És a dir, tindrem en compte els usuaris abans que els programes entre CiU i IC , però sempre que es pugui seran elèctrics.

Tornant a la reunió de Madrid, també vàrem acordar-hi celebrar unes jornades de gestió de sancions a Figueres ,on tindrem la presència de més de 70 ajuntaments per a posar idees en comú.

Segueixo amb el programa del viatge: el dimecres el vaig dedicar a assumptes de picaplets a l’audiència Nacional.

El dijous a les 10 del matí vaig assistir al Ministeri de Foment a la signatura del conveni del convent dels Caputxins, junt amb els diputats Sáez i Canet i la diputada Palma i tot acompanyant l’Alcalde. Va ser un acte emotiu dins el marc de 37 signatures en 40 minuts. Tot i això, la satisfacció per la subvenció a Caputxins és enorme: ha estat una feina molt ben feta, ben treballada i molt perseguida. No hem fet pocs viatges amb el regidor Ciro Llueca per tal d'aconseguir això que hem aconseguit: dijous el pastisset va tenir cirereta, però hi va haver moltes hores de forn prèvies. Al final, tornada a corre-cuita i feina a Barcelona fins tard.

Permeteu-me pensar que tot i la descripció típica i tòpica que he fet al principi, l’únic camí cap al Futur, el de Figueres i el del país (sigui quin sigui el de cadascú), és entendre’ns, perquè, si bé quan veig l’estació de Nuevos Ministerios em “ratllo”, no deixa de ser cert que a Figueres ,l’Estat (amb un govern socialista) hi està invertint més de 16 milions d’euros. Per tant: a defensar l’estatut,; i si ens el declaren inconstitucional ,haurem de demanar la reforma de la constitució. Hem de seguir avançant, amb sentència favorable o no, cap a un estat federal que penso que és l’únic camí per tal que tots i totes ens trobem còmodes en aquest invent de país en què vivim.

Per acabar la setmana, diumenge vaig anar a Maià, a l’homenatge a Ernest Lluch. Allà, el nostre President, José Montilla, va mostrar una fermesa i un lideratge que mai ningú havia mostrat, va dir les coses pel seu nom i va afirmar que, com a país, no ens conformarem amb un copet a l’esquena. M’agrada la gent com ell, que diu les coses pel seu nom: persones fermes i tenaces.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Inauguració de l'exposició dedicada a Narcís Monturiol


Acabem d'inaugurar l'exposició "Narcís Monturiol, una veu entre l'utopia i la realitat", que forma part del actes de Figueres 2009 Capital de la Cultura Catalana. És una mostra magnífica.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Un dia de tardor

Demà al matí els socialistes anirem a Maià de Montcal a recordar l’Ernest Lluch. Hi serem molts afiliats i simpatitzants que any rere any solem anar-hi. Ja fa temps que ens el van arrabassar, però el seu record segueix ben present, com també segueixen presents les ganes de reivindicar el pensament i l’obra d’en Lluch.

Personalment, només puc parlar del meu coneixement d’en Lluch a través dels seus escrits i de la seva etapa com a ministre.

Permeteu-me, però, un petit record personal: fa molts anys, segur que era pels volts del 78 o el 79, vaig acompanyar els pares a un dinar a un lloc propietat d’en Palol de Peralada; si no ho recordo malament, en deien el corral i hi havia un camp de tir al plat, a més d’un espai per fer costellades i trobar-se amb els amics. Estava situat a la carretera de Llançà, on ara hi ha el restaurant “El Jou Vell”. Doncs bé, aquell dia vaig entendre que anàvem a dinar amb algú important relacionat amb la política. Recordo que tot plegat va durar molta estona, com també recordo com el meu pare i en Martí Sans varen escoltar i després debatre amb aquell senyor que havia vingut per compartir el seu temps amb tots ells. Després, ja només recordo com la mare un dia em va dir que havien fet ministre aquell senyor que tant els havia agradat.

L’altre record és d’un dia de tardor en què hi va haver un atemptat amb bomba a Barcelona que va desconcertar a tothom; recordo declaracions confuses fins unes hores més tard en què es va descobrir que el vertader atemptat havia succeït en un pàrquing unes hores abans.

divendres, 20 de novembre del 2009

Més de 4,6 milions d'euros per a Figueres


Amb la Montse Palma, hem presentat el FEIL 2010, que suposarà una inversió de 4,6 milions d'euros a la ciutat

diumenge, 15 de novembre del 2009

Resum de la conferència 'Dos anys de govern'


Aquest és un resum de la meva intervenció a la conferència 'Dos anys de govern', en la què he realitzat un balanç d'aquests dos primers anys de mandat i he parlat de les iniciatives de futur.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Dos anys de feina


Aquest és el vídeo que projectarem durant la meva conferència 'Dos anys de govern', amb un resum en imatges de la feina feta en aquests dos primers anys de mandat.

diumenge, 1 de novembre del 2009

4 de fresques

Avui al cementiri de Figueres a l'acte d’homenatge als morts de la guerra civil, els morts de la guerra mundial i als represaliats del franquisme, hem dit que el millor homenatge és preservar les nostres institucions i la nostra democràcia de les mans dels xoriços. Sinó crearem desafecció i tornarem a ser, com fa 70 anys caldo de cultiu pels feixismes i pels indiferents, d’aquí a l'abisme hi ha molt poc.

Seria una pena fallar als qui es van deixar la vida, el patrimoni, la família i la salut per la nostra democràcia.

Lluitem perquè això no passi!

dimecres, 28 d’octubre del 2009


L'exposició sobre Pep Ventura ha estat un gran èxit amb més de 4.000 visitants. Una mostra que ens ha apropat a la figura i obra d'aquest gran compositor de la nostra ciutat i del nostre país.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Brrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

Fa molts dies que no escric al bloc; en part perquè hi ha hagut esdeveniments feliços, com el naixement del meu fill Pere, i en part, perquè hi ha dies que un està fins al clatell de tot plegat veient com està el pati.

Sovint acabo preguntant-me que faig aquí. No és per menys! És per descoratjar qualsevol viure enmig del bombardeig mediàtic que suposen el Cas Millet, la imputació de Maria Antònia Munar en el cas "Can Domenge", la trama Gürtel... o veure l’ajuntament d'El Egido escorcollat i la seva plana major, inclosos els funcionaris, tancats a la cangrí, o saber que el 10 % dels diputats del parlament balear estan sota sospita... Tampoc no hi ajuden els "Ciudadanos" barallant-se per veure qui cobra més, o descobrir CDC cobrant d’en Millet, o que també el PI havia rebut del mateix "senyor".

I enmig de tot això, la complicada vida "real" de la gent del carrer, amb els EROs campant per tot arreu. Per cert: vau veure el programa de 30’ sobre Badia del Vallès? Sabeu com es viu en algun barri de Figueres, o de Barcelona, o de Perpinyà?

És clar que necessitem aire, necessitem que tot funcioni, necessitem posar ordre i foragitar els que només miren pels seus propis interessos, ja siguin polítics o crematístics.

Necessitem creure en el nostre país. Necessitem que els ciutadans i les ciutadanes s’estimin els seus polítics pels seus mèrits i això avui és una fal·làcia mentre no foragitem la deshonestedat, la falsedat i la manca d’escrúpols. Sinó: Itàlia! I aquí sí que jo, amics i amigues, baixo del tren!

divendres, 16 d’octubre del 2009

Presentació de '7 històries i 1 ciutat'


Acabem de presentar el documental '7 històries i 1ciutat', un dels projectes emblemàtics de la Regidoria de la Dona i Gestió de la Igualtat per a construir una nova Figueres amb una societat més justa i equilibrada.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Una mà renta l'altra i les dues la cara....

Aquesta frase me la va etzibar un celebrat polític en actiu, no del meu partit però això tant se val. La qüestió és que llegint sobre “l’affaire Millet” em venen ganes d’oblidar-me de tot el que he estudiat a la facultat: penal, penitenciari, filosofia del dret, un seguit de coses que ens han portat a ser civilitzats i limitar-nos a tancar gent a la presó.

A la facultat també ens donaven història del dret i havia algun càstig que potser hauríem de recuperar; coneixeu aquella dita tant catalana que diu “li van passar el gat per l’esquena”? Doncs això es practicava l’edat mitjana amb certa desimboltura, consistia en immobilitzar el subjecte passiu en qüestió (posem per exemple un pope de la cultura catalana i barcelonina que ha robat tot el que ha pogut i més, com en Millet) i estacar-li el subjecte actiu (un gat ben esquerp i malcuat, si és possible negre i d’aquells de 4 o 5 quilos) a l’esquena de manera que les potes del davant i del darrera queden lliures i llavors es procedia a maltractar el gat. Sembla ser que era opcional clavar-li clatellots al subjecte passiu (en el nostre cas el pope del palau de la música). Com que som gent civilitzada i hem estudiat alguna cosa no ho farem això, ni ho pensarem. Déu nos en guard!

Anem a coses serioses, aquesta tropa ens pren a tots per imbècils, en Millet, no en tinc cap dubte vist el que ha fet, però després de la vergonyant declaració portada al jutjat i convenientment publicada als mitjans veig que el company Pau Molins també. Quina manera més barroera de buscar atenuants per al judici. Algú es pensa que si no se l’hagués enxampat hauria confessat? Algú creu que darrera la redacció de declaració autoinculpatòria no hi ha un lletrat? Això que han fet és fotre’s de la virolla home!

Llegia ahir que la Societat civil barcelonina i catalana (allò que abans era la burgesia) voldria que es rentés la roba bruta a casa. Ja ho veieu: carteta autoinculpatòria amb placet "ràvula" i els compis de sobre la Via Augusta vetllant perquè res se sàpiga, a veure si tot queda en un escandalet de res.

Us deia el tema de la mà perquè resulta que la carteta lletrada és fullaraca i l’home ha robat (presumptament perquè això no ho ha reconegut) 12 milions o més i són a Suïssa. Vull dir que aquesta gent tant significada, tant exemplar i els seus exemplars advocats ens prenen a tots per cretins integrals. Ja és el darrer que després de la confessió es descobreixi que el llatrocini és encara més gran.

Em recomanen la lectura de l’oasi Català d’en Pere Cullel i l’Andreu Farràs, jo hi afegeixo “Els Catalans de Franco” de l’Ignasi Riera. Llegiu veureu que a Catalunya, i en Millet n’és un exemple, hi ha famílies que no s’han mogut del poder des de principis del XX.

El dia que algú em torni a dir que una ma renta l’altre i les dues la cara, em pensaré que està xalat o bé que xuca!

A algú li sona l’affaire Renda Catalana? No poso noms però no vull que un lladregot de “tres al quarto” i el seu advocat medrat a l’empara del “règim” es fotin de mi a la meva cara i es pentinin els impostos i la paciència dels que no vivim a sobre la Via Augusta!

I el jutge d’instrucció? Ja em perdonarà però algú li hauria de recordar perquè serveix la presó preventiva...he vist tancar gent per robar per menjar i aquí ja veieu! Deixem-nos de subterfugis legals no serveix només per evitar fugues....

I a veure si posem algun control que ja toca!

Viva Zapata!

dilluns, 14 de setembre del 2009

Diada reivindicativa

Avui és un dia de reivindicació, no de celebració. Catalunya, abans de l'11 de setembre, era un país amb estat propi que ens van prendre.

divendres, 21 d’agost del 2009

Una setmana de 9 dies

La darrera setmana he exercit d’alcalde accidental de la ciutat perquè el titular de l'alcaldia és de vacances. D'entrada, he de dir que és una experiència (que en el moment d’escriure aquestes línies no he enllestit encara) molt interessant com a figuerenc i com a polític. Val a dir que, a Figueres, el pacte de govern funciona amb plena normalitat ja sigui amb algú de CiU al capdavant o amb algú del PSC: el govern no s’atura. Aquesta normalitat, a hores d’ara, encara no s’ha acabat de pair del tot: velles i tronades reticències la volen mantenir com un fet excepcional. El cas, però, és que en els darrers temps s’ha operat un canvi generacional, de mentalitat, marcat per l’actitud i la percepció de la realitat, en què la política es veu d’una altra manera; tots tenim clar -i jo el primer- que sense estabilitat no hi ha futur i que tirar-se els plats pel cap, només servirà per continuar allargant distàncies amb Girona i incrementar el perill de quedar per darrere de Lloret, Blanes o Olot.

Aquesta setmana, per exemple, ha quedat marcada a l’agenda una entrevista en la qual he deixat clara la posició dels socialistes en relació amb l’ús de terrenys públics per a un equipament privat, i en la qual he reconegut que els ingressos estan baixant i que cal començar a pensar a escometre el finançament local d’una vegada per totes.

Entre les actuacions del dia a dia, voldria destacar la conversa amb ADIF per exigir una explicació sobre el tall dels passos a nivell; una exigència feta des de la cordialitat, però amb la fermesa de qui sap, tant ADIF com nosaltres, que cal aspirar a la retirada dels passos a nivell d’una vegada.

El dimecres va estar marcat per la visita a les obres del FEIL (Pla Zapatero), una iniciativa del govern espanyol que ens ha deixat més de 7.000.000,00 € en inversions, i algun lloc de treball; tot i que haurien d’haver estat més, atès l’esperit de la iniciativa estatal, aquesta intervenció deixarà Figueres endreçada després de dèficits constats. Per cert: impressionant l’obra de la plaça Tramuntana per l’enorme paciència i civisme que estan demostrant els veïns, els usuaris del CAP i del Museu Dalí. Espero que ben aviat l’esvelta figura de la tramuntana, esculpida per figuerenc Llorenç Cairó, torni al lloc que li correspon. Impressionants són també les obres de la nova piscina descoberta de Figueres. Aquí us vull fer una confessió: estem negociant un sistema sostenible, a partir de plaques solars, per escalfar l’aigua i possibilitar que la piscina només estigui tancada tres mesos a l'any!

Més coses com a Alcalde accidental: divendres (avui) visita oficial al Museu de la Tècnica de l’Empordà. Fa temps que la ciutat ho devia als seus responsables si tenim en compte tot el que el Museu està aportant a la ciutat: Déu n’hi do els recursos, temps i dedicació que la Margarita Pierre i en Pere Padrosa han esmerçat en el Museu. Iniciatives com aquestes són les que donen marca de qualitat a una ciutat com la nostra, i l’ajuden a tenir futur.

Això és el que modestament vull aportar: futur i esperança, mirar endavant i tornar a estar orgullosos de la nostra ciutat, i que d’aquí deu anys, o quinze si cal, no sentim més allò que Girona és millor. El canvi és al nostre abast.

Segurament hi ha més coses a explicar, però m’allargaria massa i el que convé és que les coses es notin, no només que s’expliquin. Potser per això, a Figueres caldrà que comencem a pensar a fer més setmanes de nou dies, si cal, per aprofitar millor el temps.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Graffiti i joves al mE

Hem inaugurat l'exposició "Graffiti: 25 anys al carrer", al Museu de l'Empordà, amb una munió de joves que han 'ocupat' l'equipament. Treballem per a potenciar aquesta fórmula joves + cultura = futur.

Figueres Oculta

Hem posat en marxa el servei de visites guiades "Figueres Oculta" per a redescobrir espais de la nostra ciutat i conèixer el seu passat.

divendres, 14 d’agost del 2009

Justícia Botswana (amb perdó)

Ben aviat se celebrarà el tercer congrés de l’advocacia catalana a Figueres. Aquest és, sens dubte, un esdeveniment important per a la ciutat. Per això, des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament, en el marc de la CCC’09, hem intentat donar un cop de mà a l’esforç que realitzem els advocats figuerencs a través del nostre col·legi.

Ja em permetreu que faci aquest article com a lletrat i no com a polític (o no tant, perquè als polítics, el llautó se’ns veu massa sovint!). Al congrés hem d’analitzar qüestions importants que serveixin per a portar a terme una profunda renovació de la justícia al nostre país.

El fet que l’administració de justícia no funcioni és greu en termes de construcció nacional perquè un dels eixos bàsics de l’estat de dret no es compleix: l’accés a la justícia no es real! M’explico: no negaré que davant la comissió de delictes greus les coses funcionen (només faltaria!), però la lentitud dels tribunals fa que en la majoria de casos no serveixi per res posar un plet. Aquesta situació afecta greument els interessos dels particulars i, de retruc, el desenvolupament econòmic del país. Davant un deute moltes vegades és millor cobrar el que es pugui que no pledejar, davant una perspectiva d’anys (en què el justiciable probablement ja s’hagi arruïnat).

Exemples concrets? Els que vulgueu: execució de pagarés per una quantitat astronòmica instada el mes de febrer que encara no tenen ni interlocutòria d’admissió a tràmit; la llei diu que en pocs dies s’ha d’embargar el deutor. I sabeu quina n'és la conseqüència? Ruïna del creditor i quatre persones despatxades mentre el deutor continua campant tan feliç. Més mostres: sentències que no es poden executar perquè oficialment no se sap on és el deutor; i com que la llei diu que s’han de notificar personalment i, és clar, tècnicament no es pot, s’ha d’esperar que el jutjat s’assabenti que no es pot per segona vegada i llavors publicar-ho per edictes en algun diari, o que quedin en l’aire. (això sí, el deutor esmorza tranquil·lament en un bar de Figueres cada dia); en aquest cas l’estafat és un jubilat que en té un fart per arribar a cap de mes. Encara més: una adopció d’un noi nascut fa molts anys al Brasil; un cop tot tramitat resulta que s’ha de comunicar a la mare biològica i, és clar, s’ha de fer personalment. Òbviament ningú no sap on és i, ja comprendreu que anar favela per favela es fa difícil... Doncs resulta que no es pot posar un anunci als principals diaris.

Podria seguir fins a aconseguir unes rialletes de commiseració i finalment de fastig, però com es farà al Congrés, cal analitzar el problema d’arrel i aportar solucions que permetin sortir del pou en què es troba el país. Admeto que no hi ha prou recursos i que força vegades són antiquats, o que quan arriben ja són obsolets. Admeto que l'organització del jutjat és confusa i que els mateixos operadors s'emboliquen i, sobretot, admeto que sovint els advocats aprofitem totes les escletxes que les lleis rituàries ens permeten per tal de causar les màximes dilacions possibles. Ara bé, també afirmo que a vegades els operadors judicials s’acullen a qualsevol formalitat per tornar algun procediment i treure’s expedients de sobre.

Abans de dir-hi la meva vull fer una consideració sobre notaris i registradors mercantils. No entenc el perquè de la doble qualificació dels documents. Per dir-ho en paraules planes, quan fas una escriptura, per exemple d’ampliació de capital, es fa a cal notari, qui un cop acomplerts els tràmits la dóna per bona; acte seguit cal adreçar-se cap al registre mercantil, on el Sr. registrador es dedica a verificar que el notari ho hagi fet bé!!! Això provoca casos tan curiosos com que són capaços de tornar-te una escriptura perquè als estatuts diu Figueres i a l’escriptura Figueras, o l’inrevés; és igual, no es per una qüestió de llengua: és per una formalitat. Si us plau posem-nos d’acord! O notaris, o registradors!

La realitat de tot plegat obeeix a què hem d’elaborar amb urgència noves lleis processals i reglaments mercantils: això no pot seguir així, el país s’enfonsa. En el món del Google, del Facebook, del Youtube... A què treuen cap tramitacions amb paper? Llarguíssims tràmits d’instrucció amb jutge i fiscal? Que no ho pot fer el fiscal solet? Bé que ho fa en la legislació de menors!

Bé podem resignar-nos a dir que falten mitjans, però què en farem d’abocar-hi grans recursos i de construir grans ciutats judicials si la majoria de les lleis de tràmit són del XIX? Doncs RES.

Se’m pot dir que en comparació amb els sistemes anglosaxons i, especialment, els EUA tenim una gran seguretat jurídica. Això fa riure o pena, no ho sé! Allà la primera instància es resol en 3 setmanes o menys. Ja m’agradaria que això fos així aquí. La seguretat jurídica és la que serveix per a garantir els interessos dels ciutadans, no és un objectiu en si mateix.

Cal fer-ho tot nou o el futur se’ns menjarà sense remei, quedarem per darrere de totes les nacions civilitzades. Em deia un company que en el rànquing de desenvolupament humà del PNUD la justícia espanyola ocupa el lloc 56 del món darrere Botswana i molt, molt lluny, de la República de Ghana No sé si és veritat (jo crec que sí, però no vull buscar-ho, no vull deprimir-me més) però si non é vero é ben trovatto!Senyors i senyores, cal un profunda reforma de la legislació i portar les lleis del XIX al XXI i revisar també profundament les recents que van ser fetes abans de l’eclosió de les noves tecnologies.

diumenge, 2 d’agost del 2009

La Figueres del futur serà n mirall per a tothom

(Entrvista publicada el 30 de juliol a http://www.diari.es/)

El primer secretari del PSC a Figueres i actual tinent d’alcalde de l’Ajuntament figuerenc ha tret el nas a la política amb pas ferm, mogut, diu, per l’impuls d’empènyer la ciutat cap a un futur acollidor i integrador. Pere Casellas analitza, en aquesta entrevista amb profunditat, la situació actual d’alguns dels temes d’actualitat de la ciutat. En l’aspecte personal, posa data de caducitat a la seva tasca al capdavant del partit com a primer secretari. Quan parla de la ciutat, les seves paraules desprenen il·lusió per aconseguir que Figueres presumeixi d’aquí a poc de veure com s’han acomplert els projectes que ara mateix es couen a la taula de l’equip govern. Casellas afirma que buscarà la Figueres “3.0”, una ciutat “integradora, neta, curosa, disciplinada i protectora”. Quines similituds hi ha entre lluitar per a la defensa dels drets humans a Sud-Amèrica i fer-ho en un despatx pel bé d'una ciutat com Figueres?

La voluntat de servei. Els meus anys a Pax Romana i FICAT van sevir per formar-me com a persona, viure de primera mà les injustícies més greus i l’enorme experiència d’assistir a les sessions del la Comissió pels Drets de l’Home a NN.UU a Ginebra, va ser un treball intens a plena dedicació, no m’amago de dir que retribuït professionalment. Avui és satisfacció impagable saber que Alberto Fujimori acaba de ser condemnat a 25 anys de presó per l’assassinat de 15 persones, entre elles un nen de 8 anys, a Barrios Altos el 1991 i 9 estudiants i un professor de la Universitat la Cantuta...varem treballar molt en aquest succés i altres. Vaig aprendre a relativitzar molt, ser capaç d’entendre que alguns sofriments no tenen aturador i que la maldat no té límit, però també vaig saber la única manera de combatre-les és amb la veritat, mirant endavant. Arrel d’un estudi sobre la marginalitat per encàrrec de la regidoria de drets civils de l’Ajuntament de Barcelona (aleshores del PI) vaig conviure amb el quart mon a Barcelona: les drogues, la sida, la gent gran sense recursos, la immigració sense papers. Arrel d’això vaig prendre la decisió d’intentar canviar-ho i això només es fa des del poder.

De nou primer secretari del PSC a Figueres. Vostè ha tret el nas a la política amb molta força...

Penso que he entrat en la política pel per la necessitat i neguit de dur a terme projectes per a la meva ciutat. I això ho pots fer, en gran part, si estàs disposat a adquirir responsabilitats. Ser el primer secretari del PSC a Figueres, a més d’una immensa satisfacció personal, em permet poder treballar per la ciutat i fer realitat la vocació de servei que tenim totes les persones que ens posem en política. Una cosa ha de quedar clara però, amb aquesta reelecció ja seran vuit anys al capdavant del partit. Passat aquest temps serà el moment de donar el relleu per aportar noves cares i frescura als socialistes figuerencs.

Si li féssim una radiografia a la ciutat, n'hi hauria per estar satisfets de la salut que té avui?

Crec que gaudim d’una bona salut, però que cada dia que passi anirà millorant. Totes les accions que s’estant duent a terme, i aquí no val parlar només d’urbanisme sinó que també hi podríem incloure altres moltes accions municipals, ens permeten créixer dia a dia. I el fet que es puguin tirar endavant moltes i bones iniciatives és gràcies al PSC de Figueres que, fent del compromís amb la ciutat el nostre principal objectiu, hem sumat esforços i ens hem unit a un govern que treballa per posar Figueres al segle XXI.

Hi trobaríem alguna lesió?

De lesions, o molèsties que notes quan ha de canviar el temps, sempre n’hi ha. Un exemple són els equipaments que, tot i tenir-ne d’extraordinaris com el Teatre municipal el Jardí, n’hi ha una mancança. No obstant ja hem posat fil a l’agulla per solucionar-ho i, per exemple, la rehabilitació de La Cate -obra ja començada- ens permetrà oferir una nova sala de petit i mitjà format. Aquest és un pas més, però no em vull oblidar de l’Auditori al convent dels Caputxins, projecte del que ja tenim el finançament i podrem començar les obres ben aviat. En altres àmbits també hem posat fil a l’agulla per oferir més equipaments, com amb la nova piscina descoberta que ja s’està aixecant, el nou pavelló que s’aixecarà a tocar de l’Hotel Ronda o, entre d’altres, la nova piscina coberta a la Plaça de Braus.

Les relacions amb ERC i el PP són ara...

Molt correctes, com han de ser. No cal oblidar, com ja he dit abans, que totes les persones que es dediquen a la política hi són per una vocació de servei. Per tant, tot i que puguem tenir ideologies diferents, tots hi estem posats per fer coses per Figueres.

En el seu blog parla de portar Figueres al segle XXI sense haver de tornar a passar pel segle XX. Què vol dir?

Que en algunes coses estem al XIX i no tenim temps de passar pel XX, cal treballar fort.

També diu que els figuerencs hem d’exigir el màxim als polítics...

Vull dir que és una obligació que els carrers estiguin nets, la ciutat endreçada i amb els serveis a ple rendiment. Aquesta és la feina, a grans trets, que s’ha d’exigir a l’administració pública local i, sincerament, crec que el Govern municipal està complint en aquest sentit.

Vaig a exigir-li, com a figuerenc i periodista, que em posi al dia d'una llista de temes calents...:

1. La xarxa wifi per a la ciutat:

Estem tancant l’avantprojecte i durant el 2010 espero que sigui una realitat: més de 40 punts d’accés gratuït a internet a Figueres.

2. La presó:

La nova s’està construint al Puig de les Basses i, com es pot veure, el seu aspecte és imponent. Sobre la presó del carrer Sant Pau, la vella, desitjo que reverteixi el més aviat possible a la ciutat.

3. El Casino Menestral:

Un tema difícil, però que estem en condicions de solucionar. Calia ajudar a trobar el finançament per reprendre les obres, de l’edifici d’una entitat que recordo no és municipal, i ja ho hem fet. És qüestió de poc temps que hi torni ha haver activitat. Personalment, tinc moltes ganes que aquest tema es desencalli.

4. Les obres a l'estadi de Vilatenim:

Si et refereixes a la gespa artificial no és un tema calent. Senzillament equipem aquest equipament municipal amb gespa artificial de darrera generació –aprovada pels màxims estaments del futbol europeu- perquè s’hi puguin jugar més partits i, en conseqüència, es pugui ser útil per a més entitats que les que hi ha actualment. D’altra banda hi ha ganes de poder-hi fer concerts i altres esdeveniments culturals.

5. El parc de les aigües:

És un projecte que vam aprovar en l’anterior Govern municipal. Un bon projecte crec, que oferirà a Figueres un nou parc urbà (el segon després del Pac Bosc) i que permetrà connectar a la ciutat barris que fins ara estaven una mica aïllats com el Cendrassos o l’Horta Capellera. Espero que en els propers mesos farem la recepció de les obres i podrem obrir al trànsit els nous carrers. Com a últim detalls, en aquest punt hi fem un aparcament de més de 150 places que et deixarà a menys de cinc minuts del centre històric.

També en el blog enumera un seguit de futures inversions (rentar la cara al centre històric i a la marxa de l'Ham, caputxins, adquisició de locals per a centres cívics, redacció del projecte d'una nova biblioteca i arxiu, millora de l'actual biblioteca, millorar la xarxa de l'aigua...) Alguna novetat destacada en aquests aspectes?

Per a nosaltres tot és destacable perquè ho fem amb molta passió i ganes. Dels plans de barris al centre històric i a la Marca de l’Ham puc dir que funcionen a ple rendiment. A la Marca de l’Ham d’una manera més visible pq gran part de l’obrab urbanística ja està executada i al Centre històric estem a l’inici de tot, però l’any vinent ja hi farem els primers projectes urbanístics com al carrer Muralla. Ben aviat ja tindrem en propietat el local de Poble Nou per al centre cívic. Els Caputxins, com he dit anteriorment, és una obra de la que ja disposem dels diners, i que començarem ben aviat. Personalment, considero que és un gran projecte que posarà a Figueres en el mapa dels auditoris més prestigiosos d’Europa. I això, en gran part, ha estat possible a les gestions que el grup municipal socialista ha realitzat a Madrid perquè ens donessin les oportunes subvencions que es deriven de l’1% cultural. Estic molt content d’aquest projecte. Pel que fa a la resta de projectes com per exemple la nova biblioteca, són idees que s’estan redactant i que encara no estan definides. És per això que vull ser prudent i parlar-ne quan siguem capaços de dir que tal dia començarem les obres.

Quin model de ciutat hem d'esperar els figuerencs de la Figueres del futur?

Una ciutat en la que els nostres fills podran viure i treballar, podran desenvolupar-se com a persones sense haver de marxar, si és que no ho volen fer per experiència personal. També és una ciutat amb grans voreres, amb pocs cotxes, neta, endreçada, bonica, segura. Serà la Figueres, si m’ho permeten, 3.0 i serà una ciutat que haurà integrat a tothom qui ha vingut. Al mateix temps però, serà una ciutat disciplinada, curosa, treballadora i sobretot protectora i agraïda amb les seves filles i els seus fills. Figueres serà mirall de tothom, aquest és el meu desig i el meu compromís.

divendres, 17 de juliol del 2009

2.000 peles

Divendres passat era a Barcelona, treballant al meu despatx, vaig sortir a fer unes gestions al caixer automàtic i a dinar abans d’una reunió programada a les 15:30.

Ara veig que potser no hauria d’haver sortit. Primer: el caixer no anava bé, hi tocava el sol i vaig perdre molt temps..., suant. Això va provocar que tot anés amb retard i que m’hagués de comprar un entrepà per dinar. Tot plegat amb una calor que n’hi havia per quedar estamanyat.

Segon: pujo caminant per Passeig de Gràcia i passada la Pedrera veig un establiment de menjar ràpid, entrepans, pel que de fet passo sovint per davant quan vaig a treballar. Era ple a vessar i vaig pensar seria econòmic. Tot sigui dit, és desendreçat però amb bona pinta.

Un cop dins vaig constatar que d’autòcton només n’era jo entre consumidors i empleats. La persona que em va atendre gastava un somriure d’orella a orella, no sé si de la quantitat de suor que regalimava pel meu front a causa de l’americana i la camisa o perquè el company era ben conscient del que passaria en els minuts següents. Per acabar de descriure l’escena us haig de dir que l’home em va entendre perfectament en català i crec entenia perfectament el que li parlava tot Déu, de la mateixa manera que sospito que era incapaç d’expressar-se en cap llengua de les que jo conec.

Un cop vaig haver fet la cua i suat un xic més, em va tocar el torn, i opto per un parell de “paninis” que ve a ser mitja barra de pa amb formatge, tomata i alguna cosa marronosa que asseguraven eren xampinyons. Per què ens entenguem, pizza sobre pa però en “cutre”. Quan el company el va tenir calent li vaig haver de dir que en volia un altre, que li havia dit dos! Ell però, aquesta vegada, amb el seu somriure impolut, quasi insultant, li va costar entendre-ho. Al final va escalfar aquell coi de tros de pa amb formatge. Mantenint el seu somriure, em va donar el tiquet, EM VA COBRAR 12,00 €, (2000 PELES de les d’abans, de les del bitllet taronja) per un miserable quart de barra de pa amb formatge de tercera que ni tant sols em vaig menjar allà i una Pepsi light calenta, envoltat de guiris amb cara d’escamarlà, camises a quadres, espardenyes amb mitjons grocs i posat badoc per haver pres massa el sol, i jo mentrestant suant la carcanada mentre aquell ninot diabòlic de somriure etern em cobrava les 2000 peles i de passada m’aixecava la camisa.

En fi que em van fer canari. Suposo que a tots ens passa, i ens tornarà a passar, però sempre emprenya que et facin canari davant dels nassos.

dilluns, 29 de juny del 2009

Ofici solemne III (no hi vaig)

Em sap greu, però aquest cop no puc fer la conyeta d'explicar-vos l'ofici solemne del 29 de juny, dia de Sant Pere, com ho vaig fer a “Ofici solemne” i a “Ofici solemne II”. Des que sóc regidor, ja fa 6 anys, cada vegada hi he vist coses que feien prou riure, i que, en el fons, deslluïen una cerimònia prou important per als creients.

Aquesta vegada no ho puc fer perquè he decidit no assistir-hi. Haig de confessar-vos que ja fa temps que dubtava de la conveniència de tenir un acte religiós com a eix central de la festa major o de les fires i festes de Santa Creu.

Pels volts del 14 d’abril, vaig anar a sopar amb una bona colla de republicans, catalanistes, comunistes i algun anarquista de la comarca entre els quals destacaven dos oradors. Aquests dos varen fer una petita xerrada sobre els valors republicans. Del discurs d'un d'ells cal destacar el repàs dels teòrics que manifesten que la vertadera república en la qual tots els homes i totes les dones són iguals no és tal fins que l'estat i tots els seus nivells administratius són estrictament laics, és a dir, que la religió queda per a l'esfera més íntima i no hi ha reconeixement a cap religió per part de l'estat. Així l'estat situa a l’home com a centre únic de la seva construcció.

L'altre eix és la proscripció de tot el que són els privilegis davant dels tribunals, amb l'obligatori adveniment dels jurats populars. Això, en un estat modern i republicà, es tradueix en la desaparició dels tribunals d'excepció que judiquen per raó de matèria, com actualment fa l'Audiència Nacional o bé la de les prerrogatives de què gaudeixen els aforats (parlamentaris), que només poden ser investigats i judicats pel Tribunal Suprem o els Tribunals Superiors de Justícia de les C. Autònomes.

Com comprendreu, difícilment puc fer res en el tema dels privilegis judicials, però sí en la qüestió de la laïcitat de l’estat o, més modestament en aquest cas, del Govern municipal. El que puc fer és no assistir a l'acte religiós i demanar que en futurs anys quedi en una esfera privada per a qui tingui interès a assistir-hi. Entenc que em podeu dir que el PSC disposa de 5 regidors que ben fàcilment podrien intentar corregir una qüestió com aquesta: és cert, però crec que les coses s'han de parlar i reflexionar. De moment està bé proclamar el desig que la nostra sigui una ciutat en què tots siguem iguals en el millor sentit republicà de la paraula.

D'altra part, tampoc no em costa respectar la convicció de cadascun (tot i que m'imagino que si fos un creient aplicat em molestaria molt veure gent combregar un cop a l'any) i assumir que la tradició pesa i que també és important.

Tot i això, vull remarcar que una cosa és la tradició d'un dia festiu i l'altra, actuar positivament des de l'administració municipal en favor d'un o altre credo religiós... Això ja són, però, figues d'un altre paner.

dijous, 11 de juny del 2009

123.925, un dels busos més gratuïts del món!!!

Fins al 31 de maig han viatjat gratuïtament amb el bus municipal 123.925 usuaris. Entre aquestes persones que han viatjat gratuïtament, 85.206 són jubilats i 32.255 menors (estudiants). Els que han pagat són 93.474 (un 43%).

Des de la responsabilitat que ocupem al govern de la ciutat mirem de treballar per pal·liar desigualtats i per fer de la nostra ciutat un entorn habitable en què ens puguem moure lliurement. Per fer això tenim clara la nostra aposta: Figueres té futur si tots plegats la convertim en un model de convivència en la igualtat i en la solidaritat amb i entre tots els que hi viuen; com ho fem amb els més grans i els més joves des de la responsabilitats que ocupem al consistori.

Aquesta és una feina ben feta des de Fisersa que reflecteix els valors que els socialistes aportem a la ciutat i que em proposo universalitzar: treball, esforç, seriositat i sacrifici, però també solidaritat, respecte per les persones i, sobretot, posar els figuerencs i les figuerenques per sobre de tot.

Em sembla que podem estar orgullosos de tenir un servei de transport públic com el que tenim!

diumenge, 31 de maig del 2009

Homes 157 vs Dones 29

M’explico: a Figueres hi ha 480 carrers, places, passatges, avingudes i vials diversos. N’hi ha 157 amb nom d’home i 29 amb nom de dona (de les quals 11 són santes o tenen connotació religiosa).

Aquesta desproporció resulta difícilment explicable en termes de justícia de mèrits; per tant el problema rau forçosament en una altra banda: en els darrers 30 anys no hem aconseguit treure’ns de sobre el pes d’una visió molt conservadora de la societat figuerenca. No hem estat capaços de donar un cop de puny sobre la taula i deixar d’oblidar sistemàticament a la meitat de la població. Des de la dreta més conservadora se’m dirà que això no és important, que pot esperar, que en definitiva el país es construeix asfaltant carrers o creant llocs de treball. No hi estic d’acord, no podrem evolucionar com a societat ni com a persones mantenint-nos en estructures de pensament ancorades en el segle XIX. Només construint una societat sense cap discriminació, podrem construir la ciutat que volem. Una ciutat en la qual totes i tots hi tindrem cabuda, on els nostres fills i les nostres filles tindran futur i els que vindran darrere els ho reconeixeran sense cap pàtina de relativisme neoconserador, siguin homes o dones. Sovint, massa sovint, un problema només és una pregunta mal formulada.

Per fer això possible proposaré a la secretària de la dona del PSC a Figueres i regidora, Núria Navarro que prengui les iniciatives que calguin per tal que a partir d’ara els noms dels carrers siguin de dona.

Podeu fer-me arribar tots els noms per a carrers que considereu oportuns.

dijous, 14 de maig del 2009

Bones notícies

Dilluns passat, després d’anar insistint, vaig rebre una bona notícia: la Diputació de Girona va aprovar la modificació pressupostària adient per a complir amb el Casino Menestral.

Des de l’Ajuntament estem treballant en la modificació del conveni de finançament per tal d’escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposa l’actual per a les arques del Casino. Des del Govern de Catalunya arriben bones notícies amb 250.000,00 € més, en aquest cas de Cultura.

Al final ens en sortirem: per trucades i reunions no quedarà!!!

dilluns, 4 de maig del 2009

Amb un 5 pelat no n'hi ha

No acostumo a fer servir el bloc per parlar de qüestions municipals, però avui m’ho penso permetre.

Sembla que en un termini de temps breu, potser tres setmanes, podré presentar el projecte de xarxa wifi per a la ciutat. Tenint en compte que hi vaig al darrere des que vàrem entrar al govern, serà tot un èxit de velocitat, però més val tard que mai. Però, tot això quan ha de començar a funcionar? Fins a la tardor, nanai.

El cas és que haver-ho aconseguit em fa content per dues raons: la primera és que ho portàvem al programa electoral com a embarretinament personal meu; l’altra és que ja és hora de veure si comencem a avançar de veritat cobrint les legítimes exigències de tots i totes.

Això d’avançar de veritat és una cosa que em té seriosament preocupat. Crec que des d’un govern tan fort hem de ser capaços de fer alguna cosa més, accions que ens situïn en una posició capdavantera al nostre entorn (tot i que el wifi ja no sé si ho és). Accions que facin que la ciutat sigui atractiva per a tothom (en aquest cas que es pugui treballar amb un portàtil des del carrer, que es pugui conèixer els entorns el museu des del mòbil i força més coses... i tot , de gorra!)

Aquestes qüestions, una bona política de promoció empresarial, una bona temporada de teatre (o tantes altres coses!) poden fer que tots nosaltres tinguem les oportunitats que exigim que ens doni la ciutat i que són les que, al final, la posaran a l’imaginari de tots nosaltres com hi és Girona en aquest moment. El que sento per Girona és enveja sana, però també consciència d’equilibri... Sé que en força coses no podem competir, però en d’altres, SÍ!!!

Al final, als polítics ens heu d’exigir el màxim! No n’hi ha prou d’asfaltar carrers o que tot sigui net (això és obligat, només faltaria!). O algú creu que Girona ens agrada tant i funciona tan bé perquè els carrers son asfaltats? No fotem!

En definitiva, vull proposar un model de ciutat, segur que compartit amb tothom, en el qual tots i totes podrem realitzar-nos amb plenitud. Segur que portarà feina, però sóc aquí per a això. No hi vull ser només per tapar l’expedient i que tot sigui net: passo! En 6 mesos el tindreu...

dilluns, 13 d’abril del 2009

Políticament IN....correcte

Avui m’agradaria plantejar-vos un debat polític agosarat, quasi extrem.

No fa gaire vaig assistir a una conferència en la qual es varen pronunciar les següents paraules:

“En 1938, en Ginebra un grupo de judíos realizó una acción de castigo en la que se ejecutó a un jerarca del régimen nazi en respuesta a la represión sufrida por el pueblo judío en Alemania. Unos meses más tarde se produjo una nueva acción en París en la que se ejecutó de nuevo a un político nazi. Dichos acontecimientos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”

I si ho escrivíssim així?

“En 1938, en Ginebra un grupo de terroristas judíos realizó un atentado en el que asesinaron a un dirigente alemán en protesta por el trato dado a los judíos en Alemania. Unos meses más tarde se perpetró un nuevo atentado en París, donde fue asesinado un político alemán. Estos asesinatos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”

Les primeres línies son extretes de la conferència de Jorge Semprún al Castell de Sant Ferran el mes passat, i les comparteixo en la seva integritat. El que he intentat escriure en l’altre paràgraf és el que avui dia resultaria políticament correcte. Sovint, si no sempre, el que és políticament correcte utilitza paraules que allunyen els fets de la realitat i confonen els ciutadans en la formació de l'opinió.

La meva conclusió és que els polítics hem de canviar la forma d’expressar-nos: cada vegada estem més lluny de tothom! ¿Al carrer, qui, fora dels polítics, fa servir expressions com: tancar files, desgast polític, tacticismes, interès polític, donar suport, recolzar, majoria silenciosa, perpetrar, tensions de tresoreria, comtessa electoral, deslleial, ciutadania, “amics i amigues”, “bascos i basques”... i tantes altres que no val la pena repetir?

M’agradaria saber què en penseu...

dilluns, 6 d’abril del 2009

Dungeons

Ahir diumenge, vaig ser a la seu de l’associació de veïns dels Cendrassos per assistir a la posada a disposició del local perquè el jovent de Figueres hi pugui practicar jocs de rol.

La veritat és que em sembla una iniciativa molt interessant: és una gran manera de fer ciutat i de rendibilitzar els locals. Haig de dir que per ser un diumenge a les 4 de la tarda hi havia força gent, a part dels jugadors. Velles amistats d’Espolla, en Francesc Canet i la directora de l’IES Cendrassos, la Mercè Castelló, en Joan Oliva, la Carme Mínguez.

Com us dic, la iniciativa és molt interessant, però el que més m’ha agradat del fet ha estat en clau personal: jo hi havia jugat molt, a jocs de rol, i en la conversa que he tingut amb els joves he descobert que, d’això, no fa tant. Els he dit que jo jugava al Dungeons & Dragons; s’han limitat a dir-me que ara són a la versió 4, però que essencialment és igual! Daus de 20 cares, personatges bons o dolents segons el paper que t’assigna el màster... en definitiva, he descobert que fa “només” 14 anys que jo jugava a això. S’han quedat molt sorpresos que sabés de què parlaven, suposo que dels que no tenien menys de 30 anys, excepte la Núria, era l’únic que sabia què era un joc de rol sense haver-ho de llegir.

Com a representant de l’Ajuntament m’ha tocat dirigir-los unes paraules que, si us sóc sincer, m’han dut molts records: els he explicat que vaig arribar a tenir un mag de nivell 10 (un mala peça) i que després d’un any de treballar-lo, en Lluís Puigbert me’l va liquidar (en el fons, s’ho mereixia, però li havia agafat carinyo). Ha estat un parlament interessant perquè no és cert que els joves no escoltin... potser és que els polítics ni ens hi dirigim adequadament ni els oferim o demanem coses que siguin del seu interès.

Com a conclusió: potser ha estat el tema, però m’he adonat que a la ciutat les persones van canviant, i que és bo que el Tinent Alcalde sàpiga jugar al Dungeons i que es vesteixi de negre quan va informal.Sabeu una cosa? El millor de tot és que m’han convidat a jugar i que penso acceptar. Diumenge vinent no: haig de fer de polític serio i dinar amb la plana major del PSC amb motiu dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, però l’altre...

dilluns, 23 de març del 2009

Sopem!

Aquesta darrera setmana hi ha hagut un sopar entre les direccions local i comarcal del PSC i d'ERC. Ja fa temps que aquesta trobada s’hauria d’haver produït, però és prou sabut que les relacions entre els dos partits no han estat fàcils. En els darrers anys hi ha hagut diferències importants, sovint personals, que s’han traduït, no ja en una manca de col·laboració política, sinó en relacions molt difícils, jo diria que fins i tot incòmodes de cares al carrer i a les direccions nacionals.

El cas, però, és que finalment s'ha produït aquesta trobada, que ha de servir, com a mínim, per a normalitzar les relacions: les coses, com tot a la vida, no poden estar constantment crispades, tensades i podrides. De fet, des de la renovació de l’executiva del PSC, hem procurat trobar-nos amb tots els partits polítics de la ciutat; només ens falta el PP, però ja estem buscant data i lloc.La situació de crispació, el distanciament, la crítica constant (de tots) no serveixen per a res: només ens allunyen de la societat i ens passen factura personalment.

El PSC va perdre les eleccions per qüestions que han estat abastament analitzades, però ningú no pot negar que en els 30 anys d’història democràtica ha estat un partit amb una molt bona implantació en totes les eleccions i, per tant, l’eix vertebrador de la política a Figueres, uns cops, això sí, amb més èxit, i d'altres amb menys. Avui els socialistes sostenim el govern i som força decisiva, tot i la precària situació de fa 2 anys. Ens hem compromès amb la ciutat, ens hem compromès amb les seves infraestructures, ens hem compromès amb la seva política cultural, ens hem compromès amb el transport públic, amb la gestió pública de l’aigua i ens hem compromès a donar un cop de mà en un projecte compartit. El PSC és un partit amb voluntat transformadora, com s’ha demostrat en els darrers 30 anys, especialment quan ha liderat els diferents governs a la ciutat, a molts ajuntaments, o a Catalunya. Ara ho està demostrant a Figueres amb el préstec sense interès d’un capital polític del qual mai cap altre partit ha disposat, i cal que això s’aprofiti: no n’hi ha prou amb un canvi de persones; cal portar la ciutat al segle XXI sense passar altre cop pel XX.

El primer, doncs, és evitar la crispació i, en això, l'afany de l’executiva de què tinc l’honor de ser el primer secretari no cessarà!

divendres, 20 de març del 2009

L'exemple de l'esforç

(ARTICLE PUBLICAT AL SETMANARI HORA NOVA)

El matí de dissabte vaig a assistir a la presentació del llibre d’Eduard Puig Vayreda La vinya i el vi, que s’ha editat a la sèrie Quaderns de la Revista de Girona. L’acte, que va tenir lloc a la Sala Narcís Monturiol del Casino Sport, va comptar amb una bona representació de la societat figuerenca.

El motiu de la meva assistència a l’acte, a banda de l’obligada presència institucional per fer costat a un figuerenc il·lustre, és l’admiració i respecte a Eduard Puig per diverses raons: va ser alcalde de la nostra ciutat i, per tant, ens uneix la nostra comuna passió per Figueres; és una persona molt treballadora, i això és important -els que em coneixeu sabeu que aquest és el tret que més valoro de qualsevol persona, i, sobretot, és una persona portadora del nom de la nostra comarca arreu.

A en Puig el vaig conèixer mentre ell feia d’enòleg a Ricardell: jo hi feia de mosso. Al llarg dels anys l’he anat tractant i sovint he seguit algun consell rebut de forma indirecta a través d’un bon amic.

D’en Puig, els empordanesos n’hem aprendre el gust per la cultura de l’esforç, per saber el que costen les coses. És ben evident que la indústria vitivinícola empordanesa ha experimentat un salt qualitatiu importantíssim, els nostres vins avui són celebrats a casa i a fora. Això no hauria estat possible sense el mestratge de Puig, però, sobretot, no ho hauria estat sense l’esforç dels pagesos per substituir les varietats obsoletes per d’altres modernes i de major qualitat. Tampoc no hauria estat possible si els cellers no haguessin seguit els consells d’en Puig, i d’altres que sempre han cregut en la nostra terra. Conec per tradició familiar (a casa en teníem, de vinya) els enormes costos i inversions que han assumit cellers com Oliveda o Espelt o les cooperatives. L’esforç de tots plegats ens fa més grans i forts en aquest i en d’altres camps. Convé, doncs, que siguem capaços de reconèixer els que cada dia ens han guiat amb el seu exemple per aquest camí. L’esforç porta resultats com el que han aconseguit els nostres cellers. Hem de procurar, nosaltres també, ser capaços de sortir endavant pensant que el que toca és treballar molt dur.

Cal plantejar-se si es pot mantenir el model i la nostra manera de viure treballant 35 hores per setmana: jo crec que no! O som més austers, o treballem més. És possible que aquestes afirmacions xoquin amb els puristes dels privilegis de classe, però els valors que fan referència a l’esforç i al treball són universals i, al meu entendre, propis d’una esquerra moderna que pretén una societat més justa i, sobretot, més igualitària. No hauria de ser possible la paradoxa que una part de la societat gaudeixi d’una jornada inigualable i unes cobertures de jubilació insuperables i la resta de la societat, per exemple, els autònoms, es vegin abocats a fer enormes esforços per sortir endavant; o que altres parts de la societat hagin de viure al llindar de la pobresa. Només cal veure l’informe de Caritas relatiu a Figueres. Crec que l’actual model està esgotat, que no és possible en un món globalitzat mantenir coses que no estan ni estaran mai a l’abast de tothom: cal un terme mig on tots (treballadors, autònoms, professionals i funcionaris) puguem viure amb dignitat. Permeteu-me, doncs, alçar la meva veu reclamant-ho des de l’esquerra.Sovint sento en molts àmbits bones paraules, discursos ben travats i il·lusionants; percebo les millors intencions en moltes persones, però al final, de les paraules i els desitjos, no en queda res si no es treballa.Per acabar permeteu-me recomanar-vos la lectura del llibre d’en Puig: allà hi trobareu molts exemples d’esforç i discreció.

diumenge, 1 de març del 2009

Penes i democràcia

A la nostra societat, s’obre periòdicament un interessant debat sobre el compliment íntegre de les penes per part dels que han estat condemnats i sobre la conveniència d’abordar una reforma legislativa per a implantar la cadena perpètua.

Aquest debat resulta especialment interessant per mi per la meva doble condició de polític i també de professional del mon del dret. Per poder centrar el debat cal una explicació de la situació penològica actual al Codi Penal. El nostre és un sistema dels anomenats finalistes, en suma considerem que els delinqüents són persones desviades del sistema que han de ser reinserits a la societat quan ja no representen un perill. És a dir no es condemna ningú com a retribució a un acte criminal, sinó que és la societat que es protegeix davant el criminal fins que aquell ha estat reeducat.

Altres sistemes, els anomenats retribucionistes, de tall anglosaxó, funcionen d’una forma molt més simple: qui la fa la paga; amb independència de societat ni reinserció. Converteixen la pena en un acte de contraprestació a un fet delictiu com a mètode per a assegurar l’ordre i la justícia en una societat.

La diferència entre els dos sistemes, seria la següent: en una illa en la que habiten dos nàufrags i un assassina l’altre, en un sistema finalista no caldria condemnar el nàufrag perquè no constitueix cap perill per a la societat ( no hi ha societat ), en un sistema retribucionista encara que no hi hagi societat hauríem d’anar allà i encadenar-lo a una palmera i marxar. És independent de que hi hagi societat o que aquell home sigui un perill, simplement hem de donar compliment a l’ideal de justícia: qui la fa la paga! L’explicació que us he donat és molt simple i podríem passar-nos un curs de teoria del dret parlant d’això, amb moltíssims matisos com per exemple els crims passionals (no la violència de gènere que és diferent), el qui mata per gelos era un perill només per al mort o morta.

La qüestió interessant és que avui a Espanya estem aplicant un sistema finalista i s’alcen veus demanant la cadena perpètua i les consciències de l’esquerra políticament correcte no permeten tant sols plantejar que s’escolti els ciutadans. No hi estic d’acord! Cal plantejar obertament una consulta i resoldre aquesta situació des d’un punt de vista estrictament democràtic! Des de quan ens fa por la democràcia?

Tot i això votaria per finalisme....

dissabte, 7 de febrer del 2009

Moby Dick

Aquesta setmana, encara que sempre m’allargo més, us demano que em concediu la petita llicència de parlar-vos d’un llibre que m’ha agradat molt: “Moby Dick; o la ballena blanca” de Herman Melville en una edició en castellà de Fernando Velasco Garrido.

Tenia moltes ganes de rellegir-lo, ja fa molt anys en vaig llegir una edició juvenil i volia atacar l’edició sencera. Sabia que costava molt trobar una bona traducció, està escrit en un anglès molt farragós i n’hi ha força versions. L’edició que he llegit a cura d’en Velasco Garrido és d’Editorial AKAL i es va publicar a Madrid el 2007. En la brillantíssima introducció que ens fa el traductor, de 60 pàgines, exposa que la traducció és feta sobre el primer exemplar que va sortir d’impremta, el volum sisè de “The Writings of Herman Melville; The Northwestern-New-Berry Edition”.

Manifesta el traductor que “La prosa de Moby Dick es sin duda una de las más singulares de la historia de la literatura. Su puntuación es insólita, hay oraciones inacabables de una complejidad sintáctica enormemente enrevesada, difícilmente abarcable en algunas ocasiones, con un léxico rebuscado, arcaizante, repleto de neologismos, frecuentes agrupaciones de hasta cinco calificativos concatenados, y una manifiesta irregularidad de expresión en la que alternan pasajes de alta retórica con coloquialismos localistas, fluyendo entre formas de narrar distintas, que van des de el lenguaje científico de la época hasta las sentimentaloides narraciones de los panfletos propagandistas de las sociedades reformistas”.

Realment és d’una redacció complicada però el que Melville ens explica és tan summament apassionant, explica d’una manera tant crua la tenacitat dels homes i l’error que molts cometen en convertir aquesta tenacitat en bogeria quan el sacrifici esdevé objectiu en sí mateix.

El millor de tot és que Melville ens retrata però una societat amb una enorme capacitat de sacrifici, una societat segura dels seus valors (que no vull dir que siguin correctes) i sobretot segura de dos valors suprem com són la llibertat i la república. També dibuixa una ciutadania enormement despreocupada pel que avui entenem per drets humans en la conquesta territorial dels USA. Una societat en aquell moment terriblement alcoholitzada, ens descriu les societats antialcohol que a mitjans del segle XX cristal·litzaran en la prohibició. Explica també la relació amb la pena de mort, amb els immigrants que van arribant i construeixen el país. Una cosa important explica la relació amb la literatura anglesa, les continues edicions dels autors anglesos sense pagar drets d’autor justificant-ho en la necessitat de que el poble ha de poder llegir i que els drets són per a preservar el poder de les elits. Tot això barrejat amb enormes dèficits en educació superior, Tocqueville diu en un dels seus viatges: “No crec que existeixi país al mon a on, en proporció, existeixin menys ignorants ni menys savis que a Amèrica. Melville ens proporciona també una opinió sobre l’esclavatge, l’abolicionisme, les relacions amb els estats del sud. Podem veure com la idea romàntica que el nord no esclavista era el paradís en comparació al sud només és una quimera: els obrers de la societat industrial de mitjans del XIX al nord malvivien en unes condicions repugnants.

Altra qüestió és la religió i el seu paper en la formació del caràcter nacional dels USA, era un país format per quàquers, puritans, catòlics, calvinistes, mormons i moltes altres sectes. Els valors de molts d’aquest han format la consciència americana i això en ocasions ha estat lamentable.

En definitiva una història que ajuda comprendre el perquè de coses que a vegades se’ns escapen d’aquell país que forçosament és diferent de nosaltres, penso que al final és una nació (un altre concepte discutible vistes les diferències federals del XIX) formada per gent que va marxar d’Europa per gana o perquè simplement pretenia fer un mon millor...que no crec que hagin aconseguit.

Vull dir també que Europa ha d’estar agraïda als fills dels homes que descriu Melville que al segle XX retornaren a Europa a lluitar contra els totalitarismes i van deixar-hi la pell lluitant per la llibertat. Nosaltres no tant; perquè el nostre totalitarisme ens el van deixar. De tota manera salut i glòria als camarades del Batalló Lincoln!

diumenge, 25 de gener del 2009

De mi (I)

Dijous tornava des de Barcelona cap a Figueres en tren, estava embolicat enviant correus electrònics per sol·licitar noms al Registre Mercantil per a constituir unes societats, quan se’m va acudir que és important que tothom sàpiga dels seus polítics més enllà de quatre paraules i dues fotografies. Tinc ganes d’explicar com vaig arribar a aquest tren.

Des del bloc he expressat opinions però crec que és important que tots pugueu conèixer qui soc, a què em dedico i d’on vinc. No penso que la meva vida sigui important més que per mi mateix i pels que m'estimen i estimo, però sí estic convençut que els ciutadans han de saber com són les persones que els representen i que prenen decisions en nom de tots, perquè sinó correm el perill de convertir-nos en una imatge buida. Convindreu amb mi que per a tirar endavant i treballar ens hem de conèixer!

Fa força anys, probablement des de l’institut Alexandre Deulofeu, vaig decidir estudiar dret sense massa vocació però amb la idea recurrent de què era una carrera útil, reconec que amb el pas del temps m’ha acabat agradant tot i que estic segur que també m’hauria agradat, per exemple, la docència.

Vaig començar en una facultat privada a Barcelona el CEU Abat Oliba: la darrera imposició abans de marxar definitivament de casa i campar-me-la com jo volia. El resultat: doncs que em vaig haver de costejar els estudis amb un préstec pel darrer any de facultat privada i llavors guillar a la UB de la Diagonal. Això em va significar haver de treballar en una fàbrica de bolígrafs a Sant Andreu (Inoxcrom-Sakyo) els matins de 6 a 14 i a la tarda cap a la facultat. En aquell moment, per mi, va ser difícil però no me’n penedeixo ni un minut. Em dedicava a serigrafiar publicitat en bolígrafs, 18.000 al dia si era una tirada gran i menys si eren diversos models. Encara tinc ficada al cap una tirada pels laboratoris Pfizer que publicitaven un producte anomenat Zitromax...en vaig fer 1 milió i mig. Vaig aprendre coses com que les federacions del metall dels sindicats són dures amb les patronals però exigents amb els treballadors. Vaig aprendre a saber que tot pot ser molt dur, i encara ara em costa recordar els dies d’hivern que fèiem hores extres i sortíem a les 18; només veiem el sol 30 minuts al dia, per dinar, perquè al taller (molt net i polit) no hi havia finestres, només claraboies i fluorescents. Quanta bona gent! L’encarregat, en Peña (avui a Mèxic); els caps d’equip en Jordi i “El Bala” (de fet es deia Balaguer però no parlava català ni de lluny); els companys: en Fernando i la Carmen i tants d’altres. L’esmorzar al matí, la barreja d’alguns, el soroll de les màquines, les tintes, els disolvents i la "neutrogena" en acabar el dia. Cada dia la mateixa ruta des de Les Corts, els mateixos semàfors a la mateixa hora, les mateixes cares, la mateixa rutina, i el mateix despertador sonant cada matí a les cinc i disset. Hi ha una canço d'estopa que ho diu tot: pastillas de freno

Aquesta feina em va ajudar a acabar el quart curs de carrera. Llavors, es va produir una d’aquelles casualitats de la vida que et marquen. A través de l’advocat Muntada, una bellíssima persona, de Girona vaig poder entrar al mon de les ONG, vaig començar a treballar pel Grup de Juristes Roda Ventura , el FICAT i una ONG anomenada Pax Romana amb estatut consultiu davant NN.UU que em va obrir les portes a problemes molt més grans que aixecar-se a les 5 del matí, però també a satisfaccions enormes, tant per la feina com per les estades a Ginebra a NN.UU. Però això ja és una altra història, deixem-ho aquí per avui, una altra estona que torni des de Barcelona cap a Figueres amb tren seguiré explicant-vos qui soc.

dimecres, 14 de gener del 2009

El perquè de tot plegat

(Article publicat a HORA NOVA el 14 de gener)

El govern tripartit de la ciutat ha estat capaç de culminar el seu segon procés de pressupost amb èxit notable. Aquesta és la situació que hauria de ser norma habitual. Certament ha estat difícil, llarg i laboriós com tothom ha pogut observar als mitjans o directament ha constatat de pròpia veu amb els polítics locals. Figueres, tampoc no és tant gran!

Ja em permetreu que enfoqui aquest article en clau de primer secretari dels socialistes figuerencs. El procés que ara acabem requereix una profunda reflexió que forçosament passa per recordar d’entrada quina mena de govern hi ha en aquests moments a la ciutat i com es va originar. El govern neix tres mesos després d’unes eleccions en què el PSC va patir una derrota severa i que van donar un resultat que va permetre, inicialment, a CiU governar amb una escassa minoria de 7 regidors sobre un total de 21. És a dir, molt lluny de la majoria absoluta. Per tant es va format un govern molt dèbil, totalment incapaç i incapacitat de tirar endavant cap projecte sense el suport d’ERC o del PSC. Dos partits que fins i tot tenien capacitat de proposar una alternativa (només sobre el paper, vistes les circumstàncies). En els 4 mesos que varen anar des del maig fins al setembre no es va poder constituir un govern majoritari nacionalista en no trobar CiU i ERC suficients punts de complicitat en els seus projectes. Val a dir, ara que ha transcorregut un cert temps, que tampoc no comprenc com ERC no va aconseguir disposar de l’alcaldia i governar amb l’únic regidor d’IC i sense incorporar el PSC al govern. L’opció era factible i possible.

La qüestió, doncs, es va resoldre finalment amb l’entrada al cartipàs del PSC. Literalment la nostra presència al govern permet a CiU i al PSC desenvolupar els respectius programes de govern fins a on són comuns i no divergents. Aquesta situació es va visualitzar amb la creació de la figura d’un sol tinent d’alcalde per al PSC. Admeto que el pas del temps i algunes actuacions poden haver diluït aquesta intenció, tant pel pes institucional de la mateixa figura de l’Alcalde com per l’innegable respecte que el PSC té per la seva figura. Però el cas és que les condicions de l’acord són molt clares. Un acord del qual el PSC no s’ha mogut mai i CiU, per contra, en alguna ocasió, potser sí.

És cert que en la formació del govern hi va influir l’afinitat generacional, però no cal oblidar que també hi ha qüestions ideològiques que pesen i que s’han notat en el moment de fer el pressupost; que n’és de difícil fer números en temps de crisi! És ben clar que l’objectiu de benestar i progrés a la ciutat el tenim tots però les receptes són diferents. Son diferents els partits, que responen a sectors socials i sensibilitats diferents, i això es nota a l’hora de confegir un pressupost que en aquestes circumstàncies de crisi difícilment pot satisfer-nos cent per cent a tots. Els socialistes estem molt contents amb el resultat de les inversions contingudes al pressupost: Caputxins, adquisició de locals per a centres cívics, inversió a Marca de l’Ham i Centre Històric, redacció del projecte d’una nova biblioteca i arxiu, inversió a l’actual biblioteca Fages o l’aposta per aprofundir amb la gestió pública de l’aigua (realitzant en els propers anys una forta inversió de millora de la xarxa). No ho estem tant amb la despesa en la que la regidoria de cultura (excepte CCC’09) ha sofert una retallada difícil. Tot i això és innegable l’austeritat aplicada per exemple en la supressió del Parc i Bus o en la renúncia a certs càrrecs de confiança. Al final, malgrat tot, acord i unitat de criteri per al progrés i la cohesió de la ciutat.

Al final els socialistes estem aquí per treballar i assegurar 4 anys de gestió eficaç i de govern sòlid, preservant-lo dels vaivens polítics de la nostra ciutat, tant clàssics i tant divertits per a opinadors i tertulians, però que tant mal han fet històricament a la nostra ciutat.Som aquí per treballar i assegurar la connexió al TGV, per a tirar endavant l’any de la cultura catalana, per a revolucionar les polítiques de les dones, per assegurar que les empreses públiques facin una bona feina, per a permetre un clima assossegat en el que es donin les condicions per a la creació de riquesa i llocs de treball des del sector privat, per transformar la ciutat amb dos projectes de llei de barris, la ciutat del cavall i per a la propera iniciativa relativa al barri de San Joan. Amb els socialistes al govern tot això serà possible a més a més del que els socis decideixin fer.

Com he dit més amunt, hi ha diferències ideològiques profundes (per exemple la gestió de l’aigua) que afloren en la negociació del pressupost i que lògicament generen tensions i nervis que s’han de temperar si afloren. La ciutat no es mereix una minoria dèbil i inoperant. El preu seria el benestar i el progrés de Figueres. Per aquest motiu nosaltres mai no hem pensat en anar-nos-en i desentendre’ns dels problemes del dia a dia. Els nostres compromisos són amb la ciutat. Considero que CiU ha fet bé en no deixar-se portar pels “nervis” derivats d’una negociació dura, ho ha estat i molt, però negociació franca i transparent al cap i al fi. De retrets des del PSC també en podríem fer molts, no tindrien sentit ni serien constructius. No és el nostre estil ni la nostra manera de fer política, la política com l’exercici del debat però també del consens. De til·la n’hem presa molta, però la responsabilitat amb els Figuerencs i les Figuerenques ens pesa molt.

dissabte, 3 de gener del 2009

Reunió de treball... i satèl·lits incombustibles

Ahir durant 6 hores els portaveus del PSC, CiU, l'Alcalde i jo mateix vàrem mantenir una reunió de treball per tal de consensuar la proposta pressupostària que es portarà a aprovació del Ple de l'Ajuntament durant aquest mes de gener. És ben evident que si en parlo en el bloc és que les hores de reunió foren satisfactòries i no queda més que ajustar mínimament els números a les consideracions polítiques que orienten el pressupost. Tot i això la comissió informativa que presideixo debatrà el pressupost i posteriorment el ple decidirà.He de reconèixer però que algunes vegades la política figuerenca ens depassa a tots en el sentit que una cosa és una divergència important, sèria i potser fins i tot de mal gestionar i l'altre és començar a donar pactes, aliances i fins i tot amistats per trencades. Que ningú no m'entengui malament: no ho dic per algun titular de premsa perquè al cap de carrer, els mitjans expressen el que succeeix en un moment determinat i sovint per la mateixa passió que tots hi posem (els polítics) en surten conclusions maximalistes.

El que si em preocupa és que des del mateix dia que es va constituir el pacte ja es donava el mateix per mort. Veig que aparèixen moviments polítics que pretenen aglutinar els descontents amb el PSC perquè està al govern amb els descontents d'ERC perquè no hi és. Em deia ahir mateix un destacat càrrec de CiU que alguns representants veïnals els diuen que paciència que aquests "socialistes" joves, que en Casellas... Uf tot plegat em fa pensar que la política és la correcta perquè el PSC va esperar a estar al govern a què no hi hagués ningú altre, a constatar que no hi havia alternatives. Som al govern per assegurar que Figueres estarà conectada a l'alta velocitat, per desenvolupar un nou projecte de llei de barris i reconduir l'anterior, per tirar endavant la CCC, per fer viables noves propostes culturals però sobretot per fer viable el dia a dia, per aconseguir fer anar endavant la ciutat d'una vegada. No podiem permetre'ns un govern d'una debilitat extrema en mans d'una oposició freqüentment allunyada de la ciutat. No ho veuen que això és el que ha passat massa sovint? El que ens ha fet anar enrera.



No cal dir que quan veig alguns moviment polítics, algunes opinions fins i tot sobre la meva persona a la premsa o opinions d'algun destacat i veteramíssim líder veïnal no em queda més que pensar que el temps no tot ho cura i que una part d'una generació política no superarà mai l'estat de picabaralla parroquial que tant de mal ha fet a aquesta ciutat. Crec que amb tota la voluntat que el govern i els partits que el sostenen hi posen amb més o menys encert la ciutat tirarà endavant.