diumenge, 25 de gener del 2009

De mi (I)

Dijous tornava des de Barcelona cap a Figueres en tren, estava embolicat enviant correus electrònics per sol·licitar noms al Registre Mercantil per a constituir unes societats, quan se’m va acudir que és important que tothom sàpiga dels seus polítics més enllà de quatre paraules i dues fotografies. Tinc ganes d’explicar com vaig arribar a aquest tren.

Des del bloc he expressat opinions però crec que és important que tots pugueu conèixer qui soc, a què em dedico i d’on vinc. No penso que la meva vida sigui important més que per mi mateix i pels que m'estimen i estimo, però sí estic convençut que els ciutadans han de saber com són les persones que els representen i que prenen decisions en nom de tots, perquè sinó correm el perill de convertir-nos en una imatge buida. Convindreu amb mi que per a tirar endavant i treballar ens hem de conèixer!

Fa força anys, probablement des de l’institut Alexandre Deulofeu, vaig decidir estudiar dret sense massa vocació però amb la idea recurrent de què era una carrera útil, reconec que amb el pas del temps m’ha acabat agradant tot i que estic segur que també m’hauria agradat, per exemple, la docència.

Vaig començar en una facultat privada a Barcelona el CEU Abat Oliba: la darrera imposició abans de marxar definitivament de casa i campar-me-la com jo volia. El resultat: doncs que em vaig haver de costejar els estudis amb un préstec pel darrer any de facultat privada i llavors guillar a la UB de la Diagonal. Això em va significar haver de treballar en una fàbrica de bolígrafs a Sant Andreu (Inoxcrom-Sakyo) els matins de 6 a 14 i a la tarda cap a la facultat. En aquell moment, per mi, va ser difícil però no me’n penedeixo ni un minut. Em dedicava a serigrafiar publicitat en bolígrafs, 18.000 al dia si era una tirada gran i menys si eren diversos models. Encara tinc ficada al cap una tirada pels laboratoris Pfizer que publicitaven un producte anomenat Zitromax...en vaig fer 1 milió i mig. Vaig aprendre coses com que les federacions del metall dels sindicats són dures amb les patronals però exigents amb els treballadors. Vaig aprendre a saber que tot pot ser molt dur, i encara ara em costa recordar els dies d’hivern que fèiem hores extres i sortíem a les 18; només veiem el sol 30 minuts al dia, per dinar, perquè al taller (molt net i polit) no hi havia finestres, només claraboies i fluorescents. Quanta bona gent! L’encarregat, en Peña (avui a Mèxic); els caps d’equip en Jordi i “El Bala” (de fet es deia Balaguer però no parlava català ni de lluny); els companys: en Fernando i la Carmen i tants d’altres. L’esmorzar al matí, la barreja d’alguns, el soroll de les màquines, les tintes, els disolvents i la "neutrogena" en acabar el dia. Cada dia la mateixa ruta des de Les Corts, els mateixos semàfors a la mateixa hora, les mateixes cares, la mateixa rutina, i el mateix despertador sonant cada matí a les cinc i disset. Hi ha una canço d'estopa que ho diu tot: pastillas de freno

Aquesta feina em va ajudar a acabar el quart curs de carrera. Llavors, es va produir una d’aquelles casualitats de la vida que et marquen. A través de l’advocat Muntada, una bellíssima persona, de Girona vaig poder entrar al mon de les ONG, vaig començar a treballar pel Grup de Juristes Roda Ventura , el FICAT i una ONG anomenada Pax Romana amb estatut consultiu davant NN.UU que em va obrir les portes a problemes molt més grans que aixecar-se a les 5 del matí, però també a satisfaccions enormes, tant per la feina com per les estades a Ginebra a NN.UU. Però això ja és una altra història, deixem-ho aquí per avui, una altra estona que torni des de Barcelona cap a Figueres amb tren seguiré explicant-vos qui soc.

dimecres, 14 de gener del 2009

El perquè de tot plegat

(Article publicat a HORA NOVA el 14 de gener)

El govern tripartit de la ciutat ha estat capaç de culminar el seu segon procés de pressupost amb èxit notable. Aquesta és la situació que hauria de ser norma habitual. Certament ha estat difícil, llarg i laboriós com tothom ha pogut observar als mitjans o directament ha constatat de pròpia veu amb els polítics locals. Figueres, tampoc no és tant gran!

Ja em permetreu que enfoqui aquest article en clau de primer secretari dels socialistes figuerencs. El procés que ara acabem requereix una profunda reflexió que forçosament passa per recordar d’entrada quina mena de govern hi ha en aquests moments a la ciutat i com es va originar. El govern neix tres mesos després d’unes eleccions en què el PSC va patir una derrota severa i que van donar un resultat que va permetre, inicialment, a CiU governar amb una escassa minoria de 7 regidors sobre un total de 21. És a dir, molt lluny de la majoria absoluta. Per tant es va format un govern molt dèbil, totalment incapaç i incapacitat de tirar endavant cap projecte sense el suport d’ERC o del PSC. Dos partits que fins i tot tenien capacitat de proposar una alternativa (només sobre el paper, vistes les circumstàncies). En els 4 mesos que varen anar des del maig fins al setembre no es va poder constituir un govern majoritari nacionalista en no trobar CiU i ERC suficients punts de complicitat en els seus projectes. Val a dir, ara que ha transcorregut un cert temps, que tampoc no comprenc com ERC no va aconseguir disposar de l’alcaldia i governar amb l’únic regidor d’IC i sense incorporar el PSC al govern. L’opció era factible i possible.

La qüestió, doncs, es va resoldre finalment amb l’entrada al cartipàs del PSC. Literalment la nostra presència al govern permet a CiU i al PSC desenvolupar els respectius programes de govern fins a on són comuns i no divergents. Aquesta situació es va visualitzar amb la creació de la figura d’un sol tinent d’alcalde per al PSC. Admeto que el pas del temps i algunes actuacions poden haver diluït aquesta intenció, tant pel pes institucional de la mateixa figura de l’Alcalde com per l’innegable respecte que el PSC té per la seva figura. Però el cas és que les condicions de l’acord són molt clares. Un acord del qual el PSC no s’ha mogut mai i CiU, per contra, en alguna ocasió, potser sí.

És cert que en la formació del govern hi va influir l’afinitat generacional, però no cal oblidar que també hi ha qüestions ideològiques que pesen i que s’han notat en el moment de fer el pressupost; que n’és de difícil fer números en temps de crisi! És ben clar que l’objectiu de benestar i progrés a la ciutat el tenim tots però les receptes són diferents. Son diferents els partits, que responen a sectors socials i sensibilitats diferents, i això es nota a l’hora de confegir un pressupost que en aquestes circumstàncies de crisi difícilment pot satisfer-nos cent per cent a tots. Els socialistes estem molt contents amb el resultat de les inversions contingudes al pressupost: Caputxins, adquisició de locals per a centres cívics, inversió a Marca de l’Ham i Centre Històric, redacció del projecte d’una nova biblioteca i arxiu, inversió a l’actual biblioteca Fages o l’aposta per aprofundir amb la gestió pública de l’aigua (realitzant en els propers anys una forta inversió de millora de la xarxa). No ho estem tant amb la despesa en la que la regidoria de cultura (excepte CCC’09) ha sofert una retallada difícil. Tot i això és innegable l’austeritat aplicada per exemple en la supressió del Parc i Bus o en la renúncia a certs càrrecs de confiança. Al final, malgrat tot, acord i unitat de criteri per al progrés i la cohesió de la ciutat.

Al final els socialistes estem aquí per treballar i assegurar 4 anys de gestió eficaç i de govern sòlid, preservant-lo dels vaivens polítics de la nostra ciutat, tant clàssics i tant divertits per a opinadors i tertulians, però que tant mal han fet històricament a la nostra ciutat.Som aquí per treballar i assegurar la connexió al TGV, per a tirar endavant l’any de la cultura catalana, per a revolucionar les polítiques de les dones, per assegurar que les empreses públiques facin una bona feina, per a permetre un clima assossegat en el que es donin les condicions per a la creació de riquesa i llocs de treball des del sector privat, per transformar la ciutat amb dos projectes de llei de barris, la ciutat del cavall i per a la propera iniciativa relativa al barri de San Joan. Amb els socialistes al govern tot això serà possible a més a més del que els socis decideixin fer.

Com he dit més amunt, hi ha diferències ideològiques profundes (per exemple la gestió de l’aigua) que afloren en la negociació del pressupost i que lògicament generen tensions i nervis que s’han de temperar si afloren. La ciutat no es mereix una minoria dèbil i inoperant. El preu seria el benestar i el progrés de Figueres. Per aquest motiu nosaltres mai no hem pensat en anar-nos-en i desentendre’ns dels problemes del dia a dia. Els nostres compromisos són amb la ciutat. Considero que CiU ha fet bé en no deixar-se portar pels “nervis” derivats d’una negociació dura, ho ha estat i molt, però negociació franca i transparent al cap i al fi. De retrets des del PSC també en podríem fer molts, no tindrien sentit ni serien constructius. No és el nostre estil ni la nostra manera de fer política, la política com l’exercici del debat però també del consens. De til·la n’hem presa molta, però la responsabilitat amb els Figuerencs i les Figuerenques ens pesa molt.

dissabte, 3 de gener del 2009

Reunió de treball... i satèl·lits incombustibles

Ahir durant 6 hores els portaveus del PSC, CiU, l'Alcalde i jo mateix vàrem mantenir una reunió de treball per tal de consensuar la proposta pressupostària que es portarà a aprovació del Ple de l'Ajuntament durant aquest mes de gener. És ben evident que si en parlo en el bloc és que les hores de reunió foren satisfactòries i no queda més que ajustar mínimament els números a les consideracions polítiques que orienten el pressupost. Tot i això la comissió informativa que presideixo debatrà el pressupost i posteriorment el ple decidirà.He de reconèixer però que algunes vegades la política figuerenca ens depassa a tots en el sentit que una cosa és una divergència important, sèria i potser fins i tot de mal gestionar i l'altre és començar a donar pactes, aliances i fins i tot amistats per trencades. Que ningú no m'entengui malament: no ho dic per algun titular de premsa perquè al cap de carrer, els mitjans expressen el que succeeix en un moment determinat i sovint per la mateixa passió que tots hi posem (els polítics) en surten conclusions maximalistes.

El que si em preocupa és que des del mateix dia que es va constituir el pacte ja es donava el mateix per mort. Veig que aparèixen moviments polítics que pretenen aglutinar els descontents amb el PSC perquè està al govern amb els descontents d'ERC perquè no hi és. Em deia ahir mateix un destacat càrrec de CiU que alguns representants veïnals els diuen que paciència que aquests "socialistes" joves, que en Casellas... Uf tot plegat em fa pensar que la política és la correcta perquè el PSC va esperar a estar al govern a què no hi hagués ningú altre, a constatar que no hi havia alternatives. Som al govern per assegurar que Figueres estarà conectada a l'alta velocitat, per desenvolupar un nou projecte de llei de barris i reconduir l'anterior, per tirar endavant la CCC, per fer viables noves propostes culturals però sobretot per fer viable el dia a dia, per aconseguir fer anar endavant la ciutat d'una vegada. No podiem permetre'ns un govern d'una debilitat extrema en mans d'una oposició freqüentment allunyada de la ciutat. No ho veuen que això és el que ha passat massa sovint? El que ens ha fet anar enrera.



No cal dir que quan veig alguns moviment polítics, algunes opinions fins i tot sobre la meva persona a la premsa o opinions d'algun destacat i veteramíssim líder veïnal no em queda més que pensar que el temps no tot ho cura i que una part d'una generació política no superarà mai l'estat de picabaralla parroquial que tant de mal ha fet a aquesta ciutat. Crec que amb tota la voluntat que el govern i els partits que el sostenen hi posen amb més o menys encert la ciutat tirarà endavant.