dissabte, 27 d’octubre del 2007

Camí de carros i manta

Avui tinc la sort poder marxar una setmana per fer les vacances que em resten, l’any passat vaig fer-ho igual i per raons estranyes vaig acabar no fent-les. Aquest no em passarà. Abans de marxar però assistiré al Castell al centenari de la presó amb la Consellera Tura i els regidors de l’Ajuntament. A la tarda avió a Madrid i després a Pamplona (sempre acabes passant per Madrid, és ben trist) i d’allà demà marxem amb dos companys cap a Santiago amb moto fent enduro, espero que amb 6 dies en farem prou i que arribarem sencers. Trobaré a faltar la meva dona i el meu nen, mai he estat tant temps lluny d'ells.

Quan torni us faré un raport amb fotografies i tot! Mentrestant porteu-vos bé.

Tornaré amb les piles ben carregades per atacar algun problema figuerenc que ja està sortint de mare, ja està bé que uns pocs puguin atemorir la majoria!

Salut

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Ipod i un parell de bones notícies

Avui tornant de Barcelona amb el Catalunya Express he descobert fins a quin punt vivim a l’any de la kika. He intentat escoltar un podcast de l’En Guàrdia i no he pogut, simplement el nivell de soroll del vagó no em permetia sentir-lo tot i tenir el volum de l’Ipod al màxim. Conclusió: o jo estic com una tàpia o hi ha molts anys de diferència entre la tecnologia de l’Ipod i la de la cafetera amb rodes a la que RENFE em fica cada dia. La veritat és que comença a ser preocupant, potser haurem de llogar el Consell d’Administració d’Apple per a gestionar el tren.

No tot són queixes, heu vist que els Figuerencs estem d’enhorabona? a la nostra ciutat hi tenim gent brillant que treballa fort. Em refereixo a l’arquitecte Joan Falgueras que ha estat seleccionat per als premis COAC pel seu projecte per a l’Ajuntament d’Ullastret, la meva felicitació i sobretot la meva satisfacció (i la de tots els figuerencs) per tenir-lo treballant a l’Ajuntament de la ciutat.

Altra qüestió, la jornada sobre TINTIN, altra vegada orgull de ciutat i sobretot les gràcies a Joan Manuel Soldevilla i al Museu de la Tècnica en la persona d’en Xavier Padrosa a qui conec i considero un bon amic, també a tots els que ho han fet possible. Aquestes notícies són bones per a la ciutat i per a tots nosaltres, us ben prometo que seguiré treballant per a que els talents es quedin a la nostra ciutat i els que són fora retornin.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Tarjeta vermella

És la que em mereixo per no haver atès el blog com toca en els darrers dies. Vaig prometre que us faria un complert raport del meu viatge a Santiago i res de res...doncs això targeta vermella. La veritat és que viatge va ser magnífic, vaig veure i descobrir moltes coses interessants: que no se sembra el cereal a la mateixa època a Logroño (ja era nat) que a León (tot just sembraven), vaig veure un llop ibèric a Galícia quan clarejava, a uns quilòmetres del poble de Portomarin, va travessar per davant meu com un llampec i tot primer vaig pensar que era un gos gros però no vaig de deixar de rumiar-hi i al primer poble que varem parar a esmorzar vaig preguntar si els llops eren tant habituals com per deixar-se veure d’aquella manera. Em van contestar que si i hi van afegir un seguit d’improperis que confirmen que no sempre la visió dels urbanites ecologistes es correspon amb la dels que han de conviure amb el llop. Només per això va valer la pena.

El viatge va durar des del matí del diumenge fins el divendres a la tarda a raó d’uns 120 quilòmetres al dia que varem fer íntegrament pels camins i corriols de terra que conformen el camino. Varem triar aquesta època per tal de trobar poca gent i no molestar-los (també vam substituir els silenciosos de les nostres motos per uns de més “tapats”.

El diumenge varem sortir ben aviat de Roncesvalles (una curiositat vaig dormir en un alberg en el que havia estat Hemingway), ben aviat em vaig adonar que no seria un passeig fàcil, molts corriols i pujades sobre pedra. Sobretot moltes tanques per al bestiar. Us semblarà estrany però el més dificultós del dia va ser travessar Pamplona, perquè en les zones urbanes el “camino”transcorre per zones de vianants i costa retrobar-lo quan no pots transitar-hi. Passat Pamplona varem fer camí cap a Viana, durant la tarda de camí, vaig caure i vaig trencar el suport de la maneta de l’embrague però unes brides i fil de ferro van possibilitar continuar fins al final. Dinem a l’alberg “El Perdón” sembla que la mística dels noms es va ensenyorint de l’estat d’ànim, el contrapunt el donen una colla de treballadors portuguesos que canten fados sense parar, al final es fan pesats. Durant la tarda el paisatge va esdevenir molt més feréstec però comença la plana i el camí contrasol esdevé fantàstic.

Començo a gaudir de veritat, a no pensar, a marxar cap al meu mon, aquell que és meu i en el que mai ningú no hi tindrà entrada i en el que res és transcendent. (La foto és sobre la marxa, el de davant és en Robert) Arribem molt just a Viana, les motos no tenen llums ni frens ni res que aconselli transitar de nit. Un cop a Viana decidim allotjar-nos en hostal molt humil, tot està bé i després d’una dutxa reconfortant passegem pel poble i veiem com n’és d’antic tot plegat, anem a sopar al mateix hostal “Pitu” mengem molt bé: mongetes verdes, costella de porc rostida i formatge, vi a dojo i uns orujos d’herbes. Se’m fa estrany en aquella plana tant diferent del que entenem per Euskadi al nostre imaginari sentir tant sovint l’Euskera. Val a dir que durant el sopar la gent del local s’apassiona amb encontre de pilota vasca, bé jo de pilota vasca no hi entenc ni flapa i em dedico a la meva costella.

Dia 29, al matí fa un fred que pela, en Robert (el meu cunyat) fa reparacions sobre el terreny i engreixa les cadenes. Sortim cap a les 8, amb les primeres llums del dia, fa molt fred però hi ha molts camins per endavant si volem ser el divendres a Compostela. El paisatge és fred i inhòspit, no a com la gent que hi viu. Fem via i ens aturem a Santo Domingo de la Calzada, visitem la catedral de San Salvador i visito la tomba del Sant que és una construcció molt interessant a la cripta, envoltada de 6 pilars que sostenen una mena de pal·li molt auster. Reso. Fem via i la nit se’ns tira a sobre en un poble de Burgos, Hontanas, és molt petit i pràcticament està dedicat al “camino”, ens allotgem a l’Alberg. Sopar (magnífic) a les 19 h i conversa amb la resta de pelegrins d’arreu, fins i tot japonesos i sobretot mols nord-americans.

Dia 30, he dormit fatal, de fet he estat el primer en llevar-me de l’Alberg i he anat a veure l’albada, a la plana burgalesa, no he vist res de res perquè el xiri-miri és molt intens i estic tant adormit que ni penso que si plou hi ha núvols. Marxem amb les motos molt aviat, afortunadament anem molt equipats i la pluja no ens afecta massa. Parem a esmorzar a Castrojériz, és molt interessant i sobretot auster, de pedra freda. Aquí tot és auster com la seva gent, com són els castellans, poques paraules i austers en el menjar i en general en tot. Els camps de cultiu són enormes i s’estan preparant per la sembra del cereal, mentre faig via i veig aquells enormes tractors treballant penso en com ha canviat la meva vida en els últims 20 anys, quantes vessanes hauré llaurat? No ho sé, en tot cas moltes i m’enorgulleixo d’haver-ho fet perquè era una feina que m’omplia, la llàstima és allò que deia Ortega “las circunstancias”.

Durant el dia travessem Burgos, una morcilla impressionant quasi tant com la seva magnífica Catedral. Recordo els estudis d’història del dret, fora aquesta catedral fa mil anys el “Conde Don García” o qui fos perquè la memòria se’m rovella va fotre foc al “forum iudicum” i va proclamar la independència de León. El Camí fins León es fa molt pesat és tot recte amb algun tros important asfaltat i la fred em mata. Arribem al final del dia, ens allotgem allà mateix i per sopar “cocido maragato” boníssim: com escudella i carn d’olla però s’ho mengen al reves, primer la carn, després la verdura i cigrons i per acabar el brou. M’ha sobtat la quantitat de pintades de banderes republicanes pintades als ponts i parets.

Dia 31. sortim amb molt fred cap a Ponferrada, preveiem que després de Roncesvalles serà l’etapa més difícil i es confirma, molt fred i corriols molt estrets sobre penya, vaig fent amb tranquil·litat, una caiguda seria terrible. Passem Villafranca del Bierzo i el seu magnífic romànic ascendim al Cebreiro i entrem a Galícia El paisatge canvia completament, hi ha més concentració humana i arbres enormes i sobretot molt bestiar. Travessem camins plens de castanyes. Fem nit a Portomarín.

Dia 1 arribem a Santiago al migdia, final del camí, estic content, cada dia estic més al meu món, em sento profundament feliç, tot i la rapidesa del viatge he pogut assaborir un punt d’espiritualitat.

Dia 2, decidim arribar a Finisterre, han estat 1001 quilòmetres de pista forestal i corriols. Ho rematem amb uns percebes... El millor del viatge: viure i.... l’església de San Martín de Frómista, sóc un enamorat del romànic.