divendres, 17 de juliol de 2009

2.000 peles

Divendres passat era a Barcelona, treballant al meu despatx, vaig sortir a fer unes gestions al caixer automàtic i a dinar abans d’una reunió programada a les 15:30.

Ara veig que potser no hauria d’haver sortit. Primer: el caixer no anava bé, hi tocava el sol i vaig perdre molt temps..., suant. Això va provocar que tot anés amb retard i que m’hagués de comprar un entrepà per dinar. Tot plegat amb una calor que n’hi havia per quedar estamanyat.

Segon: pujo caminant per Passeig de Gràcia i passada la Pedrera veig un establiment de menjar ràpid, entrepans, pel que de fet passo sovint per davant quan vaig a treballar. Era ple a vessar i vaig pensar seria econòmic. Tot sigui dit, és desendreçat però amb bona pinta.

Un cop dins vaig constatar que d’autòcton només n’era jo entre consumidors i empleats. La persona que em va atendre gastava un somriure d’orella a orella, no sé si de la quantitat de suor que regalimava pel meu front a causa de l’americana i la camisa o perquè el company era ben conscient del que passaria en els minuts següents. Per acabar de descriure l’escena us haig de dir que l’home em va entendre perfectament en català i crec entenia perfectament el que li parlava tot Déu, de la mateixa manera que sospito que era incapaç d’expressar-se en cap llengua de les que jo conec.

Un cop vaig haver fet la cua i suat un xic més, em va tocar el torn, i opto per un parell de “paninis” que ve a ser mitja barra de pa amb formatge, tomata i alguna cosa marronosa que asseguraven eren xampinyons. Per què ens entenguem, pizza sobre pa però en “cutre”. Quan el company el va tenir calent li vaig haver de dir que en volia un altre, que li havia dit dos! Ell però, aquesta vegada, amb el seu somriure impolut, quasi insultant, li va costar entendre-ho. Al final va escalfar aquell coi de tros de pa amb formatge. Mantenint el seu somriure, em va donar el tiquet, EM VA COBRAR 12,00 €, (2000 PELES de les d’abans, de les del bitllet taronja) per un miserable quart de barra de pa amb formatge de tercera que ni tant sols em vaig menjar allà i una Pepsi light calenta, envoltat de guiris amb cara d’escamarlà, camises a quadres, espardenyes amb mitjons grocs i posat badoc per haver pres massa el sol, i jo mentrestant suant la carcanada mentre aquell ninot diabòlic de somriure etern em cobrava les 2000 peles i de passada m’aixecava la camisa.

En fi que em van fer canari. Suposo que a tots ens passa, i ens tornarà a passar, però sempre emprenya que et facin canari davant dels nassos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada