La cimera dels G-20 ha acabat amb cares somrients, encaixades de mans i amb la satisfacció del deure complert. En principi, potser es pensen que els ciutadans de cadascun dels països del planeta respiraran alleugerits pel fet que no s’han tirat els trastos pel cap, però sospito que no és ben bé així, ni que els països emergents, més industrialitzats i, també no ho oblidem, aquells que sense ser una potència econòmica sí tenen un paper rellevant en el mapa geoestratègic internacional, tampoc han acabat de trobar cap solució excepte un consens de què el mercat és bo i cal mantenir-lo.
De fet, i al meu entendre, aquesta cimera ha servit per aconseguir un objectiu primordial i al que encara que pugui semblar una obvietat, no era gens fàcil arriba: davant dels problemes cal buscar solucions i no parar-se només a buscar culpables. Perquè de culpables n’hi ha, i molts; alguns d’ells s’han arruïnat i han arruïnat a famílies senceres, d’altres, suposo, també han arruïnat a famílies senceres però ells estaran en algun paradís fiscal guanyant un bon percentatge mentre prenen el sol. Però hem quedat que dels culpables ja en parlarem quan toqui, perquè algun dia haurà de tocar.
Amb tot, el regust d’optimisme fàcilment pot tornar-se agredolç perquè la situació s’agreuja dia a dia, les empreses fan fallida o simplement aprofiten per mantenir el marge de beneficis i, de passada, es treuen de sobre un bon nombre de treballadors que consideren una feixuga despesa, independentment de la feina que facin. Igualment, els indicadors econòmics continuen fent por i cada setmana comença amb l’ai al cor pel que farà la borsa o pel preu del petroli. Les inversions segures cada vegada són més difícils d’assegurar i la confiança, la butxaca i el futur de milers de persones que no saben ben bé què els depararan els propers mesos o anys estan sota mínims; en aquests mesos ens hem adonat de la facilitat amb què es pot ensorrar una família si les coses es torcen.
Una de les coses que també hem d’aprendre encara, i més en el món polític i en un context global, és a distingir clarament a l’enemic, o el rival si es vol ser políticament correcte. Aquesta és una assignatura pendent que a molts països els costa molt d’aprovar i que en el nostre, no només necessitem millorar sinó que, recuperant termes educatius ja arcaics, ens hauríem de posar-nos un molt deficient. Un dels problemes que potser encara tenim en el nostre sistema democràtic, jove, que s’ha fet gran a batzegades i empentes per poder ser algú a Europa, és la incapacitat de saber qui és l’enemic o el rival. Probablement no sigui exactament culpa nostra sinó d’una tradició política al llarg d’interminables dècades en què es feia de tot excepte això, política. I sorprenentment, trobar a aquest enemic pot arribar a ser la clau que obri les portes a moltes solucions; ho dic perquè l’enemic no és ni la dreta ni l’esquerra, ni el nacionalisme conservador ni l’independentisme, ni els ecosocialistes, ni els sindicats, ni els integrants de plataformes de lluita ciutadana. No, l’enemic és l’atur, la recessió, la incertesa de cadascún dels ciutadans davant del seu futur, les pagues extres que no hi hauran; l’enemic és qui en moments difícils vol fer diners fàcils, la inflació i la puja de preus, i tants d’altres. Mentre no siguem capaços de veure això, de veure com en comptes de pals a la roda hi ha cops de mà, de saber que malgrat un futur incert tots treballen per sortir endavant, per moltes cimeres que es facin, per molts acords que es prenguin, per moltes receptes que donin, aquestes sempre seran incomplertes, deixant els problemes, com a molt, a mig solucionar.
diumenge, 23 de novembre del 2008
dissabte, 15 de novembre del 2008
Mal dia
Dimecres va morir Miguel Núñez, fundador de l'ONG ACSUR-LAS SEGOVIAS i veterà comunista. Un home entregat a fer un món millor, un món on tothom hi tingui cabuda.
No vull reproduir tota la vida d'en Núñez, ja ho fan abastament els mitjans, simplement m'agradaria convidar-vos a reflexionar sobre el nostre futur, sobre on anem. Entre tots hauríem de ser capaços que al nostre país hi hagi més gent com ell. Homes i dones capaços de donar el millor de la seva vida per els altres, homes i dones amb un ideal de societat que permetria atemperar les injusticies de la vida i dels homes.
Hi ha gent, i en Miguel era un d'aquests, que se'n van amb la satisfacció d'haver ajudat a fer les coses millors. Qui pot dir que ha estat empresonat 17 anys per lluitar per la llibertat d'un país? Que ha combatut al front contra el feixisme i que ha estat capaç de donar-nos el seu mestratge fins al darrer dia?
Doncs només una bona persona.
No vull reproduir tota la vida d'en Núñez, ja ho fan abastament els mitjans, simplement m'agradaria convidar-vos a reflexionar sobre el nostre futur, sobre on anem. Entre tots hauríem de ser capaços que al nostre país hi hagi més gent com ell. Homes i dones capaços de donar el millor de la seva vida per els altres, homes i dones amb un ideal de societat que permetria atemperar les injusticies de la vida i dels homes.
Hi ha gent, i en Miguel era un d'aquests, que se'n van amb la satisfacció d'haver ajudat a fer les coses millors. Qui pot dir que ha estat empresonat 17 anys per lluitar per la llibertat d'un país? Que ha combatut al front contra el feixisme i que ha estat capaç de donar-nos el seu mestratge fins al darrer dia?
Doncs només una bona persona.
dissabte, 1 de novembre del 2008
1 de novembre
Avui al matí hem anat al tradicional acte de reconeixement a les víctimes dels totalitarismes del segle XX a a nostra ciutat. Ha estat un acte emocionant en un marc molt agradable com és el cementiri de la nostra ciutat, per cert extremadament endreçat i ben cuidat pel regidor Pere Pujulà.
Permeteu-me que us expressi sense embuts els meus sentiments en relació a l'acte, més enllà del que és políticament correcte i sobretot aconsellable per a un polític. La veritat és que hem sentit coses que ens han grinyolat força, l'acte fa temps que es realitza des de l'Ajuntament i és evident que la voluntat del govern és seguir-lo realitzant. No sé! Alguns agraïments m'han semblat extranys, fins i tot desinformats. Les intervencions han estat bé en general i han fet honor al que s'esperava de cadascuna d'elles, vull destacar la del regidor d'IC, Richard Elelman que ha estat magnífica i ha parlat exclusivament del que tocava, de les víctimes i dels homes que són imprescindibles, també la de la regidora Maria Antònia Bonany que ens ha parlat de la mort en unes paraules dolces i amables.
No valoraré la nostra perquè us la transcric unes línies més avall, només dir-vos que des del PSC hem procurat homenatjar els morts innocents, les víctimes dels bombardejos feixistes i ho hem fet llegint un fragment de "Encara no sé com soc" de Maria Àngels Vayreda, ho hem fet sense valoracions perquè quan hi ha testimoni directe de gent brillant com l'autora, els polítics el que hem de fer és donar veu als testimonis i callar ¿Que podem de dir els que no hi érem? El que hem de fer és escoltar atentament i treballar cada dia per allunyar més i més la barbàrie que va segar el nostre pais.
Ja l'any passat la regidora Navarro va llegir Gil de Biedma al mateix acte, en un homenatge a les dones durant i després d'una guerra. Hem volgut seguir igual.
Molt bé la jove orquesta i la lectura de poemes, com em deia l'Alcalde ha estat el moment de la setmana.
En acabar els socialistes ens hem dirigit a fer una ofrena a Emili Pallach, Josep Casero i Maria Rosa Ymbert. Si sabéssiu com enyoro la Maria Rosa! Com enyoro els seus consells, us en faríeu creus! És de les millors persones que he conegut, us ho dic de tot cor.
L’any vinent commemorem, a Figueres, l’efemèride d’un capítol de la nostra història especialment dolorós.
Permeteu que, comparteixi amb vosaltres un fragment literari d’una de les nostres escriptores menys divulgades, Maria Àngels Vayreda, del seu llibre "Encara no sé com sóc". Els que com jo sou pares, o mares de família, sabreu copsar especialment la magnitud de la tragèdia d’aquest relat.
"Recordo el bombardeig amb una precisió i una clarividència com si m’hi trobés encara. Va ser el primer bombardeig de Figueres. Era un diumenge clar d’hivern. HI havia al cel una exaltació de llum enlluernadora, com sol passar a l'Empordà quan la tramuntana ha escombrat. Havíem sortit a prendre el sol".
I segueix més endavant: "Havíem arribat al parc. Al llarg del passeig, on els arbres havien perdut totes les fulles, hi havia en aquella hora un formiguer de criatures que jugaven. Els vells prenien el sol asseguts als bancs. Pares i mares es passejaven com nosaltres, sense perdre de vista la mainada respectiva".
En aquell moment, la Josefina, una coneguda de la protagonista d’aquest llibre que us estic llegint agafa en braços la filla petita, la Roser, i se l’emportà a jugar no lluny d'on es troba la resta de la família. I continua el relat: "De sobte vam sentir una remor llunyana d’avions" i "Com si pressentís la tragèdia que havia de viure, vaig mirar cap al fons del passeig per on havia desaparegut la Josefina amb la nostra nena. Mentrestant el brunzir dels trimotors començà a fer-se fort d’una manera esgarrifosa i al mateix temps una terrible explosió, seguida d’altres, estremia el brancatge nu dels arbres".
L’episodi prossegueix: "Els bancs, on moments abans els vells prenien el sol, estaven ara molts d’ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i per tot arreu cares esglaiades que expressaven demència".
Alguns ja heu imaginat el final d’aquesta història que narra la Maria Àngels Vayreda: "Allà, a l’últim graó, la Josefina s’oferia als nostres ulls amb tota la cruesa d’aquella mort espantosa. Tenia un gran esvoranc al ventre i tota la faldilla xopa de sang. A terra, al seu costat, la nostra petita amb un somriure als llavis. Semblava que dormia, Unes gotes menudes, vermelles com robis, li queien cara vall. Vaig llançar-me com una boja sobre el seu cos inanimat".
Aquesta escriptora figuerenca narra un episodi com els que avui, en part, commemorem aquí tots plegats. I com va fer la Maria Àngels Vayreda, tenim avui una excel·lent oportunitat per reflexionar sobre aquella absurditat incomprensible. Per recordar amb emoció i lament els nostres conciutadans, i els de la resta d'Espanya, que varen perdre la vida. I a tots els seus familiars i amics, que han hagut de conviure amb aquella desgràcia.
Avui, a part de reconèixer la extraordinària feina d’entitats com el Triangle Blau i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, fem aquest senzill acte, carregat de simbologia per recordar totes les víctimes, però sobretot perquè no es torni a produir mai més un episodi d’aquelles característiques.
Permeteu-me que us expressi sense embuts els meus sentiments en relació a l'acte, més enllà del que és políticament correcte i sobretot aconsellable per a un polític. La veritat és que hem sentit coses que ens han grinyolat força, l'acte fa temps que es realitza des de l'Ajuntament i és evident que la voluntat del govern és seguir-lo realitzant. No sé! Alguns agraïments m'han semblat extranys, fins i tot desinformats. Les intervencions han estat bé en general i han fet honor al que s'esperava de cadascuna d'elles, vull destacar la del regidor d'IC, Richard Elelman que ha estat magnífica i ha parlat exclusivament del que tocava, de les víctimes i dels homes que són imprescindibles, també la de la regidora Maria Antònia Bonany que ens ha parlat de la mort en unes paraules dolces i amables.
No valoraré la nostra perquè us la transcric unes línies més avall, només dir-vos que des del PSC hem procurat homenatjar els morts innocents, les víctimes dels bombardejos feixistes i ho hem fet llegint un fragment de "Encara no sé com soc" de Maria Àngels Vayreda, ho hem fet sense valoracions perquè quan hi ha testimoni directe de gent brillant com l'autora, els polítics el que hem de fer és donar veu als testimonis i callar ¿Que podem de dir els que no hi érem? El que hem de fer és escoltar atentament i treballar cada dia per allunyar més i més la barbàrie que va segar el nostre pais.
Ja l'any passat la regidora Navarro va llegir Gil de Biedma al mateix acte, en un homenatge a les dones durant i després d'una guerra. Hem volgut seguir igual.
Molt bé la jove orquesta i la lectura de poemes, com em deia l'Alcalde ha estat el moment de la setmana.
En acabar els socialistes ens hem dirigit a fer una ofrena a Emili Pallach, Josep Casero i Maria Rosa Ymbert. Si sabéssiu com enyoro la Maria Rosa! Com enyoro els seus consells, us en faríeu creus! És de les millors persones que he conegut, us ho dic de tot cor.
L’any vinent commemorem, a Figueres, l’efemèride d’un capítol de la nostra història especialment dolorós.
Permeteu que, comparteixi amb vosaltres un fragment literari d’una de les nostres escriptores menys divulgades, Maria Àngels Vayreda, del seu llibre "Encara no sé com sóc". Els que com jo sou pares, o mares de família, sabreu copsar especialment la magnitud de la tragèdia d’aquest relat.
"Recordo el bombardeig amb una precisió i una clarividència com si m’hi trobés encara. Va ser el primer bombardeig de Figueres. Era un diumenge clar d’hivern. HI havia al cel una exaltació de llum enlluernadora, com sol passar a l'Empordà quan la tramuntana ha escombrat. Havíem sortit a prendre el sol".
I segueix més endavant: "Havíem arribat al parc. Al llarg del passeig, on els arbres havien perdut totes les fulles, hi havia en aquella hora un formiguer de criatures que jugaven. Els vells prenien el sol asseguts als bancs. Pares i mares es passejaven com nosaltres, sense perdre de vista la mainada respectiva".
En aquell moment, la Josefina, una coneguda de la protagonista d’aquest llibre que us estic llegint agafa en braços la filla petita, la Roser, i se l’emportà a jugar no lluny d'on es troba la resta de la família. I continua el relat: "De sobte vam sentir una remor llunyana d’avions" i "Com si pressentís la tragèdia que havia de viure, vaig mirar cap al fons del passeig per on havia desaparegut la Josefina amb la nostra nena. Mentrestant el brunzir dels trimotors començà a fer-se fort d’una manera esgarrifosa i al mateix temps una terrible explosió, seguida d’altres, estremia el brancatge nu dels arbres".
L’episodi prossegueix: "Els bancs, on moments abans els vells prenien el sol, estaven ara molts d’ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i per tot arreu cares esglaiades que expressaven demència".
Alguns ja heu imaginat el final d’aquesta història que narra la Maria Àngels Vayreda: "Allà, a l’últim graó, la Josefina s’oferia als nostres ulls amb tota la cruesa d’aquella mort espantosa. Tenia un gran esvoranc al ventre i tota la faldilla xopa de sang. A terra, al seu costat, la nostra petita amb un somriure als llavis. Semblava que dormia, Unes gotes menudes, vermelles com robis, li queien cara vall. Vaig llançar-me com una boja sobre el seu cos inanimat".
Aquesta escriptora figuerenca narra un episodi com els que avui, en part, commemorem aquí tots plegats. I com va fer la Maria Àngels Vayreda, tenim avui una excel·lent oportunitat per reflexionar sobre aquella absurditat incomprensible. Per recordar amb emoció i lament els nostres conciutadans, i els de la resta d'Espanya, que varen perdre la vida. I a tots els seus familiars i amics, que han hagut de conviure amb aquella desgràcia.
Avui, a part de reconèixer la extraordinària feina d’entitats com el Triangle Blau i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, fem aquest senzill acte, carregat de simbologia per recordar totes les víctimes, però sobretot perquè no es torni a produir mai més un episodi d’aquelles característiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)