dilluns, 23 de març del 2009

Sopem!

Aquesta darrera setmana hi ha hagut un sopar entre les direccions local i comarcal del PSC i d'ERC. Ja fa temps que aquesta trobada s’hauria d’haver produït, però és prou sabut que les relacions entre els dos partits no han estat fàcils. En els darrers anys hi ha hagut diferències importants, sovint personals, que s’han traduït, no ja en una manca de col·laboració política, sinó en relacions molt difícils, jo diria que fins i tot incòmodes de cares al carrer i a les direccions nacionals.

El cas, però, és que finalment s'ha produït aquesta trobada, que ha de servir, com a mínim, per a normalitzar les relacions: les coses, com tot a la vida, no poden estar constantment crispades, tensades i podrides. De fet, des de la renovació de l’executiva del PSC, hem procurat trobar-nos amb tots els partits polítics de la ciutat; només ens falta el PP, però ja estem buscant data i lloc.La situació de crispació, el distanciament, la crítica constant (de tots) no serveixen per a res: només ens allunyen de la societat i ens passen factura personalment.

El PSC va perdre les eleccions per qüestions que han estat abastament analitzades, però ningú no pot negar que en els 30 anys d’història democràtica ha estat un partit amb una molt bona implantació en totes les eleccions i, per tant, l’eix vertebrador de la política a Figueres, uns cops, això sí, amb més èxit, i d'altres amb menys. Avui els socialistes sostenim el govern i som força decisiva, tot i la precària situació de fa 2 anys. Ens hem compromès amb la ciutat, ens hem compromès amb les seves infraestructures, ens hem compromès amb la seva política cultural, ens hem compromès amb el transport públic, amb la gestió pública de l’aigua i ens hem compromès a donar un cop de mà en un projecte compartit. El PSC és un partit amb voluntat transformadora, com s’ha demostrat en els darrers 30 anys, especialment quan ha liderat els diferents governs a la ciutat, a molts ajuntaments, o a Catalunya. Ara ho està demostrant a Figueres amb el préstec sense interès d’un capital polític del qual mai cap altre partit ha disposat, i cal que això s’aprofiti: no n’hi ha prou amb un canvi de persones; cal portar la ciutat al segle XXI sense passar altre cop pel XX.

El primer, doncs, és evitar la crispació i, en això, l'afany de l’executiva de què tinc l’honor de ser el primer secretari no cessarà!

divendres, 20 de març del 2009

L'exemple de l'esforç

(ARTICLE PUBLICAT AL SETMANARI HORA NOVA)

El matí de dissabte vaig a assistir a la presentació del llibre d’Eduard Puig Vayreda La vinya i el vi, que s’ha editat a la sèrie Quaderns de la Revista de Girona. L’acte, que va tenir lloc a la Sala Narcís Monturiol del Casino Sport, va comptar amb una bona representació de la societat figuerenca.

El motiu de la meva assistència a l’acte, a banda de l’obligada presència institucional per fer costat a un figuerenc il·lustre, és l’admiració i respecte a Eduard Puig per diverses raons: va ser alcalde de la nostra ciutat i, per tant, ens uneix la nostra comuna passió per Figueres; és una persona molt treballadora, i això és important -els que em coneixeu sabeu que aquest és el tret que més valoro de qualsevol persona, i, sobretot, és una persona portadora del nom de la nostra comarca arreu.

A en Puig el vaig conèixer mentre ell feia d’enòleg a Ricardell: jo hi feia de mosso. Al llarg dels anys l’he anat tractant i sovint he seguit algun consell rebut de forma indirecta a través d’un bon amic.

D’en Puig, els empordanesos n’hem aprendre el gust per la cultura de l’esforç, per saber el que costen les coses. És ben evident que la indústria vitivinícola empordanesa ha experimentat un salt qualitatiu importantíssim, els nostres vins avui són celebrats a casa i a fora. Això no hauria estat possible sense el mestratge de Puig, però, sobretot, no ho hauria estat sense l’esforç dels pagesos per substituir les varietats obsoletes per d’altres modernes i de major qualitat. Tampoc no hauria estat possible si els cellers no haguessin seguit els consells d’en Puig, i d’altres que sempre han cregut en la nostra terra. Conec per tradició familiar (a casa en teníem, de vinya) els enormes costos i inversions que han assumit cellers com Oliveda o Espelt o les cooperatives. L’esforç de tots plegats ens fa més grans i forts en aquest i en d’altres camps. Convé, doncs, que siguem capaços de reconèixer els que cada dia ens han guiat amb el seu exemple per aquest camí. L’esforç porta resultats com el que han aconseguit els nostres cellers. Hem de procurar, nosaltres també, ser capaços de sortir endavant pensant que el que toca és treballar molt dur.

Cal plantejar-se si es pot mantenir el model i la nostra manera de viure treballant 35 hores per setmana: jo crec que no! O som més austers, o treballem més. És possible que aquestes afirmacions xoquin amb els puristes dels privilegis de classe, però els valors que fan referència a l’esforç i al treball són universals i, al meu entendre, propis d’una esquerra moderna que pretén una societat més justa i, sobretot, més igualitària. No hauria de ser possible la paradoxa que una part de la societat gaudeixi d’una jornada inigualable i unes cobertures de jubilació insuperables i la resta de la societat, per exemple, els autònoms, es vegin abocats a fer enormes esforços per sortir endavant; o que altres parts de la societat hagin de viure al llindar de la pobresa. Només cal veure l’informe de Caritas relatiu a Figueres. Crec que l’actual model està esgotat, que no és possible en un món globalitzat mantenir coses que no estan ni estaran mai a l’abast de tothom: cal un terme mig on tots (treballadors, autònoms, professionals i funcionaris) puguem viure amb dignitat. Permeteu-me, doncs, alçar la meva veu reclamant-ho des de l’esquerra.Sovint sento en molts àmbits bones paraules, discursos ben travats i il·lusionants; percebo les millors intencions en moltes persones, però al final, de les paraules i els desitjos, no en queda res si no es treballa.Per acabar permeteu-me recomanar-vos la lectura del llibre d’en Puig: allà hi trobareu molts exemples d’esforç i discreció.

diumenge, 1 de març del 2009

Penes i democràcia

A la nostra societat, s’obre periòdicament un interessant debat sobre el compliment íntegre de les penes per part dels que han estat condemnats i sobre la conveniència d’abordar una reforma legislativa per a implantar la cadena perpètua.

Aquest debat resulta especialment interessant per mi per la meva doble condició de polític i també de professional del mon del dret. Per poder centrar el debat cal una explicació de la situació penològica actual al Codi Penal. El nostre és un sistema dels anomenats finalistes, en suma considerem que els delinqüents són persones desviades del sistema que han de ser reinserits a la societat quan ja no representen un perill. És a dir no es condemna ningú com a retribució a un acte criminal, sinó que és la societat que es protegeix davant el criminal fins que aquell ha estat reeducat.

Altres sistemes, els anomenats retribucionistes, de tall anglosaxó, funcionen d’una forma molt més simple: qui la fa la paga; amb independència de societat ni reinserció. Converteixen la pena en un acte de contraprestació a un fet delictiu com a mètode per a assegurar l’ordre i la justícia en una societat.

La diferència entre els dos sistemes, seria la següent: en una illa en la que habiten dos nàufrags i un assassina l’altre, en un sistema finalista no caldria condemnar el nàufrag perquè no constitueix cap perill per a la societat ( no hi ha societat ), en un sistema retribucionista encara que no hi hagi societat hauríem d’anar allà i encadenar-lo a una palmera i marxar. És independent de que hi hagi societat o que aquell home sigui un perill, simplement hem de donar compliment a l’ideal de justícia: qui la fa la paga! L’explicació que us he donat és molt simple i podríem passar-nos un curs de teoria del dret parlant d’això, amb moltíssims matisos com per exemple els crims passionals (no la violència de gènere que és diferent), el qui mata per gelos era un perill només per al mort o morta.

La qüestió interessant és que avui a Espanya estem aplicant un sistema finalista i s’alcen veus demanant la cadena perpètua i les consciències de l’esquerra políticament correcte no permeten tant sols plantejar que s’escolti els ciutadans. No hi estic d’acord! Cal plantejar obertament una consulta i resoldre aquesta situació des d’un punt de vista estrictament democràtic! Des de quan ens fa por la democràcia?

Tot i això votaria per finalisme....