dimarts, 27 de novembre del 2007

Entitats i pasta rufa

La setmana passada vaig assistir a la presentació de les conclusions sobre el congrés del paisatge celebrat a Figueres sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Empordanesos. No cal que us digui l’interessant que va ser la conferència a càrrec d’en Pere Gifre, actual president de l’IEE i de l’expresident Eduard Puig. Sobretot però, el que més em va agradar va ser els dos volums de comunicacions i ponències que sorgeixen del congrés.

Ara bé, ja em perdonareu però hi ha una altra qüestió que realment em va deixar un magnífic sabor de boca: la gran quantitat de col·laboradors i partners que l’IEE va aconseguir implicar en el seu projecte, que varen aportar el seu patrocini. Jo mateix soc soci de l’IEE i amb la quota que anualment es satisfà, soc conscient que no es podrien organitzar aquests tipus de accions. Així doncs tenim un exemple ben clar de com s’han de fer les coses, no sempre s’ha de confiar en les subvencions de les administracions públiques perquè a vegades poden no arribar o molt sovint poden son insuficients. Com tots sabeu, en la seva entrada al govern, el PSC va apostar fort per la política cultural, però no per la repartidora, cal deixar ben clar que el regidor Llueca i jo personalment apostem per una bona sacsejada: sempre que sigui possible s’optarà per incentivar la corresponsabilitat, és a dir intentarem que en alguns casos l’aportació de l’Ajuntament estigui aparellada al que s’hagi pogut obtenir de fons privades o altres administracions. Aquest és un criteri que ens aplicarem a nosaltres mateixos, hem de crear un pool de mecenatge per a la temporada de teatre, començaré a treballar-hi d’immediat perquè cal pujar la quantitat i qualitat de les representacions que es realitzen a la nostra ciutat i sobretot fer-les molt més assequibles als ciutadans i ciutadanes.

Altre tema és el de les subvencions a entitats de reconegut nom, cal que aquestes entitats facin propostes que siguin engrescadores, és important aquest matís perquè cal preservar, cuidar i mimar les nostres entitats però aquestes han correspondre als ciutadans amb elaborades iniciatives que les facin encara més grans del que van ser en el passat.

dimarts, 20 de novembre del 2007

A voltes amb el tren...

Des de la darrera visita a Madrid d’una delegació de l’Ajuntament s’ha tornat a reobrir la polèmica sobre l’Estació Nova, la variant nord i les plusvàlues que es generaran amb l’alliberament dels terrenys que ocupen l’actual estació i la seva platja de vies (em fa molta gràcia aquesta denominació). Aquesta retrobada amb un “clàssic” de la política figuerenca dels darrers 20 anys no deixa d’encuriosir-me, tinc la impressió que en el futur estarem viatjant amb tren i encara n’hi haurà que estaran reivindicant el soterrament, la semirrasa o posats demanar crec que queda per provar el viaducte estil Girona, no sé potser algú s’animarà!

Penso, amb tota sinceritat, que els termes de la polèmica (que no de debat perquè debat només n’hi ha quan es pot canviar alguna cosa) no se situen en soterrar o no, se situen en tenir clar si volem una ciutat amb dues estacions com Granollers o Sabadell, parleu amb algú d’allà i veureu que pràctic que és això de tenir dues estacions. El Govern de la Ciutat, el de la Generalitat i el de l’Estat ho tenen clar: una sola estació a ponent.

El que sempre ha estat clar és que la ciutat ha de contribuir als costos de la variant amb les plusvàlues que es generin amb l’alliberament dels terrenys, no sé si potser aquest extrem no ha estat prou publicitat, no m’hi posaré fort. Ben aviat es començaran a executar els trams inicials que permetran connectar la via convencional amb la del TGV existent a càrrec de l’estat, de moment tot això hi hem guanyat. Una altra cosa, és ben evident que amb el que s’obtindrà no n’hi ha prou per pagar la totalitat de la variant, i més si la urbanització dels terrenys alliberats es fa amb criteris de sostenibilitat i democratització de l’espai urbà com es farà. Cal recordar que en Junta de Portaveus hem acordat la constitució d’una comissió per fixar els criteris a aplicar en aquell àmbit, evidentment amb la presència d’ERC que així aconsegueix allò tant difícil i alhora incoherent: repicar les campanes i ser a la processó.

Dit això tenim el compromís del Govern de la Generalitat i molt especialment del Conseller Nadal de buscar via Ministeri de Foment o Generalitat la resta del finançament necessari i de prendre totes les mesures adients per a la sortida del tren convencional d’on és ara. Em cansen molt els atacs injustificats i injustificables al conseller.

No vull parlar de centre perquè ja hem analitzat abastament les distàncies i els volums de població de les estacions vella i nova, per mi el que és important són les persones, no les pedres ni les situacions geogràfiques.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Llegir

He començat a llegir “El Pont dels Jueus”, d’en Martí Gironell, una excel·lent novel·la històrica que descriu les intrigues ordides al voltant de la construcció del primer pont fortificat de Besalú. Confesso que acabo de començar-lo i que de moment té molt bona pinta. Resulta especialment agradable per mi poder llegir un llibre d’aquestes característiques ambientat a un lloc tant proper com és Besalú. La veritat és que força tardes a l’any hi vaig a passejar i prendre una cervesa a la magnífica plaça, sempre hi ha una tranquil·litat encisadora tot i la gran quantitat de visitants que té el poble.Aquest any també he llegit “L’Església del Mar” de l’Ildefonso Falcones, una altra excel·lent novel·la històrica ambientada en la construcció del temple de Santa Maria del Mar a Barcelona. Com ja us he dit m’agrada aquest tipus de literatura, en ocasions propera al “best seller” com és el cas dels “Pilars de la Terra” de Ken Follet. Són treballs en la majoria dels casos ben documentats que fan passar una estona agradable, que és el que en força ocasions agraeixo, no em costa admetre que gaudeixo veient pel·lícules diguem-ne amb poc missatge tipus “La Jungla de Cristal 4” o llegint literatura històrica. Ja que hi soc posat vull recomanar-vos un parell de títols més: “L’imperi dels dracs” de Valerio Massimo Manfredi, una autèntica delícia: us imagineu una colla de legionaris romans anant de Pèrsia a Beiging? No té preu, probablement la millor que he llegit darrerament. Pels que us inclineu per una cosa més patriòtica proveu amb la trilogia “Jaume I el conqueridor” d’Albert Salvador, simplement excel·lent i sobretot molt ben documentada.
No puc resistir fer-vos un parell més de recomanacions: La trilogia de Noah Gordon, “El Metge”, “Xaman” i “La Doctora Cole” i sobretot “El hereje” de Miguel Delibes, possiblement el millor entre els millors d'aquest gènere, aquesta ja a un nivell de literatura universal i amb una riquesa de vocabulari que en alguna ocasió obliga a recórrer al diccionari.