dilluns, 30 d’abril del 2012

El règim

Ens acostem al primer any de govern de Santi Vila amb majoria absoluta. Un any que ha resultat nefast, no ja per a la ciutat, sinó per a la democràcia municipal. Avui el govern de la ciutat és un règim capritxós i voluble, més proper a una república bananera que no al govern que hauria de tenir una ciutat occidental. Són trets característics del règim que ens governa el nepotisme i l’amiguisme. Només ens cal observar l’anuari escolar d’en Santi Vila i veure qui treballa o ha treballat com a càrrec de confiança. 

Una altra característica és una desaforada passió per cremar diners en sous per a càrrecs eventuals, més o menys a 50.000,00 € per barba a l’any. No oblidaré esmentar els 500.000,00 € anuals del conjunt del govern. 

Una altra característica essencial és la nul·la democràcia pel que fa a la possibilitat que l’oposició faci cap tasca de control: no disposem de despatx per rebre visites, no disposem d’ordinador, no disposem de suport administratiu, tenim el saldo del mòbil limitat i se’ns impedeix consultar expedients (abans podíem) si el regidor de torn no hi dóna la vènia. 

El darrer tret característic és l’atracció al règim i la neutralització política de persones crítiques per mitjans poc ortodoxos. Això sí: el règim té el do de la paraula. Per això li dedico aquestes paraules, extretes del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster (Barcelona 1982, Ed. 62): 

En bona part, la dinàmica històrica de les nostres societats gira entorn de la llibertat de xerrar: llibertat que reclamen els ciutadans per a ells, monopoli que els tirans s’apressen a reservar-se. Un dèspota lacònic tindria, entre nosaltres, ben poques possibilitats de durar. La seva força natural-social –les adhesions populars que es guanya- depèn de la seva facilitat de paraula. Quan hi ha un xarlatà en el poder, un bon xarlatà, tot marxa com una seda. Si la seva actuació administrativa és deplorable, si com a governant és una calamitat, se salvarà en la mesura que sàpiga parlar.

(article publicat al setmanari Hora Nova l'1 de maig d'enguany)

dilluns, 16 d’abril del 2012

El jutjat accepta l’entrega del pis en pagament del deute.

El passat divendres el Jutjat de Figueres ens va acceptar el recurs de revisió interposat contra una execució hipotecària a un client. En resum el Jutjat accepta el nostre argument que si el banc taxa un bé en 301.000 € i en l’execució se l’adjudica per 180.900 € no pot pretendre continuar exigint a l’executat la diferència entre el deute i el valor d’adjudicació. En aquest cas 265.000 € menys 180.900 € són 84.100 € que suposadament encara devia el nostre client.

L’entitat bancària ha d’atenir-se als seus actes i si ha taxat un preu de 301.000 i es queda efectivament el bé, seria un enriquiment injust considerar que només ha cobrat 180.900 €. Seria diferent si el bé se l’hagués quedat un tercer, ja que llavors el banc efectivament només hauria cobrat 180.900 dels 265.000 € que se li devien.

Us adjuntem la resolució del Jutjat 6 de Figueres.

dimarts, 3 d’abril del 2012

La desesperació del capità

En l’últim ple municipal hem sabut quin és l’actual balanç econòmic de Santi Vila. Quan va ser nomenat alcalde Figueres tenia 7 milions d’euros estalviats. Cinc anys més tard, la ciutat s’ha gastat els estalvis, i deu 8 milions d’euros. Quinze milions d’euros, dels quals se’n deuen 4,5 a proveïdors de la ciutat i la comarca. En aquest desesperat escenari que ofega i hipoteca el futur financer de Figueres, i en la enèsima pirueta verbal de Vila, els culpables d’aquesta catàstrofe econòmica som els regidors de l’oposició i l’estat espanyol. Com a regidor mai no havia assistit a un exercici d’irresponsabilitat, inutilitat i covardia com aquest. 

Si recordeu, als inicis d’aquest any una terrible notícia arribava a les nostres llars: un creuer de plaer havia naufragat a les tranquil·les costes italianes, amb el resultat de diverses persones mortes i un desgavell financer per a una de les empreses més populars d’aquest tipus de negoci nàutic de lleure. L’accident va ser portada dels diaris europeus, lògicament, però la llarga cua de les notícies sobre el fet va estar relacionada amb l’actuació del capità de la nau, l’irresponsable, inútil i covard Francesco Schettino. 

Un naufragi no sol ser responsabilitat d’una única persona: hi ha elements, dins i fora l’aigua, que garanteixen que la imperícia d’un capità no enfonsarà el vaixell. Però aquest fanfarró va ser un irresponsable per acostar-se temeràriament a les roques; un inútil, per no saber comandar el salvament de la nau i els passatgers; i un covard, per ulteriorment culpar del desastre a la resta d’oficials, als responsables dels fars que l’orientaven, i al sistema nàutic de la Mediterrània. En la seva detenció, un capità desesperat acusava a tort i a dret de la seva imprudència.

Fa poques setmanes el PSC ha proposat reduir la despesa pressupostària en activitats institucionals i càrrecs de confiança, que ascendeixen a un milió d’euros anuals, i destinar aquests estalvis a mantenir intacta la taxa que paguen les famílies de les llars d’infants, incrementar l’assistència social i a les famílies i, sobretot, a reduir l’enorme dèficit municipal. I el capità del govern municipal, tot i no acceptar ni una de les nostres propostes, ens diu que els regidors de l’oposició som els culpables del desgavell. Així és la desesperada gestió de Santi Vila: irresponsable, inútil, i covard.

(article publicat al setmanari Empordà el 3 d'abril de 2012)