dissabte, 7 de febrer de 2009

Moby Dick

Aquesta setmana, encara que sempre m’allargo més, us demano que em concediu la petita llicència de parlar-vos d’un llibre que m’ha agradat molt: “Moby Dick; o la ballena blanca” de Herman Melville en una edició en castellà de Fernando Velasco Garrido.

Tenia moltes ganes de rellegir-lo, ja fa molt anys en vaig llegir una edició juvenil i volia atacar l’edició sencera. Sabia que costava molt trobar una bona traducció, està escrit en un anglès molt farragós i n’hi ha força versions. L’edició que he llegit a cura d’en Velasco Garrido és d’Editorial AKAL i es va publicar a Madrid el 2007. En la brillantíssima introducció que ens fa el traductor, de 60 pàgines, exposa que la traducció és feta sobre el primer exemplar que va sortir d’impremta, el volum sisè de “The Writings of Herman Melville; The Northwestern-New-Berry Edition”.

Manifesta el traductor que “La prosa de Moby Dick es sin duda una de las más singulares de la historia de la literatura. Su puntuación es insólita, hay oraciones inacabables de una complejidad sintáctica enormemente enrevesada, difícilmente abarcable en algunas ocasiones, con un léxico rebuscado, arcaizante, repleto de neologismos, frecuentes agrupaciones de hasta cinco calificativos concatenados, y una manifiesta irregularidad de expresión en la que alternan pasajes de alta retórica con coloquialismos localistas, fluyendo entre formas de narrar distintas, que van des de el lenguaje científico de la época hasta las sentimentaloides narraciones de los panfletos propagandistas de las sociedades reformistas”.

Realment és d’una redacció complicada però el que Melville ens explica és tan summament apassionant, explica d’una manera tant crua la tenacitat dels homes i l’error que molts cometen en convertir aquesta tenacitat en bogeria quan el sacrifici esdevé objectiu en sí mateix.

El millor de tot és que Melville ens retrata però una societat amb una enorme capacitat de sacrifici, una societat segura dels seus valors (que no vull dir que siguin correctes) i sobretot segura de dos valors suprem com són la llibertat i la república. També dibuixa una ciutadania enormement despreocupada pel que avui entenem per drets humans en la conquesta territorial dels USA. Una societat en aquell moment terriblement alcoholitzada, ens descriu les societats antialcohol que a mitjans del segle XX cristal·litzaran en la prohibició. Explica també la relació amb la pena de mort, amb els immigrants que van arribant i construeixen el país. Una cosa important explica la relació amb la literatura anglesa, les continues edicions dels autors anglesos sense pagar drets d’autor justificant-ho en la necessitat de que el poble ha de poder llegir i que els drets són per a preservar el poder de les elits. Tot això barrejat amb enormes dèficits en educació superior, Tocqueville diu en un dels seus viatges: “No crec que existeixi país al mon a on, en proporció, existeixin menys ignorants ni menys savis que a Amèrica. Melville ens proporciona també una opinió sobre l’esclavatge, l’abolicionisme, les relacions amb els estats del sud. Podem veure com la idea romàntica que el nord no esclavista era el paradís en comparació al sud només és una quimera: els obrers de la societat industrial de mitjans del XIX al nord malvivien en unes condicions repugnants.

Altra qüestió és la religió i el seu paper en la formació del caràcter nacional dels USA, era un país format per quàquers, puritans, catòlics, calvinistes, mormons i moltes altres sectes. Els valors de molts d’aquest han format la consciència americana i això en ocasions ha estat lamentable.

En definitiva una història que ajuda comprendre el perquè de coses que a vegades se’ns escapen d’aquell país que forçosament és diferent de nosaltres, penso que al final és una nació (un altre concepte discutible vistes les diferències federals del XIX) formada per gent que va marxar d’Europa per gana o perquè simplement pretenia fer un mon millor...que no crec que hagin aconseguit.

Vull dir també que Europa ha d’estar agraïda als fills dels homes que descriu Melville que al segle XX retornaren a Europa a lluitar contra els totalitarismes i van deixar-hi la pell lluitant per la llibertat. Nosaltres no tant; perquè el nostre totalitarisme ens el van deixar. De tota manera salut i glòria als camarades del Batalló Lincoln!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada