diumenge, 30 de març del 2008

Una estona amb en Pep

Avui no vull escriure de política, tot i que suposo que la majoria que entreu al meu bloc és per aquest motiu, escriuré del meu fill. M’heu de permetre aquesta llicència!

Aviat farà 2 anys i m’adono que creix molt ràpidament, ja fa uns mesos que camina i sobretot ja utilitza un bon nombre paraules per a comunicar-se. Tot plegat m’emociona força, especialment perquè en massa ocasions soc lluny dedicant-me altres coses. El dissabte al matí ens varem asseure tots dos al sofà a veure un vídeo que té sobre el cel, el deu haver sentit i vist infinites vegades però a ell l’emociona...doncs no se’n parli més. Un cop acabat el vídeo varem jugar a les pessigolles, joc d’altra banda molt saludable tant per ell com per mi. Més tard al sofà a escoltar una mica de música clàssica (Bach) a veure si s’adormia perquè em va semblar que tenia son. La qüestió és que no es va adormir i ens vam estar més de mitja hora escoltant la música, això em va fascinar, començo a valorar molt seriosament el ser prop d’una personeta com el meu fill i la immensa oportunitat que la vida ens dóna quan neix una criatura. M’agradaria poder-li donar un mon millor i sobretot voldria ser capaç d’educar el meu fill com un ciutadà de veritat.

En fi em sento incapaç d’explicar que vaig sentir aquella mitja hora en que el vaig tenir a la falda però us asseguro que m’ha fet pensar molta estona perquè vaig ser molt feliç. Deixeu-me afegir que m’impacta especialment el fet de passar un instant de felicitat perquè en la felicitat com a concepte no hi crec massa jo, crec que la vida són moments bons i altres (molts) no tant, que no hi ha ningú que pugui dir que és feliç sempre, només se n’és alguna estona. Malauradament crec que la infelicitat és present en la vida de moltes persones de forma constant i en la majoria de les ocasions només pel fet d’haver nascut.

divendres, 21 de març del 2008

Clons

Hem tingut una setmana amb força turbulència política a la ciutat a causa del pas de l’AVE i pel que sembla la cosa seguirà. Jo tinc molt clar que no podem permetre que l’AVE passi de llarg, cosa que m’heu sentit expressar a tots els mitjans que passarà si renunciem a l’estació intermodal. No vull reflexionar més sobre si AVE si o AVE no, sobre si estació si o no, sobre si en Canet diu blanc, nosaltres verd, en Richard lila, en Casas groc, els Plataformeros res i en Santi que no podem perdre el TGV...

El que si em preocupa, i des d’aquí vull llançar la pregunta per conèixer el vostre parer és el model de ciutat, el Pla del 83 (aprovat poc després de la sortida dels socialistes de l’Ajuntament i molt abans de la tornada el 95) preveia un creixement fins als 65.000 habitants, magnitud que mai no ha estat ben vista pels figuerencs, val a dir que en el darrer mandat se’ns va criticar el creixement atribuint-nos-el i ara apareixen informacions amb comptagotes que ens situen als 85.000 habitants. No estic d’acord amb aquesta voluntat, la qüestió radica en un creixement qualitatiu no quantitatiu. Tot i que és evident que la ciutat anirà creixent fins als 50.000 hem de ser capaços de millorar el nostre entorn, fer-lo més amable, convertir-lo en espai de creixement de tots els ciutadans, a transformar els nostres carrers i places en autèntic espai de convivència democràtica. Penso que el model és una ciutat compacte i amable, molt lluny de 85.000 habitants, neta endreçada i a on tots els barris tinguin la mateixa consideració.

Quan veig tot això m’esgarrifo de pensar en un model de ciutat amb dues estacions inspirat en ciutats de la corona metropolitana, això és l’Empordà i hem de treballar per a que ho segueixi essent. Com deia: a banda dels efectes socials que impliquen l’estació nova i el nou tren, cal aprofitar per transformar i millorar definitivament la zona oest de la ciutat; però sobretot cal evitar models que converteixin la nostra capital de l’Empordà en un clon vallesà...