Divendres passat era a Barcelona, treballant al meu despatx, vaig sortir a fer unes gestions al caixer automàtic i a dinar abans d’una reunió programada a les 15:30.
Ara veig que potser no hauria d’haver sortit. Primer: el caixer no anava bé, hi tocava el sol i vaig perdre molt temps..., suant. Això va provocar que tot anés amb retard i que m’hagués de comprar un entrepà per dinar. Tot plegat amb una calor que n’hi havia per quedar estamanyat.
Segon: pujo caminant per Passeig de Gràcia i passada la Pedrera veig un establiment de menjar ràpid, entrepans, pel que de fet passo sovint per davant quan vaig a treballar. Era ple a vessar i vaig pensar seria econòmic. Tot sigui dit, és desendreçat però amb bona pinta.
Un cop dins vaig constatar que d’autòcton només n’era jo entre consumidors i empleats. La persona que em va atendre gastava un somriure d’orella a orella, no sé si de la quantitat de suor que regalimava pel meu front a causa de l’americana i la camisa o perquè el company era ben conscient del que passaria en els minuts següents. Per acabar de descriure l’escena us haig de dir que l’home em va entendre perfectament en català i crec entenia perfectament el que li parlava tot Déu, de la mateixa manera que sospito que era incapaç d’expressar-se en cap llengua de les que jo conec.
Un cop vaig haver fet la cua i suat un xic més, em va tocar el torn, i opto per un parell de “paninis” que ve a ser mitja barra de pa amb formatge, tomata i alguna cosa marronosa que asseguraven eren xampinyons. Per què ens entenguem, pizza sobre pa però en “cutre”. Quan el company el va tenir calent li vaig haver de dir que en volia un altre, que li havia dit dos! Ell però, aquesta vegada, amb el seu somriure impolut, quasi insultant, li va costar entendre-ho. Al final va escalfar aquell coi de tros de pa amb formatge. Mantenint el seu somriure, em va donar el tiquet, EM VA COBRAR 12,00 €, (2000 PELES de les d’abans, de les del bitllet taronja) per un miserable quart de barra de pa amb formatge de tercera que ni tant sols em vaig menjar allà i una Pepsi light calenta, envoltat de guiris amb cara d’escamarlà, camises a quadres, espardenyes amb mitjons grocs i posat badoc per haver pres massa el sol, i jo mentrestant suant la carcanada mentre aquell ninot diabòlic de somriure etern em cobrava les 2000 peles i de passada m’aixecava la camisa.
En fi que em van fer canari. Suposo que a tots ens passa, i ens tornarà a passar, però sempre emprenya que et facin canari davant dels nassos.
divendres, 17 de juliol del 2009
dilluns, 29 de juny del 2009
Ofici solemne III (no hi vaig)
Em sap greu, però aquest cop no puc fer la conyeta d'explicar-vos l'ofici solemne del 29 de juny, dia de Sant Pere, com ho vaig fer a “Ofici solemne” i a “Ofici solemne II”. Des que sóc regidor, ja fa 6 anys, cada vegada hi he vist coses que feien prou riure, i que, en el fons, deslluïen una cerimònia prou important per als creients.
Aquesta vegada no ho puc fer perquè he decidit no assistir-hi. Haig de confessar-vos que ja fa temps que dubtava de la conveniència de tenir un acte religiós com a eix central de la festa major o de les fires i festes de Santa Creu.
Pels volts del 14 d’abril, vaig anar a sopar amb una bona colla de republicans, catalanistes, comunistes i algun anarquista de la comarca entre els quals destacaven dos oradors. Aquests dos varen fer una petita xerrada sobre els valors republicans. Del discurs d'un d'ells cal destacar el repàs dels teòrics que manifesten que la vertadera república en la qual tots els homes i totes les dones són iguals no és tal fins que l'estat i tots els seus nivells administratius són estrictament laics, és a dir, que la religió queda per a l'esfera més íntima i no hi ha reconeixement a cap religió per part de l'estat. Així l'estat situa a l’home com a centre únic de la seva construcció.
L'altre eix és la proscripció de tot el que són els privilegis davant dels tribunals, amb l'obligatori adveniment dels jurats populars. Això, en un estat modern i republicà, es tradueix en la desaparició dels tribunals d'excepció que judiquen per raó de matèria, com actualment fa l'Audiència Nacional o bé la de les prerrogatives de què gaudeixen els aforats (parlamentaris), que només poden ser investigats i judicats pel Tribunal Suprem o els Tribunals Superiors de Justícia de les C. Autònomes.
Com comprendreu, difícilment puc fer res en el tema dels privilegis judicials, però sí en la qüestió de la laïcitat de l’estat o, més modestament en aquest cas, del Govern municipal. El que puc fer és no assistir a l'acte religiós i demanar que en futurs anys quedi en una esfera privada per a qui tingui interès a assistir-hi. Entenc que em podeu dir que el PSC disposa de 5 regidors que ben fàcilment podrien intentar corregir una qüestió com aquesta: és cert, però crec que les coses s'han de parlar i reflexionar. De moment està bé proclamar el desig que la nostra sigui una ciutat en què tots siguem iguals en el millor sentit republicà de la paraula.
D'altra part, tampoc no em costa respectar la convicció de cadascun (tot i que m'imagino que si fos un creient aplicat em molestaria molt veure gent combregar un cop a l'any) i assumir que la tradició pesa i que també és important.
Tot i això, vull remarcar que una cosa és la tradició d'un dia festiu i l'altra, actuar positivament des de l'administració municipal en favor d'un o altre credo religiós... Això ja són, però, figues d'un altre paner.
Aquesta vegada no ho puc fer perquè he decidit no assistir-hi. Haig de confessar-vos que ja fa temps que dubtava de la conveniència de tenir un acte religiós com a eix central de la festa major o de les fires i festes de Santa Creu.
Pels volts del 14 d’abril, vaig anar a sopar amb una bona colla de republicans, catalanistes, comunistes i algun anarquista de la comarca entre els quals destacaven dos oradors. Aquests dos varen fer una petita xerrada sobre els valors republicans. Del discurs d'un d'ells cal destacar el repàs dels teòrics que manifesten que la vertadera república en la qual tots els homes i totes les dones són iguals no és tal fins que l'estat i tots els seus nivells administratius són estrictament laics, és a dir, que la religió queda per a l'esfera més íntima i no hi ha reconeixement a cap religió per part de l'estat. Així l'estat situa a l’home com a centre únic de la seva construcció.
L'altre eix és la proscripció de tot el que són els privilegis davant dels tribunals, amb l'obligatori adveniment dels jurats populars. Això, en un estat modern i republicà, es tradueix en la desaparició dels tribunals d'excepció que judiquen per raó de matèria, com actualment fa l'Audiència Nacional o bé la de les prerrogatives de què gaudeixen els aforats (parlamentaris), que només poden ser investigats i judicats pel Tribunal Suprem o els Tribunals Superiors de Justícia de les C. Autònomes.
Com comprendreu, difícilment puc fer res en el tema dels privilegis judicials, però sí en la qüestió de la laïcitat de l’estat o, més modestament en aquest cas, del Govern municipal. El que puc fer és no assistir a l'acte religiós i demanar que en futurs anys quedi en una esfera privada per a qui tingui interès a assistir-hi. Entenc que em podeu dir que el PSC disposa de 5 regidors que ben fàcilment podrien intentar corregir una qüestió com aquesta: és cert, però crec que les coses s'han de parlar i reflexionar. De moment està bé proclamar el desig que la nostra sigui una ciutat en què tots siguem iguals en el millor sentit republicà de la paraula.
D'altra part, tampoc no em costa respectar la convicció de cadascun (tot i que m'imagino que si fos un creient aplicat em molestaria molt veure gent combregar un cop a l'any) i assumir que la tradició pesa i que també és important.
Tot i això, vull remarcar que una cosa és la tradició d'un dia festiu i l'altra, actuar positivament des de l'administració municipal en favor d'un o altre credo religiós... Això ja són, però, figues d'un altre paner.
dijous, 11 de juny del 2009
123.925, un dels busos més gratuïts del món!!!
Fins al 31 de maig han viatjat gratuïtament amb el bus municipal 123.925 usuaris. Entre aquestes persones que han viatjat gratuïtament, 85.206 són jubilats i 32.255 menors (estudiants). Els que han pagat són 93.474 (un 43%).
Des de la responsabilitat que ocupem al govern de la ciutat mirem de treballar per pal·liar desigualtats i per fer de la nostra ciutat un entorn habitable en què ens puguem moure lliurement. Per fer això tenim clara la nostra aposta: Figueres té futur si tots plegats la convertim en un model de convivència en la igualtat i en la solidaritat amb i entre tots els que hi viuen; com ho fem amb els més grans i els més joves des de la responsabilitats que ocupem al consistori.
Aquesta és una feina ben feta des de Fisersa que reflecteix els valors que els socialistes aportem a la ciutat i que em proposo universalitzar: treball, esforç, seriositat i sacrifici, però també solidaritat, respecte per les persones i, sobretot, posar els figuerencs i les figuerenques per sobre de tot.
Em sembla que podem estar orgullosos de tenir un servei de transport públic com el que tenim!
Des de la responsabilitat que ocupem al govern de la ciutat mirem de treballar per pal·liar desigualtats i per fer de la nostra ciutat un entorn habitable en què ens puguem moure lliurement. Per fer això tenim clara la nostra aposta: Figueres té futur si tots plegats la convertim en un model de convivència en la igualtat i en la solidaritat amb i entre tots els que hi viuen; com ho fem amb els més grans i els més joves des de la responsabilitats que ocupem al consistori.
Aquesta és una feina ben feta des de Fisersa que reflecteix els valors que els socialistes aportem a la ciutat i que em proposo universalitzar: treball, esforç, seriositat i sacrifici, però també solidaritat, respecte per les persones i, sobretot, posar els figuerencs i les figuerenques per sobre de tot.
Em sembla que podem estar orgullosos de tenir un servei de transport públic com el que tenim!
diumenge, 31 de maig del 2009
Homes 157 vs Dones 29
M’explico: a Figueres hi ha 480 carrers, places, passatges, avingudes i vials diversos. N’hi ha 157 amb nom d’home i 29 amb nom de dona (de les quals 11 són santes o tenen connotació religiosa).
Aquesta desproporció resulta difícilment explicable en termes de justícia de mèrits; per tant el problema rau forçosament en una altra banda: en els darrers 30 anys no hem aconseguit treure’ns de sobre el pes d’una visió molt conservadora de la societat figuerenca. No hem estat capaços de donar un cop de puny sobre la taula i deixar d’oblidar sistemàticament a la meitat de la població. Des de la dreta més conservadora se’m dirà que això no és important, que pot esperar, que en definitiva el país es construeix asfaltant carrers o creant llocs de treball. No hi estic d’acord, no podrem evolucionar com a societat ni com a persones mantenint-nos en estructures de pensament ancorades en el segle XIX. Només construint una societat sense cap discriminació, podrem construir la ciutat que volem. Una ciutat en la qual totes i tots hi tindrem cabuda, on els nostres fills i les nostres filles tindran futur i els que vindran darrere els ho reconeixeran sense cap pàtina de relativisme neoconserador, siguin homes o dones. Sovint, massa sovint, un problema només és una pregunta mal formulada.
Per fer això possible proposaré a la secretària de la dona del PSC a Figueres i regidora, Núria Navarro que prengui les iniciatives que calguin per tal que a partir d’ara els noms dels carrers siguin de dona.
Podeu fer-me arribar tots els noms per a carrers que considereu oportuns.
Aquesta desproporció resulta difícilment explicable en termes de justícia de mèrits; per tant el problema rau forçosament en una altra banda: en els darrers 30 anys no hem aconseguit treure’ns de sobre el pes d’una visió molt conservadora de la societat figuerenca. No hem estat capaços de donar un cop de puny sobre la taula i deixar d’oblidar sistemàticament a la meitat de la població. Des de la dreta més conservadora se’m dirà que això no és important, que pot esperar, que en definitiva el país es construeix asfaltant carrers o creant llocs de treball. No hi estic d’acord, no podrem evolucionar com a societat ni com a persones mantenint-nos en estructures de pensament ancorades en el segle XIX. Només construint una societat sense cap discriminació, podrem construir la ciutat que volem. Una ciutat en la qual totes i tots hi tindrem cabuda, on els nostres fills i les nostres filles tindran futur i els que vindran darrere els ho reconeixeran sense cap pàtina de relativisme neoconserador, siguin homes o dones. Sovint, massa sovint, un problema només és una pregunta mal formulada.
Per fer això possible proposaré a la secretària de la dona del PSC a Figueres i regidora, Núria Navarro que prengui les iniciatives que calguin per tal que a partir d’ara els noms dels carrers siguin de dona.
Podeu fer-me arribar tots els noms per a carrers que considereu oportuns.
dijous, 14 de maig del 2009
Bones notícies
Dilluns passat, després d’anar insistint, vaig rebre una bona notícia: la Diputació de Girona va aprovar la modificació pressupostària adient per a complir amb el Casino Menestral.
Des de l’Ajuntament estem treballant en la modificació del conveni de finançament per tal d’escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposa l’actual per a les arques del Casino. Des del Govern de Catalunya arriben bones notícies amb 250.000,00 € més, en aquest cas de Cultura.
Al final ens en sortirem: per trucades i reunions no quedarà!!!
Des de l’Ajuntament estem treballant en la modificació del conveni de finançament per tal d’escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposa l’actual per a les arques del Casino. Des del Govern de Catalunya arriben bones notícies amb 250.000,00 € més, en aquest cas de Cultura.
Al final ens en sortirem: per trucades i reunions no quedarà!!!
dilluns, 4 de maig del 2009
Amb un 5 pelat no n'hi ha
No acostumo a fer servir el bloc per parlar de qüestions municipals, però avui m’ho penso permetre.
Sembla que en un termini de temps breu, potser tres setmanes, podré presentar el projecte de xarxa wifi per a la ciutat. Tenint en compte que hi vaig al darrere des que vàrem entrar al govern, serà tot un èxit de velocitat, però més val tard que mai. Però, tot això quan ha de començar a funcionar? Fins a la tardor, nanai.
El cas és que haver-ho aconseguit em fa content per dues raons: la primera és que ho portàvem al programa electoral com a embarretinament personal meu; l’altra és que ja és hora de veure si comencem a avançar de veritat cobrint les legítimes exigències de tots i totes.
Això d’avançar de veritat és una cosa que em té seriosament preocupat. Crec que des d’un govern tan fort hem de ser capaços de fer alguna cosa més, accions que ens situïn en una posició capdavantera al nostre entorn (tot i que el wifi ja no sé si ho és). Accions que facin que la ciutat sigui atractiva per a tothom (en aquest cas que es pugui treballar amb un portàtil des del carrer, que es pugui conèixer els entorns el museu des del mòbil i força més coses... i tot , de gorra!)
Aquestes qüestions, una bona política de promoció empresarial, una bona temporada de teatre (o tantes altres coses!) poden fer que tots nosaltres tinguem les oportunitats que exigim que ens doni la ciutat i que són les que, al final, la posaran a l’imaginari de tots nosaltres com hi és Girona en aquest moment. El que sento per Girona és enveja sana, però també consciència d’equilibri... Sé que en força coses no podem competir, però en d’altres, SÍ!!!
Al final, als polítics ens heu d’exigir el màxim! No n’hi ha prou d’asfaltar carrers o que tot sigui net (això és obligat, només faltaria!). O algú creu que Girona ens agrada tant i funciona tan bé perquè els carrers son asfaltats? No fotem!
En definitiva, vull proposar un model de ciutat, segur que compartit amb tothom, en el qual tots i totes podrem realitzar-nos amb plenitud. Segur que portarà feina, però sóc aquí per a això. No hi vull ser només per tapar l’expedient i que tot sigui net: passo! En 6 mesos el tindreu...
Sembla que en un termini de temps breu, potser tres setmanes, podré presentar el projecte de xarxa wifi per a la ciutat. Tenint en compte que hi vaig al darrere des que vàrem entrar al govern, serà tot un èxit de velocitat, però més val tard que mai. Però, tot això quan ha de començar a funcionar? Fins a la tardor, nanai.
El cas és que haver-ho aconseguit em fa content per dues raons: la primera és que ho portàvem al programa electoral com a embarretinament personal meu; l’altra és que ja és hora de veure si comencem a avançar de veritat cobrint les legítimes exigències de tots i totes.
Això d’avançar de veritat és una cosa que em té seriosament preocupat. Crec que des d’un govern tan fort hem de ser capaços de fer alguna cosa més, accions que ens situïn en una posició capdavantera al nostre entorn (tot i que el wifi ja no sé si ho és). Accions que facin que la ciutat sigui atractiva per a tothom (en aquest cas que es pugui treballar amb un portàtil des del carrer, que es pugui conèixer els entorns el museu des del mòbil i força més coses... i tot , de gorra!)
Aquestes qüestions, una bona política de promoció empresarial, una bona temporada de teatre (o tantes altres coses!) poden fer que tots nosaltres tinguem les oportunitats que exigim que ens doni la ciutat i que són les que, al final, la posaran a l’imaginari de tots nosaltres com hi és Girona en aquest moment. El que sento per Girona és enveja sana, però també consciència d’equilibri... Sé que en força coses no podem competir, però en d’altres, SÍ!!!
Al final, als polítics ens heu d’exigir el màxim! No n’hi ha prou d’asfaltar carrers o que tot sigui net (això és obligat, només faltaria!). O algú creu que Girona ens agrada tant i funciona tan bé perquè els carrers son asfaltats? No fotem!
En definitiva, vull proposar un model de ciutat, segur que compartit amb tothom, en el qual tots i totes podrem realitzar-nos amb plenitud. Segur que portarà feina, però sóc aquí per a això. No hi vull ser només per tapar l’expedient i que tot sigui net: passo! En 6 mesos el tindreu...
dilluns, 13 d’abril del 2009
Políticament IN....correcte
Avui m’agradaria plantejar-vos un debat polític agosarat, quasi extrem.
No fa gaire vaig assistir a una conferència en la qual es varen pronunciar les següents paraules:
“En 1938, en Ginebra un grupo de judíos realizó una acción de castigo en la que se ejecutó a un jerarca del régimen nazi en respuesta a la represión sufrida por el pueblo judío en Alemania. Unos meses más tarde se produjo una nueva acción en París en la que se ejecutó de nuevo a un político nazi. Dichos acontecimientos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”
I si ho escrivíssim així?
“En 1938, en Ginebra un grupo de terroristas judíos realizó un atentado en el que asesinaron a un dirigente alemán en protesta por el trato dado a los judíos en Alemania. Unos meses más tarde se perpetró un nuevo atentado en París, donde fue asesinado un político alemán. Estos asesinatos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”
Les primeres línies son extretes de la conferència de Jorge Semprún al Castell de Sant Ferran el mes passat, i les comparteixo en la seva integritat. El que he intentat escriure en l’altre paràgraf és el que avui dia resultaria políticament correcte. Sovint, si no sempre, el que és políticament correcte utilitza paraules que allunyen els fets de la realitat i confonen els ciutadans en la formació de l'opinió.
La meva conclusió és que els polítics hem de canviar la forma d’expressar-nos: cada vegada estem més lluny de tothom! ¿Al carrer, qui, fora dels polítics, fa servir expressions com: tancar files, desgast polític, tacticismes, interès polític, donar suport, recolzar, majoria silenciosa, perpetrar, tensions de tresoreria, comtessa electoral, deslleial, ciutadania, “amics i amigues”, “bascos i basques”... i tantes altres que no val la pena repetir?
M’agradaria saber què en penseu...
No fa gaire vaig assistir a una conferència en la qual es varen pronunciar les següents paraules:
“En 1938, en Ginebra un grupo de judíos realizó una acción de castigo en la que se ejecutó a un jerarca del régimen nazi en respuesta a la represión sufrida por el pueblo judío en Alemania. Unos meses más tarde se produjo una nueva acción en París en la que se ejecutó de nuevo a un político nazi. Dichos acontecimientos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”
I si ho escrivíssim així?
“En 1938, en Ginebra un grupo de terroristas judíos realizó un atentado en el que asesinaron a un dirigente alemán en protesta por el trato dado a los judíos en Alemania. Unos meses más tarde se perpetró un nuevo atentado en París, donde fue asesinado un político alemán. Estos asesinatos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”
Les primeres línies son extretes de la conferència de Jorge Semprún al Castell de Sant Ferran el mes passat, i les comparteixo en la seva integritat. El que he intentat escriure en l’altre paràgraf és el que avui dia resultaria políticament correcte. Sovint, si no sempre, el que és políticament correcte utilitza paraules que allunyen els fets de la realitat i confonen els ciutadans en la formació de l'opinió.
La meva conclusió és que els polítics hem de canviar la forma d’expressar-nos: cada vegada estem més lluny de tothom! ¿Al carrer, qui, fora dels polítics, fa servir expressions com: tancar files, desgast polític, tacticismes, interès polític, donar suport, recolzar, majoria silenciosa, perpetrar, tensions de tresoreria, comtessa electoral, deslleial, ciutadania, “amics i amigues”, “bascos i basques”... i tantes altres que no val la pena repetir?
M’agradaria saber què en penseu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)