Què farem amb els impostos?

Hi ha una idea ben clara: els diners dels figuerencs i les figuerenques han de circular, no han d'estar en mans d'un Ajuntament voraç que destina gran part dels seus recursos a despesa supèrflua, salaris innecessaris en càrrecs de confiança i inversions improductives com Ramon Reig o Casa Nouvilas. 

Revisarem els impostos a la baixa: no pot ser que l'IPC sigui negatiu i que el govern de CiU ens els augmenti cada any. És important que els diners siguin a la butxaca dels ciutadans i les ciutadanes perquè els puguin invertir, gastar o simplement sobreviure. 

En 4 anys intentarem rebaixar els impostos. Creieu-me: és possible.

Satisfacció

Si hagués d'utilitzar una sola paraula per descriure les meves sensacions d'ahir a la tarda un cop finalitzada la conferència que va tenir lloc a la Cate, aquesta seria, probablement, satisfacció.

Satisfacció per l'acollida rebuda, per l'èxit de convocatòria i per les sinergies compartides pel públic assistent. Satisfacció en veure que les propostes que presentem per optar a l'alcaldia no han caigut en sac buit, que el missatge ha arribat clar i nítid i, en fi, satisfacció en veure que existeix una correspondència gairebé exacta entre allò que proposem i el que Figueres demana i necessita.

Satisfacció també en veure que l'aspiració de representar tota la ciutadania de Figueres aplicant polítiques de rigor econòmic, descartant despeses supèrflues i la pretensió de millorar la seguretat per erradicar l’incivisme de la ciutat, no és banal ni impossible. Satisfacció, finalment, en veure gestos de complicitat amb les nostres propostes per afavorir el desenvolupament econòmic i industrial del municipi, aplicant criteris urbanístics que obrin pas a un creixement ordenat i sostenible del teixit urbà figuerenc. 

Com vaig dir ahir, estic convençut que Figueres pot tornar a ser una ciutat d’oportunitats per tothom. Que aquells que són als fons del pou en sortiran i els que volen oportunitats de treball i de negoci en tindràn. I no parlo d'oportunitats imaginàries (l’spa de la Plaça de Braus;, l'escola de Dança Àngel Corella, el trasllat de l'escola Carme Guasch a la presó, el parc de bombers... etc.) ni de projectes que han acabat oblidats o soterrats: què ha passat amb la Sala Edison? i amb el Casino Menestral? La casa Nouvilas? La casa Natal de Salvador Dalí? El pas a nivell? La connexió amb l’Estació Nova? El barri de Sant Joan? La cessió de l’Avinguda Salvador Dalí? L’edifici dels antics Jutjats? Perquè no hem fet i acabat el nou Pla General? Perquè el manteniment de la ciutat ha estat nul?...

Si sou lectors habituals d'aquest blog, ja coneixereu quines són les línies mestres del nostre projecte. Sabreu que considerem imperatiu, entre altres coses, un pla de neteja viària urgent, la convocatòria de places per a agents de la guàrdia urbana, l’arrendament d’una nau per adequar-la perquè hi puguin entrenar els clubs esportius de la ciutat; la posada en venda de béns municipals sense utilitat per aconseguir fons que permetin inversions. Així mateix cal una auditoria dels comptes municipals i la revisió de la zona blava; cal ordenar les voreres, les terrasses i els passos elevats.

Cal ajustar les taxes municipals a la realitat social de Figueres, establint línies de subvenció per a nous negocis que aportin valor a la ciutat. Cal protegir especialment el comerç de la ciutat. L'Ajuntament invertirà en obra pública estratègica per als propers vuit anys, primant les empreses figuerenques fins on la llei ens permeti, primant aquelles empreses que contractin treballadors i treballadores de Figueres.

Cal també un nou urbanisme que ens permeti crear oportunitat de negoci, al voltant del comerç, el turisme, els serveis i de Dalí però que també vetlli per l'accés de les matèries primeres a les nostres empreses i la sortida de les seves mercaderies per unes bones comunicacions. 

I la seguretat de la ciutat?... Que tothom visqui com vulgui, es vesteixi com vulgui o es diverteixi com li sembli millor però ho haurà de fer respectant les lleis i les ordenances; no ens tremolarà el pols a l’hora de denunciar els incívics ni limitar-ne els beneficis socials.

Les coses que s'estan fent raonablement bé i que posen Figueres al mapa hi han de continuar: la inversió municipal continuarà arribat a esdeveniments festius i d’oci amb valor afegit, com són l’Acústica i el festival del circ, també de la mà dels nostres joves l’embarrakat. Però també cal potenciar la cultura del dia a dia: Atenea, els Amics del Castell de Sant Ferran o a l’institut d’Estudis Empordanesos. Cal que l’Ajuntament continuï formant part dels òrgans de decisió de la Fundació Salvador-Gala Dalí, el Consorci del Castell de Sant Ferran i del Museu del Joguet. La cultura pot ser i ha de ser un instrument per al desenvolupament econòmic, generadora d’ocupació, riquesa i estabilitat. Cal redefinir, sense oblidar que s’ha fet una bona feina, el Museu de l’Empordà, amb criteris museològics i de manera inclusiva, per convertir-lo en un centre cultural de la ciutat i per la ciutat.

Només us demano que escolteu la meva proposta per la ciutat i, si també és la vostra, feu-me confiança per redreçar el rumb de Figueres!

Sanitat, igualtat i democràcia

Que la forta crisi que fa temps estem patint ha donat excuses a la dreta per debilitar l'anomenat "estat del benestar" és una realitat. 

La dreta, sigui nacionalista espanyola o catalana, mai ha vist amb bons ulls que la cosa pública sigui forta i, per tant, una garantia radical d'un tractament igualitari a la ciutadania. 

Un dels pilans d'aquesta societat del benestar és una sanitat pública, eficient i universal . Aquest pilar està passant un mal moment: les polítiques del PP, ja no sé si austeres o austericides, estan desmontant un Sistema Nacional de Salut que forma part de la recent història democràtica del nostre país i que s'ha construït amb la participació de tothom. Un sistema que garanteix drets i protegeix, a tothom, contra l'adversitat. 

Què està passant? Doncs que les successives retallades han rebaixat substancialment la qualitat dels servei i, a més, han deixat prop d'un milió de persones sense assistència sanitària. Aquesta situació, acompanyada d'una propaganda intensiva , pot fer creure a molta gent de bona fe que això era inevitable i que l'abús de la sanitat pública per part de determinats col·lectius -els més pobre, és clar- ha obligat a prendre mesures per "salvar" el propi sistema; res tan allunyat de la veritat. 

Quan, de veritat, hi ha voluntat política de continuar garantint drets fonamentals als ciutadans no es fan retallades pressupostàries pel dret i sense manies; es fan altres coses com per exemple veure com es poden retallar les despeses farmacèutiques -Andalucia i Astúries, governades pels socialistes, fan selecció pública i compres unificades de medicaments aconseguint d'aquesta manera importants reduccions de costos-. 

En el fons d'aquestes estratègia de la dreta hi ha un concepte clau: per a ells : la sanitat privada ha de deixar de ser un complement de la pública i convertir-se en la seva alternativa. No fa falta ser molt llest per adonar-se que qui més perjudicat surt en el cas de què es consolidi una situació com aquesta són les persones amb menys poder adquisitiu. 

És l'hora de donar un pas endavant i això només es pot fer des de postures progressistes: cal blindar l'assitència sanitària, pública i universal com un dret fonamental dins de la Constitució. Un altra motiu de pes per plantejar-nos, ja, una reforma constitucional pensada per a la gent i amb els paràmetres que exigeix un lluita radical per a la igualtat de les persones en aquest segle XXI.

Darrerament sentim opinar a grups polítics molt acceptats per la ciutadania - ho diuen les enquestes- que cal superar la dicotomia dretes-esquerres. Cal una reflexió serena i profunda davant d'aquestes afirmacions ja que això no és nou, encara que ho sembli. Això és populisme i, a la història em remeto, com a mínim s'ha d'estar atent als moviments que, a partir d'aquestes firmacions, es vagin fent.

Figueres: ciutat de finestres trencades

Philip Zimbardo, psicòleg social de la Universitat de Stanford, va dur a terme l’any 1969 un experiment que va esdevenir la "teoria de les finestres trencades”. L’experiment consistia a abandonar un cotxe al deteriorat barri del Bronx d’aquella època. El vehicle va ser deixat al carrer amb les plaques de matrícula arrencades i les portes obertes per observar què passava. Gairebé instantàniament el cotxe va començar a ser assaltat. Després de tres dies ja no quedava res de valor al cotxe i a partir d’aquest moment va ser destrossat.

Però l’experiment va continuar. Dies més tard es va abandonar un altre vehicle idèntic i en similars condicions però al barri benestant de Palo Alto, a Califòrnia. Durant la primera setmana no li va passar res, però Zimbardo va decidir intervenir i, armat amb un martell, va trencar una de les finestres del cotxe per tal de donar-li aparença d'abandonament. Aleshores es va confirmar la hipòtesi de Zimbardo: tant aviat com el vehicle va trobar-se en mal estat, els habitants de Palo Alto s'hi van acarnissar a la mateixa velocitat i determinació amb que ho havien fet els habitants del Bronx.

El que diu la teoria de les finestres trencades és simple: si es trenca un vidre d'una finestra a un edifici i ningú ho repara, aviat estaran trencats tots els altres vidres. Si una comunitat exhibeix signes de deteriorament i no s'hi fa res o no sembla haver-hi mitjans o interès per a revertir aquesta situació, inevitablement es generalitzarà el delicte, la transgressió i l'arbitrarietat. Es comença per petites faltes o delictes i la situació es degenera ràpidament, ja que no se saben situar els límits ni percebre el que és el bo i el què és l'inconvenient, per a saber què està socialment permès i què està socialment prohibit, per a saber fins a on es pot arribar sense sanció o penalització. Es genera una percepció d'abandonament i es trasmet un missatge nociu: aquí ningú té cura d’això, això està abandonat.

Figueres, em dol haver de dir això del lloc on visc, s'està convertint en una ciutat de finestres trencades que ningú no arregla. I com que no es fa res, la sensació d'impunitat creix i la percepció d'inseguretat cada cop és més present.

Ja és habitual - i cada vegada amb més freqüència - haver d'escoltar notícies d'espectaculars robatoris a botigues de telefonia en plena nit perpetrats per bandes organitzades. Som testimonis impotents de l'incivisme creixent al barri del món millor i tota la zona oest, on el cultiu massiu de marihuana s'està convertint en quelcom tan habitual com impune. Una altra qüestió problemàtica que està creixent fora de control - i que hem denunciat reiteradament els darrers mesos - són les ocupacions il·legals i sistemàtiques i vandalisme a diverses comunitats de propietaris en barris i zones de tota mena al llarg i ample de Figueres.

I què fa el govern per aturar-ho? Res. La Marta Felip ha renunciat completament a les polítiques de seguretat que foragitin el vandalisme i la delinqüència de Figueres. Els exemples més visibles d'aquesta renuncia del govern a prendre decisions els tenim a l'abast cada dia: s'ha confiat la seguretat a una companyia privada a la Plaça de l’Ajuntament. S'ha substituït la Guàrdia Urbana per càmeres de seguretat i, apart d'eliminar la figura del guàrdia de barri que s’havia implementat amb èxit, ara es renuncia al nou parc de bombers després d’anys de promeses. 

Quan arribi a l'alcaldia, la prioritat del govern serà la seguretat ciutadana. Les mesures que posarem en marxa els primers mesos seran aquestes:

1) Incrementarem de la plantilla de la guàrdia urbana fins als 95 agents.

2) Crearem una unitat especialitzada en problemes de convivència. 

3) Crearem una unitat especialitzada a combatre el tràfic a petita escala i cultiu d’estupefaents a Figueres.

4) Reimplantarem la figura del guàrdia de barri i

5) Establirem mecanismes efectius de coordinació de funcions amb els Mossos d'esquadra per a la persecució de la delinqüència organitzada al Barri de Sant Joan i a la Marca de l’Ham.

Figueres no pot continuar així més temps; ha arribat l'hora de reparar les finestres trencades i, de retruc, la imatge i la dignitat de la ciutat.

L'art de la ficció

Els que ens dediquem a la política activa, tenim una curiosa relació amb els mitjans de comunicació, i els seus professionals; es tracta d’un delicat equilibri en el que hi compta certa confiança però no amistat, certa distància però no animadversió, una certesa que d’alguna manera hi ha una necessitat mútua que permet una relació més o menys fluïda però sempre amb una raonable llibertat d’acció per cadascuna de les parts. Bé, aquesta seria la teoria, que normalment no s’aplica, i llavors és quan veiem distorsions d’aquesta relació que acaben esdevenint situacions viciades, lletges, a voltes desagradables i, sovint, d’una enorme mesquinesa. 

M’he assabentat a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, del que li està succeint al periodista empordanès, Francesc Cruanyes, a qui li han obert un expedient disciplinari a l’empresa en la que treballa des de fa molts anys, TVE, segons sembla per escriure en la premsa local, concretament aquest setmanari, i a altres mitjans com el Diari de Girona. A més, Cruanyes seria un periodista més en una mena de llista negra que ha confeccionat alguna ment pensant d’aquest mitjà en la que hi estarien altres professionals com Cristina Puig, recentment acomiadada en circumstàncies que per als lectors, espectadors, usuaris al capdavall dels mitjans, no ha quedat aclarit. 

És evident que la llarga mà del PP, actualment governant amb majoria absoluta, és al darrere d’aquesta operació contra periodistes catalans, en un fragant atemptat a la llibertat d’expressió, però també penso, a la llibertat en general. No és el primer cas, evidentment, va passar amb l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio en èpoques del tripartit, i també amb el periodista Carles Francino, a TV3, governant CiU. 

No conec massa a Francesc Cruanyes, però si tinc la certesa que és un bon professional, que treballa i ha treballat honestament ens els mitjans en els que ha estat present i, a més, coneix de manera precisa la realitat que ens envolta, per descomptat l’empordanesa la qual cosa està més que justificada la seva presència en la premsa local, ni sóc capaç de veure’n la incompatibilitat. És injust, molt injust, que succeeixin aquestes persecucions a aquells que no són addictes al règim imperant, com també em semblaria malament el contrari, si es donés el cas. 

El PP en concret, i la dreta en general sigui catalana, espanyola o d’on vulguin, tenen un permanent greuge amb els mitjans de comunicació i els seus professionals quan no són plenament submisos a les seves tesis, hipòtesis o criteris. O estàs amb ells, o estàs contra ells, i si és el segon, senzillament “t’eliminen” quan tenen la més mínima oportunitat; ara tenen aquesta oportunitat, una mena de revenja. Són especialistes en recrear-se en l’art de la ficció, la que viuen pensant que eliminant un interlocutor incòmode la seva ficció suplirà la crua realitat. 

Del que no s’adonen, és que la realitat sempre acaba surant per molt que la vulguin enfonsar, per què en la realitat hi vivim la majoria dels ciutadans que acabem veient-la al girar qualsevol cantonada. Com escrivia Cruanyes en el seu darrer article, en una d’aquestes cantonades li ha vingut una ganivetada per l’esquena, no ha estat a Figueres ni a l’Empordà, sinó de més lluny, probablement per ser honest amb la seva feina, per conèixer el món que l’envolta i, evidentment, per no pensar com ells. Mal presagi per un ens públic, pagat amb diners públics i que hauria de ser un fidel reflex de la diversitat del país en el que vivim, i no de la grisa imatge que ofereix el partit que governa. 

Aquells que vulguin perfeccionar l’art de la ficció, i em refereixo al PP i els seus coreligionaris, ja s’ho faran, el que no em sembla correcte, just, ni honest, és posar la professionalitat, la feina i el prestigi personal de qui ha treballat el periodisme amb tanta intensitat i eficiència com ell en tela de judici, ni molt menys que sigui motiu per intentar silenciar la seva veu, o la seva ploma perquè estic convençut, que facin el que facin, no ho aconseguiran. Com digué Unamuno als feixistes: “Vencereu, però no convencereu”.

Educació. No tothom pensa i actua de la mateixa manera

Aquesta crisi, dura i persistent, que estem patint ens està deixant efectes negatius, immediats i mediats, que s'hauran de resoldre amb polítiques pensades per a la gent i per tornar a tenir l'esperança d'una societat més JUSTA i equilibrada on les oportunitats estiguin a l'abast de tothom, sigui quina sigui la seva situació social econòmica i cultural. 

En el còmput dels desajustaments preocupants tenim l'educació entre molts altres. Aquest país havia fet des del retorn de la democràcia un gran esforç per a un sistema educatiu potent i homologable als països capdavanters d'Europa; i s'havia aconseguit. 

És important fer una mica de memòria històrica, ara que alguns, des de la ignorància o de la mala fe, estan dient dia rera dia que en el retorn de la democràcia no es varen fer les coses bé i, per tant, aquí estan ells per resoldre els problemes que altres van ser incapaços d'evitar. 

Doncs algunes dades que ens poden ajudar a situar-nos: 

A l'any 1978 el 25% de la població espanyola no tenia estudis i el 57,4% només tenia estudis primaris. A l'any 2010 un 40% de la població menor de 34 anys tenia estudis universitaris. La pregunta pertinent és: com va ser possible passar en un sola generació de pares sense o amb pocs estudis a fills universitaris? hi ha tres moments claus: 

A) El pacte constitucional per a l'educació. Va ser complicat arribar a un consens entre conservadors i progressistes per a la redacció de l'article 27 de la Constitució però al final van arribar a un equilibri, jurídic i polític sobre dos principis que fins aleshores semblaven irreconciliables: el dret a l'educació i la llibertat d'ensenyament. És obvi que l'acord implicava renúncies que no sense dificultats s'han mantingut fins l'aparició de la LOMCE per obra i gràcia del Sr. Wert i els seus acòlits. 

B) Les polítiques progressistes dels governs del PSOE 

A partir de la idea de què l'educació és un dret es va anar legislant sobre aspectes com la igualtat d'oportunitats, el model d'escola pública inclussiva, l'atenció a la diversitat i una defensa aferrissada de la funció compensadora de l'educació. Es pretenia, i es va aconseguir, la no discriminació per raons econòmiques, socials o culturals. 

C) Esforç inversor en educació. Mentre, a l'any 1978, França invertia un 5,9 del PIB, el Regne Unit el 5,5, Itàlia el 5,2 i Alemnaya el 4,9, Espanya invertia un 3%. L'any 2010, malgrat la crisi, Espanya invertia un 5,04%, molt a prop de la mitja Europea. Les dades donen fe de l'espectacular avenç fet al nostre país. 

La victòria del PP a les eleccions del 2011 va suposar posar en marxa un programa reaccionari que apunta directament a l'escola pública: trancament del pacte constitucional tot posant en qüestió la intervenció de pares, professors i alumnes en els consells escolars, l'ensenyament de la religió o la separació per itineraris entre altres. Es paren les transferències en educació a aquelles CCAA que encara no les tenien totes; es volen reimplantar les revàlides que ja va fer desparéixer el Sr. Villar Palasí l'any 70 del segle passat i la religió farà mitja per obtenir beques. A més s'han retallat els pressupostos en educació un 20% la qual cosa representa una regressió d'uns quants anys en matèria pressupostària. 

En el fons de la qüestió hi ha un principi ideològic determinant: mentre els progressistes considerem l'educació com un dret, els consevadors més reclacitrants la consideren com un servei i, en conseqüència, els estudiants i les famílies ja no seran titulars d'un dret sinó consumidors d'un producte. Com diu el refrany: "aquellas lluvias trajeron estos lodos" 

Per tant no tot s'ha fet bé des de l'esquerra, i concretament des del socialisme, però es pensava i es pensa amb la gent, amb la igualtat i la justícia social. No tothom pensa igual i és per això que aquests nous predicadors que intenten posar a tohom en el mateix sac no solament falsegen la història sinó que són complices de donar excuses a la dreta. Cal retornar, amb la complicitat de la gent, a l'esperança.

Caputxins i el bon govern

Conservo un record molt dolç del febrer de 2009. Com a tinent d’alcalde de la ciutat, i acompanyant els arquitectes Joan Falgueras i Rafael Vila, vàrem prestar el que era encara un projecte: la rehabilitació del convent que els monjos caputxins havien inaugurat a Figueres el 1760, i que des de la seva desamortització havia estat dedicat a caserna, escorxador i, finament, magatzem de rampoines i artefactes caducs.

L’escepticisme dels empordanesos no es va fer esperar, i molts –tips de sentir parlar de ciutats del cavall, parcs de les confessions, spàs a l’antiga plaça de braus, i una muntanya de promeses de fum— varen alertar del perill de tornar a vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo mort. Però la conversió del vell edifici de Caputxins en un nou escenari per a espectacles de petit i mig format havia nascut d’una manera ben diferent: a partir d’un projecte solvent i el disseny d’una sèrie d’accions polítiques de bon govern. 

En primer lloc, en l’últim mandat de l’alcalde Joan Armangué es va convocar un concurs que va ser guanyat per un expert en rehabilitació patrimonial, Rafel Vila, amb una proposta molt respectuosa amb l’edifici i alhora versàtil per les possibilitats d’ús. 

En segon lloc, ja en l’any 2008, es va planejar acuradament i de forma discreta quines portes calia tocar i amb quins arguments per aconseguir de les administracions públiques la major aportació econòmica mai vista per la recuperació d’un equipament municipal. Molts viatges i converses amb els governs de Barcelona i de Madrid varen ser necessaris per aconseguir el finançament per la rehabilitació de l’església, la infraestructura escenogràfica, i la urbanització de l’entorn. La fórmula, ja coneguda, va ser pressupostar una aportació municipal (avalada per tots els grups municipals, de govern i oposició) i associar el projecte a l’1% cultural que dedica el Ministeri de Foment quan en la rodalia d’una ciutat s’ha dut a terme una gran infraestructura. Estem parlant de l’estació del TAV. 

Set anys més tard recollim els fruits d’aquelles gestions. Aviat inaugurarem el convent de Caputxins, un espai que malgrat la seva centralitat geogràfica és un desconegut per moltes de les persones que vivim a Figueres. Em sento orgullós d’aquestes accions polítiques en que he participat activament i que han estat regides pel principi de servei a la ciutat i la seva gran comunitat, d’austeritat en les formes i d’ambició en el fons. De bon govern, en definitiva. Figueres s’ho mereix.