Aquesta crisi, dura i persistent, que estem patint ens està deixant efectes negatius, immediats i mediats, que s'hauran de resoldre amb polítiques pensades per a la gent i per tornar a tenir l'esperança d'una societat més JUSTA i equilibrada on les oportunitats estiguin a l'abast de tothom, sigui quina sigui la seva situació social econòmica i cultural.
En el còmput dels desajustaments preocupants tenim l'educació entre molts altres. Aquest país havia fet des del retorn de la democràcia un gran esforç per a un sistema educatiu potent i homologable als països capdavanters d'Europa; i s'havia aconseguit.
És important fer una mica de memòria històrica, ara que alguns, des de la ignorància o de la mala fe, estan dient dia rera dia que en el retorn de la democràcia no es varen fer les coses bé i, per tant, aquí estan ells per resoldre els problemes que altres van ser incapaços d'evitar.
Doncs algunes dades que ens poden ajudar a situar-nos:
A l'any 1978 el 25% de la població espanyola no tenia estudis i el 57,4% només tenia estudis primaris. A l'any 2010 un 40% de la població menor de 34 anys tenia estudis universitaris. La pregunta pertinent és: com va ser possible passar en un sola generació de pares sense o amb pocs estudis a fills universitaris? hi ha tres moments claus:
A) El pacte constitucional per a l'educació.
Va ser complicat arribar a un consens entre conservadors i progressistes per a la redacció de l'article 27 de la Constitució però al final van arribar a un equilibri, jurídic i polític sobre dos principis que fins aleshores semblaven irreconciliables: el dret a l'educació i la llibertat d'ensenyament. És obvi que l'acord implicava renúncies que no sense dificultats s'han mantingut fins l'aparició de la LOMCE per obra i gràcia del Sr. Wert i els seus acòlits.
B) Les polítiques progressistes dels governs del PSOE
A partir de la idea de què l'educació és un dret es va anar legislant sobre aspectes com la igualtat d'oportunitats, el model d'escola pública inclussiva, l'atenció a la diversitat i una defensa aferrissada de la funció compensadora de l'educació. Es pretenia, i es va aconseguir, la no discriminació per raons econòmiques, socials o culturals.
C) Esforç inversor en educació.
Mentre, a l'any 1978, França invertia un 5,9 del PIB, el Regne Unit el 5,5, Itàlia el 5,2 i Alemnaya el 4,9, Espanya invertia un 3%. L'any 2010, malgrat la crisi, Espanya invertia un 5,04%, molt a prop de la mitja Europea. Les dades donen fe de l'espectacular avenç fet al nostre país.
La victòria del PP a les eleccions del 2011 va suposar posar en marxa un programa reaccionari que apunta directament a l'escola pública: trancament del pacte constitucional tot posant en qüestió la intervenció de pares, professors i alumnes en els consells escolars, l'ensenyament de la religió o la separació per itineraris entre altres. Es paren les transferències en educació a aquelles CCAA que encara no les tenien totes; es volen reimplantar les revàlides que ja va fer desparéixer el Sr. Villar Palasí l'any 70 del segle passat i la religió farà mitja per obtenir beques. A més s'han retallat els pressupostos en educació un 20% la qual cosa representa una regressió d'uns quants anys en matèria pressupostària.
En el fons de la qüestió hi ha un principi ideològic determinant: mentre els progressistes considerem l'educació com un dret, els consevadors més reclacitrants la consideren com un servei i, en conseqüència, els estudiants i les famílies ja no seran titulars d'un dret sinó consumidors d'un producte. Com diu el refrany: "aquellas lluvias trajeron estos lodos"
Per tant no tot s'ha fet bé des de l'esquerra, i concretament des del socialisme, però es pensava i es pensa amb la gent, amb la igualtat i la justícia social. No tothom pensa igual i és per això que aquests nous predicadors que intenten posar a tohom en el mateix sac no solament falsegen la història sinó que són complices de donar excuses a la dreta. Cal retornar, amb la complicitat de la gent, a l'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada