dimarts, 9 de setembre de 2014

El mite sense rostre

Recordo un titular de premsa poc després del nomenament de Santi Vila com alcalde de Figueres: “És l’hora dels fills de la transició”. El vaig trobar impecable, senzill i cert perquè realment Vila havia aconseguit quelcom molt difícil en política, canviar les mentalitats a partir de la seva peculiar manera d’entendre el món.

Això només era un titular, però va reblar el clau a la conferència pronunciada al Casino Sport per als 100 primers dies de govern, on va dir una altra frase en la mateixa direcció, i en referència a l’anterior govern: “… era honest però antic”. I aquí, comença l’era Vila, en la que el PSC va contribuir durant dos anys de govern conjunt que considerem, malgrat tot i encara avui, positius per Figueres ja que d’aquell pacte va cristal·litzar la nova piscina municipal, la reurbanització de l’Avinguda Vilallonga, la cobertura de la Plaça Catalunya, la Capital de la Cultura Catalana 2009 o l’arranjament del Passeig Nou, entre altres iniciatives. 

I aquestes dues frases simbolitzen una idea de la que Vila es va saber apropiar i va personalitzar, transformant-la en lideratge. La idea de modernitat, de futur vers la que mostraven els seus oponents l’any 2007, de classicisme, d’antigor, de lideratge cansat i avorrit, de política de sempre; Vila parlava d’equip però només hi era ell, com a lider absolut d’un projecte de ciutat que va aconseguir el que tot polític anhel·la: generar il·lusió. I ho va aconseguir el 2007, però sobretot el 2011, una il·lusió que probablement necessitava Figueres però que es trobava fonamentada sobre una base tova, petita, gairebé etèria. 

L’únic problema, va resultar que al ser una il·lusió creada sobre una base molt feble, un cop ell va desaparèixer de la vida figuerenca, com a eix central de la política local, ha anat transformant-se poc a poc en una desagradable sensació de buidor, de pura i dura realitat, potser de frustració, que penso revertirà o bé en el seu partit o en qui vagi al capdavant del mateix després de Vila. Si ens fixem, la prova està en què després de més de trenta-cinc anys de governs democràtics, i cinc de Santi Vila com alcalde, els problemes clàssics i alguns gairebé endèmics de Figueres continuen essent-hi com una ferida incurable, ben bé davant nostre; com una mena de mite sense rostre.

Article publicat a Hora Nova el 9 de setembre d'enguany

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada