El PSC passa per una situació delicada. Els socialistes hem perdut les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i també les eleccions locals. Internament la situació encara és més difícil: és palès l’allunyament del PSC d’una part significant de la societat catalana, de la majoria social que representen les classes mitjanes i que simbolitzen, a la majoria de les nostres ciutats, els habitants dels Eixamples. El distanciament, però, és reversible si no errem en la diagnosi dels nostres problemes.
En la reflexió post-electoral, hem caigut en el parany dels nostres principals rivals polítics: centrar la batalla política en la qüestió nacional. Alguns dirigents del PSC han volgut competir allà on nosaltres difícilment podrem guanyar: a veure qui és més catalanista. Una alta dirigent del partit recordava que els millors resultats del PSC els ha aconseguit un president netament catalanista com és en Pasqual Maragall. Cert: Maragall, com molts altres dirigents socialistes, té un perfil polític catalanista. Però no és només això. És el pes del seu recorregut social i vital el que ha marcat la diferència: ha sintonitzat amb la majoria de catalans. Ha engrescat les classes benestants i els petits comerciants, el món de la cultura i l’ensenyament, els treballadors públics, els immigrants dels anys seixanta i també els emprenedors. El projecte polític ha estat bastit a partir d’una política social i econòmica per a tots, justa i progressista, i no al voltant d’una idea de nació i prou. Nosaltres som catalanistes, i això no és discutible. Però els nostres principis progressistes són els que ens diferencien de la resta d’opcions polítiques. Som garants del progrés social, educatiu, cultural i econòmic a Catalunya. El diagnòstic erroni es basa en la creença que una manca de catalanisme, presumptament evidenciada per la falta del grup propi al Congrés, és la causa de tots els mals del partit. I el problema no és aquest. El problema del PSC és la progressiva pèrdua de la centralitat política a Catalunya. Fins al punt que avui el PSC no és percebut per la majoria de l’electorat com a un partit modern de progrés, defensor dels seus interessos, perquè en els últims deu anys l’electorat ha canviat. Avui la majoria dels catalans ens perceben, i el nostre discurs sovint ho corrobora, com els defensors de privilegis de classe de funcionaris i treballadors que ja tenen feina. Demostrem, mal que ens pesi, ser un partit que converteix la despesa social en emblema, enmig d’un discurs bonista allunyat de la realitat. Seguim llençant uns missatges i unes propostes que ja no interessen una ciutadania més individualista, menys estructurada i amb menys certeses.
Trencar aquest distanciament avui és una necessitat de l’esquerra catalana i una obligació del PSC. Hem de ser rigorosos a l’hora de garantir i augmentar les conquestes de l’estat social, des de la salut pública fins a l’educació. Però no podem permetre el malbaratament dels recursos públics, ni hem d’acceptar una economia submergida elevada. Hem de garantir a la immensa majoria dels catalans que lluitarem contra el frau social i el frau fiscal, que facilitarem que les nostres empreses vagin endavant, que farem possible que no es malbarati l’esforç de ningú i, sobretot, que gestionarem els recursos de forma austera i rigorosa. Hem de sintonitzar també amb els emprenedors que inicien projectes cada dia i que no tenen plataformes per fer sentir la seva veu. Centrem-nos en els problemes de les classes mitjanes catalanes, allà on es troba la majoria social del país, però sense oblidar, òbviament, els més desafavorits.
Confio en la capacitat dels socialistes catalans per recuperar aquest esperit, imprescindible per retornar a una posició de complicitat amb les classes mitjanes. Ara bé, i ja en clau interna: el PSC ha de renovar els seus líders per superar la sensació de fatiga amb què ens percep la societat catalana. No és possible donar un missatge de renovació quan ja has tingut les màximes responsabilitats. Cal que els dirigents que han tingut responsabilitats importants de govern en els tripartits facin un pas enrere i renunciïn a obtenir càrrecs orgànics o de representació després del proper congrés, això sí, amb fórmules que no ens facin perdre la valuosa experiència que tenen. Amb cenyir-nos als estatuts del PSC pel que fa a la durada en els càrrecs electes ja n’hi ha prou. Complementàriament, el PSC ha de ser permeable a les demandes de la pròpia base: sí a les llistes obertes, sí a sistemes més majoritaris d’elecció, sí a la responsabilitat davant dels electors més que no pas davant els partits, sí a la democràcia interna en les agrupacions locals i les federacions del PSC, sí al debat, sí a les noves idees, sí a les noves energies per servir tots els catalans i les catalanes.
Pere Casellas Borrell
1r secretari de l’Agrupació del PSC de Figueres.
En fi, una vegada i una altra ja vaig avisar que el projecte de la plaça Catalunya era una bajanada, que la biblioteca hauria estat a només 600 metres de l’actual i que no podíem gastar-nos el que no tenim. Tot i que el temps posa sempre les coses al seu lloc, no m’agrada encertar-la en aquestes qüestions, ja que això implica sempre que els ciutadans hi sortim perdent. No puc negar, però, que em deixa tranquil saber que, per molts vots que es tinguin i per moltes paraules endreçades que es pronunciïn, la realitat sempre acaba posant la insconsciència al seu lloc.
