Malauradament ETA ha tornat a matar i a causar patiment. En aquesta ocasió han estat un parell de guàrdies civils que estaven fent, precisament, tasques antiterroristes. Algú podrà dir que estaven fent la feina, potser si però és important que hi hagi gent capaç de fer la seva feina, sobretot quan aquesta implica donar la vida pels altres. El meu condol i la meva admiració més respectuosa.
Aquesta setmana s’ha produït la famosa manifestació pel dret a decidir, ja en coneixeu la meva opinió a Diari de Girona. Abans d’ahir en parlava en una bona amiga que hi va anar perquè està farta del desgavell, com molta gent. El cas però és que ja veieu com va acabar, en un acte per a la independència, d’altra banda ben legítim i fins i tot útil per tal que Espanya escolti d’una vegada, però el que no és adequat és l’ús electoral que algú en pretén fer.
diumenge, 2 de desembre del 2007
dimarts, 27 de novembre del 2007
Entitats i pasta rufa
La setmana passada vaig assistir a la presentació de les conclusions sobre el congrés del paisatge celebrat a Figueres sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Empordanesos. No cal que us digui l’interessant que va ser la conferència a càrrec d’en Pere Gifre, actual president de l’IEE i de l’expresident Eduard Puig. Sobretot però, el que més em va agradar va ser els dos volums de comunicacions i ponències que sorgeixen del congrés.
Ara bé, ja em perdonareu però hi ha una altra qüestió que realment em va deixar un magnífic sabor de boca: la gran quantitat de col·laboradors i partners que l’IEE va aconseguir implicar en el seu projecte, que varen aportar el seu patrocini. Jo mateix soc soci de l’IEE i amb la quota que anualment es satisfà, soc conscient que no es podrien organitzar aquests tipus de accions. Així doncs tenim un exemple ben clar de com s’han de fer les coses, no sempre s’ha de confiar en les subvencions de les administracions públiques perquè a vegades poden no arribar o molt sovint poden son insuficients. Com tots sabeu, en la seva entrada al govern, el PSC va apostar fort per la política cultural, però no per la repartidora, cal deixar ben clar que el regidor Llueca i jo personalment apostem per una bona sacsejada: sempre que sigui possible s’optarà per incentivar la corresponsabilitat, és a dir intentarem que en alguns casos l’aportació de l’Ajuntament estigui aparellada al que s’hagi pogut obtenir de fons privades o altres administracions. Aquest és un criteri que ens aplicarem a nosaltres mateixos, hem de crear un pool de mecenatge per a la temporada de teatre, començaré a treballar-hi d’immediat perquè cal pujar la quantitat i qualitat de les representacions que es realitzen a la nostra ciutat i sobretot fer-les molt més assequibles als ciutadans i ciutadanes.
Altre tema és el de les subvencions a entitats de reconegut nom, cal que aquestes entitats facin propostes que siguin engrescadores, és important aquest matís perquè cal preservar, cuidar i mimar les nostres entitats però aquestes han correspondre als ciutadans amb elaborades iniciatives que les facin encara més grans del que van ser en el passat.
Ara bé, ja em perdonareu però hi ha una altra qüestió que realment em va deixar un magnífic sabor de boca: la gran quantitat de col·laboradors i partners que l’IEE va aconseguir implicar en el seu projecte, que varen aportar el seu patrocini. Jo mateix soc soci de l’IEE i amb la quota que anualment es satisfà, soc conscient que no es podrien organitzar aquests tipus de accions. Així doncs tenim un exemple ben clar de com s’han de fer les coses, no sempre s’ha de confiar en les subvencions de les administracions públiques perquè a vegades poden no arribar o molt sovint poden son insuficients. Com tots sabeu, en la seva entrada al govern, el PSC va apostar fort per la política cultural, però no per la repartidora, cal deixar ben clar que el regidor Llueca i jo personalment apostem per una bona sacsejada: sempre que sigui possible s’optarà per incentivar la corresponsabilitat, és a dir intentarem que en alguns casos l’aportació de l’Ajuntament estigui aparellada al que s’hagi pogut obtenir de fons privades o altres administracions. Aquest és un criteri que ens aplicarem a nosaltres mateixos, hem de crear un pool de mecenatge per a la temporada de teatre, començaré a treballar-hi d’immediat perquè cal pujar la quantitat i qualitat de les representacions que es realitzen a la nostra ciutat i sobretot fer-les molt més assequibles als ciutadans i ciutadanes.
Altre tema és el de les subvencions a entitats de reconegut nom, cal que aquestes entitats facin propostes que siguin engrescadores, és important aquest matís perquè cal preservar, cuidar i mimar les nostres entitats però aquestes han correspondre als ciutadans amb elaborades iniciatives que les facin encara més grans del que van ser en el passat.
dimarts, 20 de novembre del 2007
A voltes amb el tren...
Des de la darrera visita a Madrid d’una delegació de l’Ajuntament s’ha tornat a reobrir la polèmica sobre l’Estació Nova, la variant nord i les plusvàlues que es generaran amb l’alliberament dels terrenys que ocupen l’actual estació i la seva platja de vies (em fa molta gràcia aquesta denominació). Aquesta retrobada amb un “clàssic” de la política figuerenca dels darrers 20 anys no deixa d’encuriosir-me, tinc la impressió que en el futur estarem viatjant amb tren i encara n’hi haurà que estaran reivindicant el soterrament, la semirrasa o posats demanar crec que queda per provar el viaducte estil Girona, no sé potser algú s’animarà!
Penso, amb tota sinceritat, que els termes de la polèmica (que no de debat perquè debat només n’hi ha quan es pot canviar alguna cosa) no se situen en soterrar o no, se situen en tenir clar si volem una ciutat amb dues estacions com Granollers o Sabadell, parleu amb algú d’allà i veureu que pràctic que és això de tenir dues estacions. El Govern de la Ciutat, el de la Generalitat i el de l’Estat ho tenen clar: una sola estació a ponent.
El que sempre ha estat clar és que la ciutat ha de contribuir als costos de la variant amb les plusvàlues que es generin amb l’alliberament dels terrenys, no sé si potser aquest extrem no ha estat prou publicitat, no m’hi posaré fort. Ben aviat es començaran a executar els trams inicials que permetran connectar la via convencional amb la del TGV existent a càrrec de l’estat, de moment tot això hi hem guanyat. Una altra cosa, és ben evident que amb el que s’obtindrà no n’hi ha prou per pagar la totalitat de la variant, i més si la urbanització dels terrenys alliberats es fa amb criteris de sostenibilitat i democratització de l’espai urbà com es farà. Cal recordar que en Junta de Portaveus hem acordat la constitució d’una comissió per fixar els criteris a aplicar en aquell àmbit, evidentment amb la presència d’ERC que així aconsegueix allò tant difícil i alhora incoherent: repicar les campanes i ser a la processó.
Dit això tenim el compromís del Govern de la Generalitat i molt especialment del Conseller Nadal de buscar via Ministeri de Foment o Generalitat la resta del finançament necessari i de prendre totes les mesures adients per a la sortida del tren convencional d’on és ara. Em cansen molt els atacs injustificats i injustificables al conseller.
No vull parlar de centre perquè ja hem analitzat abastament les distàncies i els volums de població de les estacions vella i nova, per mi el que és important són les persones, no les pedres ni les situacions geogràfiques.
Penso, amb tota sinceritat, que els termes de la polèmica (que no de debat perquè debat només n’hi ha quan es pot canviar alguna cosa) no se situen en soterrar o no, se situen en tenir clar si volem una ciutat amb dues estacions com Granollers o Sabadell, parleu amb algú d’allà i veureu que pràctic que és això de tenir dues estacions. El Govern de la Ciutat, el de la Generalitat i el de l’Estat ho tenen clar: una sola estació a ponent.
El que sempre ha estat clar és que la ciutat ha de contribuir als costos de la variant amb les plusvàlues que es generin amb l’alliberament dels terrenys, no sé si potser aquest extrem no ha estat prou publicitat, no m’hi posaré fort. Ben aviat es començaran a executar els trams inicials que permetran connectar la via convencional amb la del TGV existent a càrrec de l’estat, de moment tot això hi hem guanyat. Una altra cosa, és ben evident que amb el que s’obtindrà no n’hi ha prou per pagar la totalitat de la variant, i més si la urbanització dels terrenys alliberats es fa amb criteris de sostenibilitat i democratització de l’espai urbà com es farà. Cal recordar que en Junta de Portaveus hem acordat la constitució d’una comissió per fixar els criteris a aplicar en aquell àmbit, evidentment amb la presència d’ERC que així aconsegueix allò tant difícil i alhora incoherent: repicar les campanes i ser a la processó.
Dit això tenim el compromís del Govern de la Generalitat i molt especialment del Conseller Nadal de buscar via Ministeri de Foment o Generalitat la resta del finançament necessari i de prendre totes les mesures adients per a la sortida del tren convencional d’on és ara. Em cansen molt els atacs injustificats i injustificables al conseller.
No vull parlar de centre perquè ja hem analitzat abastament les distàncies i els volums de població de les estacions vella i nova, per mi el que és important són les persones, no les pedres ni les situacions geogràfiques.
diumenge, 11 de novembre del 2007
Llegir
He començat a llegir “El Pont dels Jueus”, d’en Martí Gironell, una excel·lent novel·la històrica que descriu les intrigues ordides al voltant de la construcció del primer pont fortificat de Besalú. Confesso que acabo de començar-lo i que de moment té molt bona pinta. Resulta especialment agradable per mi poder llegir un llibre d’aquestes característiques ambientat a un lloc tant proper com és Besalú. La veritat és que força tardes a l’any hi vaig a passejar i prendre una cervesa a la magnífica plaça, sempre hi ha una tranquil·litat encisadora tot i la gran quantitat de visitants que té el poble.Aquest any també he llegit “L’Església del Mar” de l’Ildefonso Falcones, una altra excel·lent novel·la històrica ambientada en la construcció del temple de Santa Maria del Mar a Barcelona. Com ja us he dit m’agrada aquest tipus de literatura, en ocasions propera al “best seller” com és el cas dels “Pilars de la Terra” de Ken Follet. Són treballs en la majoria dels casos ben documentats que fan passar una estona agradable, que és el que en força ocasions agraeixo, no em costa admetre que gaudeixo veient pel·lícules diguem-ne amb poc missatge tipus “La Jungla de Cristal 4” o llegint literatura històrica. Ja que hi soc posat vull recomanar-vos un parell de títols més: “L’imperi dels dracs” de Valerio Massimo Manfredi, una autèntica delícia: us imagineu una colla de legionaris romans anant de Pèrsia a Beiging? No té preu, probablement la millor que he llegit darrerament. Pels que us inclineu per una cosa més patriòtica proveu amb la trilogia “Jaume I el conqueridor” d’Albert Salvador, simplement excel·lent i sobretot molt ben documentada.
No puc resistir fer-vos un parell més de recomanacions: La trilogia de Noah Gordon, “El Metge”, “Xaman” i “La Doctora Cole” i sobretot “El hereje” de Miguel Delibes, possiblement el millor entre els millors d'aquest gènere, aquesta ja a un nivell de literatura universal i amb una riquesa de vocabulari que en alguna ocasió obliga a recórrer al diccionari.
No puc resistir fer-vos un parell més de recomanacions: La trilogia de Noah Gordon, “El Metge”, “Xaman” i “La Doctora Cole” i sobretot “El hereje” de Miguel Delibes, possiblement el millor entre els millors d'aquest gènere, aquesta ja a un nivell de literatura universal i amb una riquesa de vocabulari que en alguna ocasió obliga a recórrer al diccionari.
dissabte, 27 d’octubre del 2007
Camí de carros i manta
Avui tinc la sort poder marxar una setmana per fer les vacances que em resten, l’any passat vaig fer-ho igual i per raons estranyes vaig acabar no fent-les. Aquest no em passarà. Abans de marxar però assistiré al Castell al centenari de la presó amb la Consellera Tura i els regidors de l’Ajuntament. A la tarda avió a Madrid i després a Pamplona (sempre acabes passant per Madrid, és ben trist) i d’allà demà marxem amb dos companys cap a Santiago amb moto fent enduro, espero que amb 6 dies en farem prou i que arribarem sencers. Trobaré a faltar la meva dona i el meu nen, mai he estat tant temps lluny d'ells.
Quan torni us faré un raport amb fotografies i tot! Mentrestant porteu-vos bé.
Tornaré amb les piles ben carregades per atacar algun problema figuerenc que ja està sortint de mare, ja està bé que uns pocs puguin atemorir la majoria!
Salut
Quan torni us faré un raport amb fotografies i tot! Mentrestant porteu-vos bé.
Tornaré amb les piles ben carregades per atacar algun problema figuerenc que ja està sortint de mare, ja està bé que uns pocs puguin atemorir la majoria!
Salut
dimarts, 23 d’octubre del 2007
Ipod i un parell de bones notícies
Avui tornant de Barcelona amb el Catalunya Express he descobert fins a quin punt vivim a l’any de la kika. He intentat escoltar un podcast de l’En Guàrdia i no he pogut, simplement el nivell de soroll del vagó no em permetia sentir-lo tot i tenir el volum de l’Ipod al màxim. Conclusió: o jo estic com una tàpia o hi ha molts anys de diferència entre la tecnologia de l’Ipod i la de la cafetera amb rodes a la que RENFE em fica cada dia. La veritat és que comença a ser preocupant, potser haurem de llogar el Consell d’Administració d’Apple per a gestionar el tren.
No tot són queixes, heu vist que els Figuerencs estem d’enhorabona? a la nostra ciutat hi tenim gent brillant que treballa fort. Em refereixo a l’arquitecte Joan Falgueras que ha estat seleccionat per als premis COAC pel seu projecte per a l’Ajuntament d’Ullastret, la meva felicitació i sobretot la meva satisfacció (i la de tots els figuerencs) per tenir-lo treballant a l’Ajuntament de la ciutat.
Altra qüestió, la jornada sobre TINTIN, altra vegada orgull de ciutat i sobretot les gràcies a Joan Manuel Soldevilla i al Museu de la Tècnica en la persona d’en Xavier Padrosa a qui conec i considero un bon amic, també a tots els que ho han fet possible. Aquestes notícies són bones per a la ciutat i per a tots nosaltres, us ben prometo que seguiré treballant per a que els talents es quedin a la nostra ciutat i els que són fora retornin.
No tot són queixes, heu vist que els Figuerencs estem d’enhorabona? a la nostra ciutat hi tenim gent brillant que treballa fort. Em refereixo a l’arquitecte Joan Falgueras que ha estat seleccionat per als premis COAC pel seu projecte per a l’Ajuntament d’Ullastret, la meva felicitació i sobretot la meva satisfacció (i la de tots els figuerencs) per tenir-lo treballant a l’Ajuntament de la ciutat.
Altra qüestió, la jornada sobre TINTIN, altra vegada orgull de ciutat i sobretot les gràcies a Joan Manuel Soldevilla i al Museu de la Tècnica en la persona d’en Xavier Padrosa a qui conec i considero un bon amic, també a tots els que ho han fet possible. Aquestes notícies són bones per a la ciutat i per a tots nosaltres, us ben prometo que seguiré treballant per a que els talents es quedin a la nostra ciutat i els que són fora retornin.
dimecres, 17 d’octubre del 2007
Tarjeta vermella
És la que em mereixo per no haver atès el blog com toca en els darrers dies. Vaig prometre que us faria un complert raport del meu viatge a Santiago i res de res...doncs això targeta vermella. La veritat és que viatge va ser magnífic, vaig veure i descobrir moltes coses interessants: que no se sembra el cereal a la mateixa època a Logroño (ja era nat) que a León (tot just sembraven), vaig veure un llop ibèric a Galícia quan clarejava, a uns quilòmetres del poble de Portomarin, va travessar per davant meu com un llampec i tot primer vaig pensar que era un gos gros però no vaig de deixar de rumiar-hi i al primer poble que varem parar a esmorzar vaig preguntar si els llops eren tant habituals com per deixar-se veure d’aquella manera. Em van contestar que si i hi van afegir un seguit d’improperis que confirmen que no sempre la visió dels urbanites ecologistes es correspon amb la dels que han de conviure amb el llop. Només per això va valer la pena.
El viatge va durar des del matí del diumenge fins el divendres a la tarda a raó d’uns 120 quilòmetres al dia que varem fer íntegrament pels camins i corriols de terra que conformen el camino. Varem triar aquesta època per tal de trobar poca gent i no molestar-los (també vam substituir els silenciosos de les nostres motos per uns de més “tapats”.
El diumenge varem sortir ben aviat de Roncesvalles (una curiositat vaig dormir en un alberg en el que havia estat Hemingway), ben aviat em vaig adonar que no seria un passeig fàcil, molts corriols i pujades sobre pedra. Sobretot moltes tanques per al bestiar. Us semblarà estrany però el més dificultós del dia va ser travessar Pamplona, perquè en les zones urbanes el “camino”transcorre per zones de vianants i costa retrobar-lo quan no pots transitar-hi. Passat Pamplona varem fer camí cap a Viana, durant la tarda de camí, vaig caure i vaig trencar el suport de la maneta de l’embrague però unes brides i fil de ferro van possibilitar continuar fins al final. Dinem a l’alberg “El Perdón” sembla que la mística dels noms es va ensenyorint de l’estat d’ànim, el contrapunt el donen una colla de treballadors portuguesos que canten fados sense parar, al final es fan pesats. Durant la tarda el paisatge va esdevenir molt més feréstec però comença la plana i el camí contrasol esdevé fantàstic.
Començo a gaudir de veritat, a no pensar, a marxar cap al meu mon, aquell que és meu i en el que mai ningú no hi tindrà entrada i en el que res és transcendent. (La foto és sobre la marxa, el de davant és en Robert) Arribem molt just a Viana, les motos no tenen llums ni frens ni res que aconselli transitar de nit. Un cop a Viana decidim allotjar-nos en hostal molt humil, tot està bé i després d’una dutxa reconfortant passegem pel poble i veiem com n’és d’antic tot plegat, anem a sopar al mateix hostal “Pitu” mengem molt bé: mongetes verdes, costella de porc rostida i formatge, vi a dojo i uns orujos d’herbes. Se’m fa estrany en aquella plana tant diferent del que entenem per Euskadi al nostre imaginari sentir tant sovint l’Euskera. Val a dir que durant el sopar la gent del local s’apassiona amb encontre de pilota vasca, bé jo de pilota vasca no hi entenc ni flapa i em dedico a la meva costella.
Dia 29, al matí fa un fred que pela, en Robert (el meu cunyat) fa reparacions sobre el terreny i engreixa les cadenes. Sortim cap a les 8, amb les primeres llums del dia, fa molt fred però hi ha molts camins per endavant si volem ser el divendres a Compostela. El paisatge és fred i inhòspit, no a com la gent que hi viu. Fem via i ens aturem a Santo Domingo de la Calzada, visitem la catedral de San Salvador i visito la tomba del Sant que és una construcció molt interessant a la cripta, envoltada de 6 pilars que sostenen una mena de pal·li molt auster. Reso. Fem via i la nit se’ns tira a sobre en un poble de Burgos, Hontanas, és molt petit i pràcticament està dedicat al “camino”, ens allotgem a l’Alberg. Sopar (magnífic) a les 19 h i conversa amb la resta de pelegrins d’arreu, fins i tot japonesos i sobretot mols nord-americans.
Dia 30, he dormit fatal, de fet he estat el primer en llevar-me de l’Alberg i he anat a veure l’albada, a la plana burgalesa, no he vist res de res perquè el xiri-miri és molt intens i estic tant adormit que ni penso que si plou hi ha núvols. Marxem amb les motos molt aviat, afortunadament anem molt equipats i la pluja no ens afecta massa. Parem a esmorzar a Castrojériz, és molt interessant i sobretot auster, de pedra freda. Aquí tot és auster com la seva gent, com són els castellans, poques paraules i austers en el menjar i en general en tot. Els camps de cultiu són enormes i s’estan preparant per la sembra del cereal, mentre faig via i veig aquells enormes tractors treballant penso en com ha canviat la meva vida en els últims 20 anys, quantes vessanes hauré llaurat? No ho sé, en tot cas moltes i m’enorgulleixo d’haver-ho fet perquè era una feina que m’omplia, la llàstima és allò que deia Ortega “las circunstancias”.
Durant el dia travessem Burgos, una morcilla impressionant quasi tant com la seva magnífica Catedral. Recordo els estudis d’història del dret, fora aquesta catedral fa mil anys el “Conde Don García” o qui fos perquè la memòria se’m rovella va fotre foc al “forum iudicum” i va proclamar la independència de León. El Camí fins León es fa molt pesat és tot recte amb algun tros important asfaltat i la fred em mata. Arribem al final del dia, ens allotgem allà mateix i per sopar “cocido maragato” boníssim: com escudella i carn d’olla però s’ho mengen al reves, primer la carn, després la verdura i cigrons i per acabar el brou. M’ha sobtat la quantitat de pintades de banderes republicanes pintades als ponts i parets.
Dia 31. sortim amb molt fred cap a Ponferrada, preveiem que després de Roncesvalles serà l’etapa més difícil i es confirma, molt fred i corriols molt estrets sobre penya, vaig fent amb tranquil·litat, una caiguda seria terrible. Passem Villafranca del Bierzo i el seu magnífic romànic ascendim al Cebreiro i entrem a Galícia El paisatge canvia completament, hi ha més concentració humana i arbres enormes i sobretot molt bestiar. Travessem camins plens de castanyes. Fem nit a Portomarín.
Dia 1 arribem a Santiago al migdia, final del camí, estic content, cada dia estic més al meu món, em sento profundament feliç, tot i la rapidesa del viatge he pogut assaborir un punt d’espiritualitat.
Dia 2, decidim arribar a Finisterre, han estat 1001 quilòmetres de pista forestal i corriols. Ho rematem amb uns percebes... El millor del viatge: viure i.... l’església de San Martín de Frómista, sóc un enamorat del romànic.
El viatge va durar des del matí del diumenge fins el divendres a la tarda a raó d’uns 120 quilòmetres al dia que varem fer íntegrament pels camins i corriols de terra que conformen el camino. Varem triar aquesta època per tal de trobar poca gent i no molestar-los (també vam substituir els silenciosos de les nostres motos per uns de més “tapats”.
El diumenge varem sortir ben aviat de Roncesvalles (una curiositat vaig dormir en un alberg en el que havia estat Hemingway), ben aviat em vaig adonar que no seria un passeig fàcil, molts corriols i pujades sobre pedra. Sobretot moltes tanques per al bestiar. Us semblarà estrany però el més dificultós del dia va ser travessar Pamplona, perquè en les zones urbanes el “camino”transcorre per zones de vianants i costa retrobar-lo quan no pots transitar-hi. Passat Pamplona varem fer camí cap a Viana, durant la tarda de camí, vaig caure i vaig trencar el suport de la maneta de l’embrague però unes brides i fil de ferro van possibilitar continuar fins al final. Dinem a l’alberg “El Perdón” sembla que la mística dels noms es va ensenyorint de l’estat d’ànim, el contrapunt el donen una colla de treballadors portuguesos que canten fados sense parar, al final es fan pesats. Durant la tarda el paisatge va esdevenir molt més feréstec però comença la plana i el camí contrasol esdevé fantàstic.
Començo a gaudir de veritat, a no pensar, a marxar cap al meu mon, aquell que és meu i en el que mai ningú no hi tindrà entrada i en el que res és transcendent. (La foto és sobre la marxa, el de davant és en Robert) Arribem molt just a Viana, les motos no tenen llums ni frens ni res que aconselli transitar de nit. Un cop a Viana decidim allotjar-nos en hostal molt humil, tot està bé i després d’una dutxa reconfortant passegem pel poble i veiem com n’és d’antic tot plegat, anem a sopar al mateix hostal “Pitu” mengem molt bé: mongetes verdes, costella de porc rostida i formatge, vi a dojo i uns orujos d’herbes. Se’m fa estrany en aquella plana tant diferent del que entenem per Euskadi al nostre imaginari sentir tant sovint l’Euskera. Val a dir que durant el sopar la gent del local s’apassiona amb encontre de pilota vasca, bé jo de pilota vasca no hi entenc ni flapa i em dedico a la meva costella.
Dia 29, al matí fa un fred que pela, en Robert (el meu cunyat) fa reparacions sobre el terreny i engreixa les cadenes. Sortim cap a les 8, amb les primeres llums del dia, fa molt fred però hi ha molts camins per endavant si volem ser el divendres a Compostela. El paisatge és fred i inhòspit, no a com la gent que hi viu. Fem via i ens aturem a Santo Domingo de la Calzada, visitem la catedral de San Salvador i visito la tomba del Sant que és una construcció molt interessant a la cripta, envoltada de 6 pilars que sostenen una mena de pal·li molt auster. Reso. Fem via i la nit se’ns tira a sobre en un poble de Burgos, Hontanas, és molt petit i pràcticament està dedicat al “camino”, ens allotgem a l’Alberg. Sopar (magnífic) a les 19 h i conversa amb la resta de pelegrins d’arreu, fins i tot japonesos i sobretot mols nord-americans.
Dia 30, he dormit fatal, de fet he estat el primer en llevar-me de l’Alberg i he anat a veure l’albada, a la plana burgalesa, no he vist res de res perquè el xiri-miri és molt intens i estic tant adormit que ni penso que si plou hi ha núvols. Marxem amb les motos molt aviat, afortunadament anem molt equipats i la pluja no ens afecta massa. Parem a esmorzar a Castrojériz, és molt interessant i sobretot auster, de pedra freda. Aquí tot és auster com la seva gent, com són els castellans, poques paraules i austers en el menjar i en general en tot. Els camps de cultiu són enormes i s’estan preparant per la sembra del cereal, mentre faig via i veig aquells enormes tractors treballant penso en com ha canviat la meva vida en els últims 20 anys, quantes vessanes hauré llaurat? No ho sé, en tot cas moltes i m’enorgulleixo d’haver-ho fet perquè era una feina que m’omplia, la llàstima és allò que deia Ortega “las circunstancias”.
Durant el dia travessem Burgos, una morcilla impressionant quasi tant com la seva magnífica Catedral. Recordo els estudis d’història del dret, fora aquesta catedral fa mil anys el “Conde Don García” o qui fos perquè la memòria se’m rovella va fotre foc al “forum iudicum” i va proclamar la independència de León. El Camí fins León es fa molt pesat és tot recte amb algun tros important asfaltat i la fred em mata. Arribem al final del dia, ens allotgem allà mateix i per sopar “cocido maragato” boníssim: com escudella i carn d’olla però s’ho mengen al reves, primer la carn, després la verdura i cigrons i per acabar el brou. M’ha sobtat la quantitat de pintades de banderes republicanes pintades als ponts i parets.
Dia 31. sortim amb molt fred cap a Ponferrada, preveiem que després de Roncesvalles serà l’etapa més difícil i es confirma, molt fred i corriols molt estrets sobre penya, vaig fent amb tranquil·litat, una caiguda seria terrible. Passem Villafranca del Bierzo i el seu magnífic romànic ascendim al Cebreiro i entrem a Galícia El paisatge canvia completament, hi ha més concentració humana i arbres enormes i sobretot molt bestiar. Travessem camins plens de castanyes. Fem nit a Portomarín.
Dia 1 arribem a Santiago al migdia, final del camí, estic content, cada dia estic més al meu món, em sento profundament feliç, tot i la rapidesa del viatge he pogut assaborir un punt d’espiritualitat.
Dia 2, decidim arribar a Finisterre, han estat 1001 quilòmetres de pista forestal i corriols. Ho rematem amb uns percebes... El millor del viatge: viure i.... l’església de San Martín de Frómista, sóc un enamorat del romànic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)