Ens trobem un cop més al cementiri el dia de Tots Sants per a recordar els represaliats a Matthausen i tots els perseguits en els conflictes del segle XX. Com cada any és molt importat que ho fem en homenatge a les víctimes però, sobretot, per aprendre de la història. Un cop més recordem els milers de refugiats que van passar pel que avui és l’Avinguda Perpinyà camí de l’exili i que van ser acollits amb desigual sort a França, a les platges d’Àrgelés, i a Mèxic amb major fortuna. Fugien de la presó i la mort o d’ambdues coses.
Avui tenim els refugiats de Síria que pugnen per entrar a casa nostra fugint de la presó i la mort o de coses pitjors, com l’esclavatge sexual o fer de nens soldats. Em colpeix profundament que després del que van passar els nostres avantpassats fem plantejaments de si els hem d’acollir o no perquè ens volen prendre la feina. Diu molt poc de nosaltres com a societat, sobretot quan la guerra de la qual fugen comença a l’Afganistan i no sabem ni on acaba, si com ahir al Sinaí o la frontera turca, és una guerra en la qual nosaltres som part. Només un exemple: l’Estat Espanyol, que és un actor menor en aquest conflicte, porta 106 morts, més els que hem causat i 3.600 milions d’euros de despesa militar. Se’m fa molt difícil escoltar alguns plantejaments sobre acollir o no refugiats.
Avui hi ha una altra cosa que em dol, que és que havíem aconseguit que en aquest acte hi fóssim presents tots els partits i avui n’hi ha un que no ha vingut però ha portat un ram fa una hora. Crec que la unitat és essencial per a evitar que els conflictes es repeteixin. Ara bé, mentre seguim acudint a aquest acte cada any tenim la seguretat que podem pensar en un món millor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada