Un partit convuls

Fa un parell de dies El Punt em va demanar què votaria amb relació a la consulta si fos diputat; vaig contestar que no volia dir res, només que el grup parlamentari i la direcció del PSC estaven treballant per a aconseguir tenir una posició consensuada. La veritat és que la meva opinió quasi no va sortir al reportatge posterior; segurament van trobar millor destacar opinions i posicions sorolloses. Però no és d'això que vull parlar. 

El que em preocupa de debò és que el PSC porta, i és evident, mal camí: fa massa temps que hi ha soroll de fons i manca d’acord entre els anomenats crítics i la direcció. Aquí vull fer un incís: almenys ara se'ls anomena “crítics”, i no se'ls atorga, com abans, el distintiu de “catalanistes”, que ostentaven malgrat que als que també som catalanistes però no pensem com ells (i no els volem de líders), no ens hi volen. Crec just reivindicar aquí que cap grup municipal de Girona ha donat més suport a iniciatives per la consulta, l'ús d'estelades o la pertinença a l'AMI que el Grup de Figueres, i d'això, ningú dels crítics m’ha dit res, ans al contrari. 

Tinc una qüestió molt clara: el programa electoral del PSC es contradiu en no optar per l'abstenció en la votació de dijous, però no hem d'oblidar que el màxim òrgan entre congressos, el Consell Nacional (del qual formo part), ha decidit, democràticament, votar no; per tant, cal respectar i acatar la seva decisió. Com en tot a la vida, hi ha unes regles que s’han de respectar; així ho fan en Xavier Sabaté i molts d’altres (entre els quals em compto). 

Quan en un partit un parell o tres de diputats juguen a trencar-ho tot per satisfer les seves expectatives i ambicions personals, s’embruten el debat i la vida política; quan posen contra les cordes una vegada i una altra a l’altra part, passa això: que la corda es trenca en el moment menys oportú per al país i, en aquest cas, per al PSC. La falta, però, no és només de la Marina i en Joan Ignasi: també és de la direcció, que no va saber, no va poder o no va voler atacar fa temps un problema d’egos exclusivament intern. Aquesta situació ens ha dut on som ara, a punt d’equivocar-nos i sense poder fer una altra cosa que seguir per aquest camí.

Quan acaben dominant la clau de partit i la personal per sobre de la de país i del sentiment dels ciutadans i les ciutadanes, això es paga; és el que ha passat, i tornarà a passar, al PSC. I tant el país com nosaltres ho pagarem molt car. S’acosten unes eleccions que seran molt dures per als candidats i candidates locals. 

Dit això, em trec el barret davant d'Àngel Ros: li sobra la coherència que falta als altres “crítics” i a d’altres que han descobert el camí, la veritat i la vida quan ja no fan carreteres.