Un discurs

Avui vull reproduir el discurs que vaig pronunciar el dia de tots sants al cementiri de la ciutat a l'acte en memòria de les víctimes de la guerra i el nazisme

"Alcalde, Diputada provincial, Exconseller, Presidents de les Associacions, regidors, regidores, autoritats, amics i amigues.

Permeteu-me dues coses: la primera recordar-vos la importància d’aquest acte; per això hi he fet venir els meus fills, que tenen 5 i 2 anys. No crec que hi entenguin gaire res, però és molt important recordar el passat i fer-ne pedagogia. Com ho fa en Jordi Riera quan va a les escoles a explicar què va passar.

La segona és que avui em permeteu llegir: tinc coses importants a dir i no vull deixar-me’n cap.

Començo amb les paraules d’un vell president:

“No es verdad. Pero es obligación moral, sobretodo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que les hierva la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelva a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído magníficamente por una ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, piedad, perdón”.

Aquestes són paraules del president Azaña pronunciades fa molts anys, em sembla que al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona, en un terrible context del qual encara avui recordem les conseqüències. Un context que es va escampar pel món en un terrible conflicte ideològic amb conseqüències que encara persisteixen i rebrots sorgits del conreu de l’oblit. Per això és tan important aquest acte.

Pels vençuts no hi va haver ni pau, ni pietat ni perdó. Ni tan sols memòria. Ara bé, amb el temps la memòria ha persistit i la derrota no ha esborrat res del que va passar, i es bo que així sigui.

La majoria dels que som aquí sempre estarem del costat dels vençuts per vincles familiars, ideològics o de partit; recordem a Companys o Carrasco i Formiguera, i els honorarem, però això no vol dir que al final, sigui per qui sigui, no calgui donar sentit a les paraules del president Azaña: només amb el perdó anirem endavant.

Al voltant d’aquesta idea vull queixar-me del fet que es fan molt difícils el perdó i la reconciliació quan una part no té dret a saber, no té dret a recordar o, fins i tot, no té dret a enterrar els seus morts, per molt temps que faci, per moltes transicions, per més bones intencions que hi hagi... No recordar és humiliar i persistir en el desastre. Lamentables episodis com el de Miguel Hernández, problemes per al desenterrament d’executats o simplement de soldats de lleva que apareixen puntualment als diaris de l’estat ho recorden.

Per això avui en aquest lloc solemne vull fer una queixa en nom dels qui busquen la memòria, en nom dels vençuts amb qui els socialistes ens identifiquem. Vull demanar al govern de Catalunya que reconsideri la seva política i doni prioritat al memorial: hi ha coses que estan per sobre d’un pressupost.

Més enllà d’aquestes primeres consideracions, vull fer esment de la notícia que els darrers dies ha sacsejat l’estat: l’anunci d’abandonament de les armes per part de la banda terrorista ETA (tant se val si en diem així, o si es prefereix parlar d’organització o de moviment, m’és ben igual el nom amb què se’ls denomini, perquè el que realment importa és anar endavant), Aquests dies he sentit opinions molt extremades en relació amb aquest anunci: que hi ha d’haver vencedors i vençuts o que només és un parany; o que les víctimes han de ser tingudes en compte... I tant que sí! Però nosaltres diem que ho han de ser totes: les d’ETA, les del GAL, les del Grapo, les del Batallón Vasco Espanyol o les de grupuscles feixistes. És clar que sí! Com ho han de ser les que avui honorem.

Per acabar, vull fer confiança al futur, vull pensar que no hi haurà més víctimes i que les diferències es resoldran d’una forma pacífica i enraonada on la pau, la pietat i el perdó hi seran presents perquè la memòria de totes les víctimes haurà estat respectada. Nosaltres, els socialistes, sempre estarem al costat dels qui han defensat la legalitat i la democràcia; alguns dels nostres companys més il•lustres i estimats així ens ho van ensenyar. Companys assassinats pel terrorisme en nom d’una causa. Només si hi ha memòria de tot podrem perdonar tots plegats els terribles fets dels darrers 30 o 40 anys, sigui quina sigui la nostra adscripció o sigui el que sigui el que pensem.

M’agradaria que l’ideal de pau i de democràcia sigui sempre present al país i que un cop tancat el darrer episodi de violència entre tots i totes siguem capaços de construir un futur comú on imperin la justícia, la llibertat i la democràcia, i on totes les causes respectuoses amb la democràcia i els drets humans es puguin defensar. Això, amics i amigues, només és possible si tots sabem què ha passat i què va passar, només llavors tothom estarà al mateix nivell. Potser cadascun plorant les seves penes o redimint les seves culpes, però amb l’ànim cap a la pau i la reconciliació

Tant de bo que l’any vinent quan ens trobem aquí les paraules del president Azaña s’hagin fet realitat! Això significarà que primer haurem sabut què va passar, on són els nostres, i que els haurem honorat, haurem decidit i haurem perdonat en consciència. Només llavors la pau serà vertadera."