dimecres, 2 de novembre de 2016

Veritat, justícia, reparació

(Parlament del dia de Tots Sants)

Salutació als estudiants de l’Olivar Gran que formen part del grup de treball sobre l’Holocaust, als membres de l’Associació Triangle Blau, a l’Alcaldessa, Regidors, membres d’altres entitats i ciutadans diversos que ens acompanyen.

Reconec que m’agrada especialment aquest acte, sovint us ho he dit, però m’adono que sempre som allà mateix, que no gaire res ha canviat, més enllà d’obrir unes quantes fosses, un fet que, òbviament, és molt important, però no n’hi ha prou: com a país hem de voler molt més.
Penseu, per exemple, que seguim sense saber on és Lorca i que continua sense anul·lar el judici al president Companys...

D’ara en endavant m’agradaria trobar respostes al perquè del que ha passat i del que ens passa. Per això he contactat amb una bona amiga lletrada, que treballa a Colòmbia, per veure com gestionen la fi del llarg conflicte amb les FARC. Sovint he al·ludit en articles i discursos a la Comissió de la Veritat i la Justícia de Sud-àfrica com a camí per mirar cap al futur. Ens neguem a seguir mirant cap a un altre costat perquè perpetuem la injustícia. 

En el nostre país és evident que només unes víctimes foren reparades. Què ha passat amb les altres? Amb els que foren perseguits per pensar diferent durant tants anys? Amb els que ho perderen tot? Doncs no ha passat res.

I com que no ha passat res, hem de ser conscients que tal com hem fet les coses hem transmès el trauma polític de les víctimes del franquisme fins a la tercera generació; no ho hem viscut, però ho hem heretat. Només hem de mirar al carrer o, fins i tot, a les gruixudes paraules que se senten al Congrés dels Diputats.

Cal doncs que ens preguntem com a país si volem seguir així o fer com van fer a Sud-àfrica o estan fent a Colòmbia, allò que anomenem justícia transicional, que es vertebra en 4 eixos: veritat, justícia, reparació i mesures de no repetició. A Espanya, de les 3 primeres no hem fet res. No sabem la veritat; per tant, no hi ha hagut justícia, i la reparació no ha estat ni personal ni simbòlica (penes de 5 anys a Colòmbia).

Sovint els conflictes polítics al nostre país vénen de lluny, vénen del fet que no hi ha hagut ni reconciliació ni perdó. Alguns acords polítics (dreta/esquerra) a nivell de l’estat o de Catalunya són simplement impossibles perquè no ens hem donat aquest procés q
ue culmina amb el perdó després de trobar la veritat, la justícia i la reparació. Ens ho teoritza molt bé el jesuïta colombià Francisco de Roux:
“La reconciliación no es otra cosa que la aceptación de que todos tenemos que participar en la construcción colectiva de la paz, es entender que el camino que hemos emprendido no nos lleva a ninguna parte. En la reconciliación siempre hay la posibilidad de negociar cosas. La reconciliación tiene un elemento político muy profundo: los verdugos dicen la verdad y las víctimas aceptan que les apliquen la justicia transicional y no la penal.”
Crec que per no continuar transmetent el dolor hauríem de tenir clar que el perdó no es negocia ni s’imposa a partir de l’oblit: el perdó és conseqüència de la reconciliació després de conèixer la veritat, fer justícia i reparar el mal. I aquí això està per fer. 

El perdó passa, com digué Jorge Semprún a Figueres en una conferència l’any 2009, per eliminar l’amnèsia com a poble; això, eliminar l’amnèsia, ens permetrà recuperar la veritat que ens portarà a la Justícia, ens justificarà la reparació del dany i, finalment, podrem dir que no tindrem una propera generació amb la frustració dels nostres predecessors. És molta feina, però a fer-la, tots, absolutament tots, hi estem cridats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada