diumenge, 8 de juliol de 2012

Canvi de paradigma

Des de l’esclat de la crisi al 2008, que podríem situar temporalment a la caiguda de Lehman Brothers o al rescat de l’asseguradora AIG, hem assistit a un seguit de receptes liberals basades en l’austeritat i la guerra oberta al dèficit públic. Sovint han estat debats profundament ideologitzats amb les arrels clavades en els partidaris de Keynes o en els de Hayek. Darrere aquest debat, estèril quant a resultats, el model econòmic europeu s’ha anat enfonsant i qui més n’ha sortit perjudicat han estat els ciutadans menys benestants de la societat occidental, especialment els del sud d’Europa, que veuen com gradualment es desmunta l’estat del benestar amb l’argument que no es pot mantenir. 

La recepta que se’ns aplica des dels governs liberals i conservadors és estalvi i més estalvi per, suposadament, generar creixement des de la iniciativa privada amb posterioritat, havent fugit de la intervenció de les administracions que només són concebudes com a generadores de dèficit. S’assimila no intervenció a menys pressió fiscal. 

Necessitem generar creixement per tal de sortir de la crisi, però el creixement només l’aconseguirem si som capaços de fer les coses cada dia millor; com a exemple, això no es fa limitant l’accés a la universitat als mes benestants. Convé, doncs, que l’administració segueixi invertint per estimular l’economia i per a això fa falta augmentar els recursos, és a dir els ingressos. Per fer-ho hem de valorar avançar cap a una nova política impositiva que no pot continuar caient sobre els treballadors i les classes mitjanes. 

Les darreres reformes legislatives han anat traient pes a impostos com l’IRPF, que graven les rendes personals, per a primar impostos indirectes com l’IVA que, a priori, són profundament injustos amb les rendes més baixes. No obstant això cal plantejar-se la injustícia de pagar un impost indirecte quan s’ha tributat per la totalitat de la renda del treball obtinguda. Tot i això el govern del PP ha incrementat la pressió fiscal sobre les rendes del treball en una clara contradicció. 

La nova política impositiva ha de passar per gravar les rendes del capital. Fins a quin punt no és possible modificar els impostos que graven la renda personal -a Espanya, l’IRPF- per situar l’exempció de les rendes del treball en un llindar molt elevat elevat? L’actual sistema penalitza l’estalvi i el consum dels qui han obtingut el gruix dels seus ingressos amb càrrec al seu treball. L’exemple més evident és el dels plans de pensions o el de les persones que han adquirit un immoble amb càrrec a la seva renda del treball i el lloguen. 

Fins a quin punt no es produeix una doble imposició per les rendes del treball i les obtingudes d’un bé adquirit amb l’estalvi d’aquelles rendes? Penso que des de l’esquerra convé pensar en la possibilitat de gravar preferentment les rendes del capital i elevar de forma molt considerable l’exempció de les del treball. Aquesta mesura possibilitaria dos dels objectius prioritaris en aquest moment: la recuperació del consum i la potenciació de l’estalvi , que forçosament es traduiria en una major inversió privada. L’altra obligació és la forçosa compensació de la davallada d’ingressos a curt termini amb una major pressió fiscal sobre les rendes del capital per garantir la inversió pública i el sosteniment de l’estat del benestar. 

D’altra banda, davant aquest canvi de paradigma s’ha de repensar l’Impost de Societats, especialment pel que fa a societats no cotitzades, per tal d’evitar situacions d’injustícia o doble imposició en relació amb les rendes provinents del treball. Amb tot, aquestes mesures no són possibles sense mesures impositives de caràcter global per evitar la sortida de capitals dels països que es plantegessin mesures d’aquest tipus.

La situació és complexa, però cal reflexionar molt acuradament per a portar endavant una reforma profunda del nostre sistema fiscal que afavoreixi l’estalvi, el consum i la inversió generadora d’ocupació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada