Discurs de l’11 de setembre al peu del monument als drets dels pobles

Sembla que cada vegada sigui més difícil fer un discurs sense trepitjar un ull de poll en aquesta data tan assenyalada. Esperem que en un futur la situació millori.

Avui hem arribat a una situació extrema, després de 48 hores de vertigen en les quals  s’han pronunciat i han pres decisions greus el Govern, el Parlament,  el “Gobierno” i, finalment, el Tribunal Constitucional.

Des del PSC no compartim el que està passant ni les solucions que es proposen.  Cal que repassem d’on venim per comprendre la situació: teníem un estatut aprovat pel Parlament de Catalunya que el President del Govern Espanyol es va comprometre a respectar; un estatut al qual,  com va dir aquell,  se li va passar el ribot. Però no oblidem que aquesta retallada va ser pactada amb en Mas i en Felip Puig, contra el criteri del President Montilla i del PSC, que se n’ha queixat amargament. La passada de garlopa la van certificar els del 3% a canvi d’evitar el segon tripartit, però,  afortunadament,  això no es va complir. El més greu de la situació va ser el PP incendiant per tal de guanyar quatre vots a la resta de l’estat,, i  recollint signatures contra Catalunya. Tot enmig d’una crisi econòmica terrible i desconeguda fins aleshores i amb un partit tenallat per un historial de corrupció que començava a aflorar.

I què ha passat?

Que hem caigut en els extrems. D’una banda, la dreta espanyola,  de l’altra, els anticapitalistes (aquells que aixequen un barri o ataquen el turisme), i de l’altra. una esquerra espanyola i catalana descol·locada i sense capacitat de reacció, salvant ERC, que té direcció en ser més nacionalista que progressista.

Per sortir d’aquí us voldria parlar de moltes coses que ja coneixeu, que els socialistes hem dit i que seguirem dient,  però que en la polarització dels darrers dies semblen causes perdudes: del federalisme o de la necessària concòrdia. Ara bé, arribats a aquest punt,  tots hem de prendre partit i que surti el millor possible per a tots, ja que estem convençuts que hi ha d’haver un nou pacte,  però des del respecte a la llei, ja que sense llei no hi ha democràcia. La nostra llei neix d’una constitució votada i aprovada pels catalans i les catalanes i reconeix la sobirania del conjunt dels habitants de l’estat; mal que ens pesi,  és així.

Ara és temps de reflexió i de buscar camins, però sobretot de foragitar els extrems de Madrid i Barcelona.