La ciutat segura

En els darrers anys hem anat sentint un munt d’adjectius que han volgut acompanyar al terme ciutat quan es feia referència a Figueres. No cal dir que en matèria d’inventiva i de màrqueting, el govern hi està esmerçant tots els esforços possibles. Ara, tenim al davant el de la ciutat creativa, que queda molt bé però que ve a dir ben poca cosa quan tot el que en matèria de creativitat s’havia aportat en els darrers dos anys s’ha anat desmuntant meticulosament. Bé, forma part de les decisions polítiques malgrat que trobi que són profundament desencertades.

De tots els adjectius, el que probablement més urgència té la ciutat de Figueres és el de la ciutat segura, bàsicament perquè actualment no ho és, i no s’està fent cap esforç per què ho sigui. En més d’una ocasió he dit que la ràtio que recomanaven els experts fins fa pocs anys per poder parlar de seguretat, era de 2 agents cada 1.000 habitants, això comportaria que Figueres hauria de comptar amb aproximadament uns 90 agents, una xifra de la que actualment s’hi troba molt lluny i no perquè no hagi hagut oportunitats per fer-ho. Fins i tot, la inseguretat a Figueres ha traspassat els barris on tradicionalment hi havia hagut més problemes i s’ha anat escampant com una bassa d’oli per tota la ciutat; durant els darrers mesos hem patit onades de robatoris de cotxes, vandalisme, furts en comerços i un llarg etcètera que és de lamentar dir-ho, però que cal dir-ho. Estem massa acostumats a què només es diguin les coses bones i posar sota l’estora tot allò que no agrada. Els ciutadans, per desgràcia, pateixen més els problemes de seguretat que les excel·lències de la ciutat creativa, si han arribat a saber què és.

En determinats barris de la ciutat, la situació cada vegada es torna més insostenible, i poso per cas el barri de la Marca de l’Ham on la policia ja està totalment superada o el barri de Sant Joan on els veïns demanen de manera reiterada que s’incrementi la vigilància policial. No només és un problema de seguretat dels veïns, sinó d’altres activitats delictives que sense prou efectius i sense prou organització policial poden convertir-se en un mal realment perillós, i poso per cas el tràfic d’estupefaents que si no es persegueix acabarà convertint-se en una pràctica habitual en determinats espais públics de la ciutat. Actualment, Figueres és un dels principals destins dels drogoaddictes procedents de la Catalunya Nord, és més barat i no hi ha massa policia que molesti. És molt dur viure permanentment amb por, i totalment injust per als veïns que complint amb les seves obligacions per a l’Ajuntament veuen que aquest Ajuntament no els correspon amb la mateixa moneda sinó amb l’absoluta ignorància.

Per això, i perquè la realitat és força més desagradable del que sovint altres volen admetre, un dels meus compromisos si els socialistes assolim l’alcaldia el 2011, és el de complir amb aquesta ràtio de 2 agents per cada 1.000 habitants i superar-la, que és possible fer fins i tot amb un pressupost més modest del que té ara l’Ajuntament. Només cal eliminar despeses supèrflues, que n’hi ha en excés, tant en matèria de personal extern contractat com en matèria d’iniciatives que segurament poden passar a un segon terme, i en alguns casos, darrer terme. És irònic voler fer creure que tot va com una seda, i que Figueres és una ciutat capdavantera quan s’ha retrocedit en molts aspectes, un d’ells seria l’urbanisme o la mobilitat, i estancat en molts d’altres. Malament podem pensar que estem en moments fundacionals, i que la història ens observa, quan Figueres té seriosos problemes dins el teixit urbà que no s’han volgut solucionar, quan la convivència s’ha vist malmesa per una absorció d’immigrants molt elevada en molt poc temps, o quan els ciutadans de Figueres tenen por a sortir al carrer perquè no els atraquin.

(article publicat a Hora Nova el 5 de novembre de 2010)