El 21 de novembre de 2000 va morir a Barcelona, assassinat per la banda terrorista ETA, Ernest Lluch. Tenia 63 anys i un currículum impressionant al darrere: Va ser catedràtic d’història de les doctrines econòmiques a la Universitat de Barcelona, diputat socialista per Girona al Congrés en les primeres legislatures democràtiques, ministre de Sanitat i Consum, rector de la Universitat Menéndez y Pelayo, entre molts altres innombrables mèrits. La mort de Lluch va ser un terrible succés per a la seva família, les seves amistats i els nombrosos deixebles, però també va causar una indignació generalitzada en el món polític i social, atès que havia estat un dels més ferms defensors del diàleg com a via de solució al conflicte basc, en un moment de la nostra història recent en què el diàleg encara s’observava com una possibilitat per dissoldre l’organització terrorista, no desprovista de recels i de temença. Desgraciadament, els atemptats posteriors han fet allunyar la pau i la via del diàleg.
Possiblement una de les grandeses d’Ernest Lluch és la visió de l’economia des d’una doble perspectiva. D’una banda, la tasca d’historiador de l’economia va ocupar un lloc central en la seva producció intel·lectual. De l’altra, hi havia la seva preocupació per l’economia domèstica de pobles i ciutats, amb problemes reals. En el primer d’aquests vesssants, fou alumne de Fabian Estapé i de Jaume Vicens Vives a la Universitat de Barcelona, i col·laborador de Pierre Vilar a la Sorbona. En la seva tesi, El pensament econòmic de Catalunya (1760-1840), relatava les grans mobilitzacions catalanes del segle XIX, a partir de la defensa de la producció de la societat civil, que no sempre compta amb el suport de les administracions. Posteriorment, els seus estudis varen polemitzar amb la concepció centralista de la historiografia espanyola, que situa els Borbons com a factor principal dels canvis econòmics realitzats pel despotisme il·lustrat. Però la seva prolífica producció conté també una sèrie d’escrits bàsics per comprendre l’economia empordanesa. Publicada inicialment el 1987 amb pròleg d’Alfons Romero i il·lustracions de Josep Ministral, Una teoria de l’Empordà (integrada el 2001 per Edicions Brau en una selecció més àmplia, Entrelluchs: una aproximació empordanesa a Ernest Lluch), era de fet una conferència que contenia una intensa reflexió sobre el nombre considerable d’empordanesos destacats en empreses basculants entre la política i la cultura, entesa com “la que actua damunt la societat, una cultura que vol incidir en les persones”.
Algunes persones que el vàrem conèixer personalment i altres que ja només el poden admirar ens reunirem el proper diumenge, a la una del migdia, a llegir uns textos per a Ernest Lluch. Aquí us vull confessar el record més remot que en tinc: quan tenia 10 anys vaig tenir la sort d’assistir a un dinar a Peralada organitzat per en Martí Sans. Era un dinar amb poca gent en què s’havia de parlar d’alguna cosa relativa a política local. Evidentment, em vaig passar bona part del dinar al jardí jugant, però vaig quedar molt impactat quan la mare em va dir que aquell home que havia vist era ministre; amb el temps vaig anar copsant la importància de tot allò...
El nostre petit homenatge, el farem al peu del cavall de cartró que Lluch va cedir al Museu del Joguet de Catalunya. Serà un acte molt senzill i respectuós amb la memòria d’aquest empordanès d’adopció. De Lluch, en perduren les idees i l’afecte d’una generació política que ha sabut transmetre tot el seu entusiasme a tots els que ens hem anat incorporant a les iniciatives progressistes d’ençà d’aquell terrible dia de novembre de fa deu anys.
(article publicat a Hora Nova el 19 de novembre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada