El burca en una societat democràtica

En les darreres setmanes hem pogut assistir a un reguitzell de decisions a l’entorn de l’ús d’alguns vestits que tapen la cara en la seva integritat. Aquest és un debat que en la majoria de les ocasions ha proposat i promogut el Partit Popular, sovint amb una clara intenció electoralista.

En termes d’incidència real, aquest és un debat completament estèril perquè la presència de burques o niqabs a Catalunya és testimonial, i a la nostra ciutat, inexistent.

Abans d’expressar el meu posicionament, que com veureu és clar, rotund i sense matissos, vull fer un repàs a l’argumentari dels prohibidors, tant de dretes com d’esquerres. Per part de la dreta se’ns proposen uns arguments basats en la necessitat d’una prohibició per qüestions d’integració al nostre país de les persones provinents de països islàmics, tot plegat amb clars tints de racisme i sense cap concessió a la multiculturalitat. Des de l’esquerra se’ns parla del fet que la prohibició és del tot necessària per una qüestió de dignitat de la dona, amb una retòrica escorada a unes elits i totalment demodée. He sentit també arguments de caire cultural i religiós per a defensar la conveniència de no prohibir les cares tapades.

Fora d’aquests criteris considero que totes aquestes posicions pateixen d’un pecat original que em fa preguntar si alguns dels que ens dediquem a la política no hem perdut la noció de qui i què som.

La nostra és una societat democràtica, una societat en què tots som iguals. Un sistema que ens ha costat molts anys construir i que ha de ser radicalment preservat dels atacs que pugui sofrir, vinguin d’on vinguin. No tinc cap dubte que les cares tapades constitueixen un atac i un menysteniment flagrant i inacceptable de la nostra democràcia.

En una democràcia tots som iguals, i, per ser iguals, necessitem veure’ns la cara, necessitem relacionar-nos d’igual a igual sense cap mena de diferència i això només es pot fer amb la cara descoberta, amb la cara al vent, que deia el cantant!

No és admissible que als nostres espais de relació urbana, als nostres parcs, a les nostres biblioteques, a les nostres dependències públiques, a les nostres escoles hi hagi gent que no ens ensenyi la cara, perquè si permetem això, haurem perdut la nostra condició de demòcrates, els nostres valors com a societat. Estarem acceptant que altres valors, com la religió, la cultura o la incivilitat en el cas de qui porta un passamuntanyes, estiguin per sobre de la nostra democràcia estrictament laica i igualitària.

Al principi d’aquest article he manifestat que el debat és irreal en termes de presència d’aquestes robes, però és un debat real pel que fa a la pervivència del nostre propi model de civilització. Per cert, un model que ho admet tot sense matissos: ens podem cobrir el cap o passejar-nos nus pel carrer (com a BCN), però el model exigeix la més estricta igualtat en uns principis essencials que són inalienables i innegociables. El més bàsic, la igualtat entre totes les persones, i això exigeix veure’ns la cara els uns altres, perquè només així som capaços de relacionar-nos amb èxit i anar avançant cap a un futur que serà millor, vestim del color que vestim.

La Figueres que jo vull serà una ciutat radicalment democràtica en la qual tothom hi cabrà, vesteixi com vesteixi, però en la qual hi haurà unes normes democràtiques de compliment obligat per tothom. Entre elles, respectar, estimar, promoure i preservar la nostra democràcia; i això, entre d’altres coses, es fa veient-nos la cara, sense cap excepció.

(article publicat a Hora Nova avui 18 de juny)