Avui m’agradaria plantejar-vos un debat polític agosarat, quasi extrem.
No fa gaire vaig assistir a una conferència en la qual es varen pronunciar les següents paraules:
“En 1938, en Ginebra un grupo de judíos realizó una acción de castigo en la que se ejecutó a un jerarca del régimen nazi en respuesta a la represión sufrida por el pueblo judío en Alemania. Unos meses más tarde se produjo una nueva acción en París en la que se ejecutó de nuevo a un político nazi. Dichos acontecimientos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”
I si ho escrivíssim així?
“En 1938, en Ginebra un grupo de terroristas judíos realizó un atentado en el que asesinaron a un dirigente alemán en protesta por el trato dado a los judíos en Alemania. Unos meses más tarde se perpetró un nuevo atentado en París, donde fue asesinado un político alemán. Estos asesinatos desencadenaron la “Noche de los cristales rotos”(…)”
Les primeres línies son extretes de la conferència de Jorge Semprún al Castell de Sant Ferran el mes passat, i les comparteixo en la seva integritat. El que he intentat escriure en l’altre paràgraf és el que avui dia resultaria políticament correcte. Sovint, si no sempre, el que és políticament correcte utilitza paraules que allunyen els fets de la realitat i confonen els ciutadans en la formació de l'opinió.
La meva conclusió és que els polítics hem de canviar la forma d’expressar-nos: cada vegada estem més lluny de tothom! ¿Al carrer, qui, fora dels polítics, fa servir expressions com: tancar files, desgast polític, tacticismes, interès polític, donar suport, recolzar, majoria silenciosa, perpetrar, tensions de tresoreria, comtessa electoral, deslleial, ciutadania, “amics i amigues”, “bascos i basques”... i tantes altres que no val la pena repetir?
M’agradaria saber què en penseu...
dilluns, 13 d’abril del 2009
dilluns, 6 d’abril del 2009
Dungeons
Ahir diumenge, vaig ser a la seu de l’associació de veïns dels Cendrassos per assistir a la posada a disposició del local perquè el jovent de Figueres hi pugui practicar jocs de rol.
La veritat és que em sembla una iniciativa molt interessant: és una gran manera de fer ciutat i de rendibilitzar els locals. Haig de dir que per ser un diumenge a les 4 de la tarda hi havia força gent, a part dels jugadors. Velles amistats d’Espolla, en Francesc Canet i la directora de l’IES Cendrassos, la Mercè Castelló, en Joan Oliva, la Carme Mínguez.
Com us dic, la iniciativa és molt interessant, però el que més m’ha agradat del fet ha estat en clau personal: jo hi havia jugat molt, a jocs de rol, i en la conversa que he tingut amb els joves he descobert que, d’això, no fa tant. Els he dit que jo jugava al Dungeons & Dragons; s’han limitat a dir-me que ara són a la versió 4, però que essencialment és igual! Daus de 20 cares, personatges bons o dolents segons el paper que t’assigna el màster... en definitiva, he descobert que fa “només” 14 anys que jo jugava a això. S’han quedat molt sorpresos que sabés de què parlaven, suposo que dels que no tenien menys de 30 anys, excepte la Núria, era l’únic que sabia què era un joc de rol sense haver-ho de llegir.
Com a representant de l’Ajuntament m’ha tocat dirigir-los unes paraules que, si us sóc sincer, m’han dut molts records: els he explicat que vaig arribar a tenir un mag de nivell 10 (un mala peça) i que després d’un any de treballar-lo, en Lluís Puigbert me’l va liquidar (en el fons, s’ho mereixia, però li havia agafat carinyo). Ha estat un parlament interessant perquè no és cert que els joves no escoltin... potser és que els polítics ni ens hi dirigim adequadament ni els oferim o demanem coses que siguin del seu interès.
Com a conclusió: potser ha estat el tema, però m’he adonat que a la ciutat les persones van canviant, i que és bo que el Tinent Alcalde sàpiga jugar al Dungeons i que es vesteixi de negre quan va informal.Sabeu una cosa? El millor de tot és que m’han convidat a jugar i que penso acceptar. Diumenge vinent no: haig de fer de polític serio i dinar amb la plana major del PSC amb motiu dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, però l’altre...
La veritat és que em sembla una iniciativa molt interessant: és una gran manera de fer ciutat i de rendibilitzar els locals. Haig de dir que per ser un diumenge a les 4 de la tarda hi havia força gent, a part dels jugadors. Velles amistats d’Espolla, en Francesc Canet i la directora de l’IES Cendrassos, la Mercè Castelló, en Joan Oliva, la Carme Mínguez.
Com us dic, la iniciativa és molt interessant, però el que més m’ha agradat del fet ha estat en clau personal: jo hi havia jugat molt, a jocs de rol, i en la conversa que he tingut amb els joves he descobert que, d’això, no fa tant. Els he dit que jo jugava al Dungeons & Dragons; s’han limitat a dir-me que ara són a la versió 4, però que essencialment és igual! Daus de 20 cares, personatges bons o dolents segons el paper que t’assigna el màster... en definitiva, he descobert que fa “només” 14 anys que jo jugava a això. S’han quedat molt sorpresos que sabés de què parlaven, suposo que dels que no tenien menys de 30 anys, excepte la Núria, era l’únic que sabia què era un joc de rol sense haver-ho de llegir.
Com a representant de l’Ajuntament m’ha tocat dirigir-los unes paraules que, si us sóc sincer, m’han dut molts records: els he explicat que vaig arribar a tenir un mag de nivell 10 (un mala peça) i que després d’un any de treballar-lo, en Lluís Puigbert me’l va liquidar (en el fons, s’ho mereixia, però li havia agafat carinyo). Ha estat un parlament interessant perquè no és cert que els joves no escoltin... potser és que els polítics ni ens hi dirigim adequadament ni els oferim o demanem coses que siguin del seu interès.
Com a conclusió: potser ha estat el tema, però m’he adonat que a la ciutat les persones van canviant, i que és bo que el Tinent Alcalde sàpiga jugar al Dungeons i que es vesteixi de negre quan va informal.Sabeu una cosa? El millor de tot és que m’han convidat a jugar i que penso acceptar. Diumenge vinent no: haig de fer de polític serio i dinar amb la plana major del PSC amb motiu dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, però l’altre...
dilluns, 23 de març del 2009
Sopem!
Aquesta darrera setmana hi ha hagut un sopar entre les direccions local i comarcal del PSC i d'ERC. Ja fa temps que aquesta trobada s’hauria d’haver produït, però és prou sabut que les relacions entre els dos partits no han estat fàcils. En els darrers anys hi ha hagut diferències importants, sovint personals, que s’han traduït, no ja en una manca de col·laboració política, sinó en relacions molt difícils, jo diria que fins i tot incòmodes de cares al carrer i a les direccions nacionals.
El cas, però, és que finalment s'ha produït aquesta trobada, que ha de servir, com a mínim, per a normalitzar les relacions: les coses, com tot a la vida, no poden estar constantment crispades, tensades i podrides. De fet, des de la renovació de l’executiva del PSC, hem procurat trobar-nos amb tots els partits polítics de la ciutat; només ens falta el PP, però ja estem buscant data i lloc.La situació de crispació, el distanciament, la crítica constant (de tots) no serveixen per a res: només ens allunyen de la societat i ens passen factura personalment.
El PSC va perdre les eleccions per qüestions que han estat abastament analitzades, però ningú no pot negar que en els 30 anys d’història democràtica ha estat un partit amb una molt bona implantació en totes les eleccions i, per tant, l’eix vertebrador de la política a Figueres, uns cops, això sí, amb més èxit, i d'altres amb menys. Avui els socialistes sostenim el govern i som força decisiva, tot i la precària situació de fa 2 anys. Ens hem compromès amb la ciutat, ens hem compromès amb les seves infraestructures, ens hem compromès amb la seva política cultural, ens hem compromès amb el transport públic, amb la gestió pública de l’aigua i ens hem compromès a donar un cop de mà en un projecte compartit. El PSC és un partit amb voluntat transformadora, com s’ha demostrat en els darrers 30 anys, especialment quan ha liderat els diferents governs a la ciutat, a molts ajuntaments, o a Catalunya. Ara ho està demostrant a Figueres amb el préstec sense interès d’un capital polític del qual mai cap altre partit ha disposat, i cal que això s’aprofiti: no n’hi ha prou amb un canvi de persones; cal portar la ciutat al segle XXI sense passar altre cop pel XX.
El primer, doncs, és evitar la crispació i, en això, l'afany de l’executiva de què tinc l’honor de ser el primer secretari no cessarà!
El cas, però, és que finalment s'ha produït aquesta trobada, que ha de servir, com a mínim, per a normalitzar les relacions: les coses, com tot a la vida, no poden estar constantment crispades, tensades i podrides. De fet, des de la renovació de l’executiva del PSC, hem procurat trobar-nos amb tots els partits polítics de la ciutat; només ens falta el PP, però ja estem buscant data i lloc.La situació de crispació, el distanciament, la crítica constant (de tots) no serveixen per a res: només ens allunyen de la societat i ens passen factura personalment.
El PSC va perdre les eleccions per qüestions que han estat abastament analitzades, però ningú no pot negar que en els 30 anys d’història democràtica ha estat un partit amb una molt bona implantació en totes les eleccions i, per tant, l’eix vertebrador de la política a Figueres, uns cops, això sí, amb més èxit, i d'altres amb menys. Avui els socialistes sostenim el govern i som força decisiva, tot i la precària situació de fa 2 anys. Ens hem compromès amb la ciutat, ens hem compromès amb les seves infraestructures, ens hem compromès amb la seva política cultural, ens hem compromès amb el transport públic, amb la gestió pública de l’aigua i ens hem compromès a donar un cop de mà en un projecte compartit. El PSC és un partit amb voluntat transformadora, com s’ha demostrat en els darrers 30 anys, especialment quan ha liderat els diferents governs a la ciutat, a molts ajuntaments, o a Catalunya. Ara ho està demostrant a Figueres amb el préstec sense interès d’un capital polític del qual mai cap altre partit ha disposat, i cal que això s’aprofiti: no n’hi ha prou amb un canvi de persones; cal portar la ciutat al segle XXI sense passar altre cop pel XX.
El primer, doncs, és evitar la crispació i, en això, l'afany de l’executiva de què tinc l’honor de ser el primer secretari no cessarà!
divendres, 20 de març del 2009
L'exemple de l'esforç
(ARTICLE PUBLICAT AL SETMANARI HORA NOVA)
El matí de dissabte vaig a assistir a la presentació del llibre d’Eduard Puig Vayreda La vinya i el vi, que s’ha editat a la sèrie Quaderns de la Revista de Girona. L’acte, que va tenir lloc a la Sala Narcís Monturiol del Casino Sport, va comptar amb una bona representació de la societat figuerenca.
El motiu de la meva assistència a l’acte, a banda de l’obligada presència institucional per fer costat a un figuerenc il·lustre, és l’admiració i respecte a Eduard Puig per diverses raons: va ser alcalde de la nostra ciutat i, per tant, ens uneix la nostra comuna passió per Figueres; és una persona molt treballadora, i això és important -els que em coneixeu sabeu que aquest és el tret que més valoro de qualsevol persona, i, sobretot, és una persona portadora del nom de la nostra comarca arreu.
A en Puig el vaig conèixer mentre ell feia d’enòleg a Ricardell: jo hi feia de mosso. Al llarg dels anys l’he anat tractant i sovint he seguit algun consell rebut de forma indirecta a través d’un bon amic.
D’en Puig, els empordanesos n’hem aprendre el gust per la cultura de l’esforç, per saber el que costen les coses. És ben evident que la indústria vitivinícola empordanesa ha experimentat un salt qualitatiu importantíssim, els nostres vins avui són celebrats a casa i a fora. Això no hauria estat possible sense el mestratge de Puig, però, sobretot, no ho hauria estat sense l’esforç dels pagesos per substituir les varietats obsoletes per d’altres modernes i de major qualitat. Tampoc no hauria estat possible si els cellers no haguessin seguit els consells d’en Puig, i d’altres que sempre han cregut en la nostra terra. Conec per tradició familiar (a casa en teníem, de vinya) els enormes costos i inversions que han assumit cellers com Oliveda o Espelt o les cooperatives. L’esforç de tots plegats ens fa més grans i forts en aquest i en d’altres camps. Convé, doncs, que siguem capaços de reconèixer els que cada dia ens han guiat amb el seu exemple per aquest camí. L’esforç porta resultats com el que han aconseguit els nostres cellers. Hem de procurar, nosaltres també, ser capaços de sortir endavant pensant que el que toca és treballar molt dur.
Cal plantejar-se si es pot mantenir el model i la nostra manera de viure treballant 35 hores per setmana: jo crec que no! O som més austers, o treballem més. És possible que aquestes afirmacions xoquin amb els puristes dels privilegis de classe, però els valors que fan referència a l’esforç i al treball són universals i, al meu entendre, propis d’una esquerra moderna que pretén una societat més justa i, sobretot, més igualitària. No hauria de ser possible la paradoxa que una part de la societat gaudeixi d’una jornada inigualable i unes cobertures de jubilació insuperables i la resta de la societat, per exemple, els autònoms, es vegin abocats a fer enormes esforços per sortir endavant; o que altres parts de la societat hagin de viure al llindar de la pobresa. Només cal veure l’informe de Caritas relatiu a Figueres. Crec que l’actual model està esgotat, que no és possible en un món globalitzat mantenir coses que no estan ni estaran mai a l’abast de tothom: cal un terme mig on tots (treballadors, autònoms, professionals i funcionaris) puguem viure amb dignitat. Permeteu-me, doncs, alçar la meva veu reclamant-ho des de l’esquerra.Sovint sento en molts àmbits bones paraules, discursos ben travats i il·lusionants; percebo les millors intencions en moltes persones, però al final, de les paraules i els desitjos, no en queda res si no es treballa.Per acabar permeteu-me recomanar-vos la lectura del llibre d’en Puig: allà hi trobareu molts exemples d’esforç i discreció.
El matí de dissabte vaig a assistir a la presentació del llibre d’Eduard Puig Vayreda La vinya i el vi, que s’ha editat a la sèrie Quaderns de la Revista de Girona. L’acte, que va tenir lloc a la Sala Narcís Monturiol del Casino Sport, va comptar amb una bona representació de la societat figuerenca.
El motiu de la meva assistència a l’acte, a banda de l’obligada presència institucional per fer costat a un figuerenc il·lustre, és l’admiració i respecte a Eduard Puig per diverses raons: va ser alcalde de la nostra ciutat i, per tant, ens uneix la nostra comuna passió per Figueres; és una persona molt treballadora, i això és important -els que em coneixeu sabeu que aquest és el tret que més valoro de qualsevol persona, i, sobretot, és una persona portadora del nom de la nostra comarca arreu.
A en Puig el vaig conèixer mentre ell feia d’enòleg a Ricardell: jo hi feia de mosso. Al llarg dels anys l’he anat tractant i sovint he seguit algun consell rebut de forma indirecta a través d’un bon amic.
D’en Puig, els empordanesos n’hem aprendre el gust per la cultura de l’esforç, per saber el que costen les coses. És ben evident que la indústria vitivinícola empordanesa ha experimentat un salt qualitatiu importantíssim, els nostres vins avui són celebrats a casa i a fora. Això no hauria estat possible sense el mestratge de Puig, però, sobretot, no ho hauria estat sense l’esforç dels pagesos per substituir les varietats obsoletes per d’altres modernes i de major qualitat. Tampoc no hauria estat possible si els cellers no haguessin seguit els consells d’en Puig, i d’altres que sempre han cregut en la nostra terra. Conec per tradició familiar (a casa en teníem, de vinya) els enormes costos i inversions que han assumit cellers com Oliveda o Espelt o les cooperatives. L’esforç de tots plegats ens fa més grans i forts en aquest i en d’altres camps. Convé, doncs, que siguem capaços de reconèixer els que cada dia ens han guiat amb el seu exemple per aquest camí. L’esforç porta resultats com el que han aconseguit els nostres cellers. Hem de procurar, nosaltres també, ser capaços de sortir endavant pensant que el que toca és treballar molt dur.
Cal plantejar-se si es pot mantenir el model i la nostra manera de viure treballant 35 hores per setmana: jo crec que no! O som més austers, o treballem més. És possible que aquestes afirmacions xoquin amb els puristes dels privilegis de classe, però els valors que fan referència a l’esforç i al treball són universals i, al meu entendre, propis d’una esquerra moderna que pretén una societat més justa i, sobretot, més igualitària. No hauria de ser possible la paradoxa que una part de la societat gaudeixi d’una jornada inigualable i unes cobertures de jubilació insuperables i la resta de la societat, per exemple, els autònoms, es vegin abocats a fer enormes esforços per sortir endavant; o que altres parts de la societat hagin de viure al llindar de la pobresa. Només cal veure l’informe de Caritas relatiu a Figueres. Crec que l’actual model està esgotat, que no és possible en un món globalitzat mantenir coses que no estan ni estaran mai a l’abast de tothom: cal un terme mig on tots (treballadors, autònoms, professionals i funcionaris) puguem viure amb dignitat. Permeteu-me, doncs, alçar la meva veu reclamant-ho des de l’esquerra.Sovint sento en molts àmbits bones paraules, discursos ben travats i il·lusionants; percebo les millors intencions en moltes persones, però al final, de les paraules i els desitjos, no en queda res si no es treballa.Per acabar permeteu-me recomanar-vos la lectura del llibre d’en Puig: allà hi trobareu molts exemples d’esforç i discreció.
diumenge, 1 de març del 2009
Penes i democràcia
A la nostra societat, s’obre periòdicament un interessant debat sobre el compliment íntegre de les penes per part dels que han estat condemnats i sobre la conveniència d’abordar una reforma legislativa per a implantar la cadena perpètua.
Aquest debat resulta especialment interessant per mi per la meva doble condició de polític i també de professional del mon del dret. Per poder centrar el debat cal una explicació de la situació penològica actual al Codi Penal. El nostre és un sistema dels anomenats finalistes, en suma considerem que els delinqüents són persones desviades del sistema que han de ser reinserits a la societat quan ja no representen un perill. És a dir no es condemna ningú com a retribució a un acte criminal, sinó que és la societat que es protegeix davant el criminal fins que aquell ha estat reeducat.
Altres sistemes, els anomenats retribucionistes, de tall anglosaxó, funcionen d’una forma molt més simple: qui la fa la paga; amb independència de societat ni reinserció. Converteixen la pena en un acte de contraprestació a un fet delictiu com a mètode per a assegurar l’ordre i la justícia en una societat.
La diferència entre els dos sistemes, seria la següent: en una illa en la que habiten dos nàufrags i un assassina l’altre, en un sistema finalista no caldria condemnar el nàufrag perquè no constitueix cap perill per a la societat ( no hi ha societat ), en un sistema retribucionista encara que no hi hagi societat hauríem d’anar allà i encadenar-lo a una palmera i marxar. És independent de que hi hagi societat o que aquell home sigui un perill, simplement hem de donar compliment a l’ideal de justícia: qui la fa la paga! L’explicació que us he donat és molt simple i podríem passar-nos un curs de teoria del dret parlant d’això, amb moltíssims matisos com per exemple els crims passionals (no la violència de gènere que és diferent), el qui mata per gelos era un perill només per al mort o morta.
La qüestió interessant és que avui a Espanya estem aplicant un sistema finalista i s’alcen veus demanant la cadena perpètua i les consciències de l’esquerra políticament correcte no permeten tant sols plantejar que s’escolti els ciutadans. No hi estic d’acord! Cal plantejar obertament una consulta i resoldre aquesta situació des d’un punt de vista estrictament democràtic! Des de quan ens fa por la democràcia?
Tot i això votaria per finalisme....
Aquest debat resulta especialment interessant per mi per la meva doble condició de polític i també de professional del mon del dret. Per poder centrar el debat cal una explicació de la situació penològica actual al Codi Penal. El nostre és un sistema dels anomenats finalistes, en suma considerem que els delinqüents són persones desviades del sistema que han de ser reinserits a la societat quan ja no representen un perill. És a dir no es condemna ningú com a retribució a un acte criminal, sinó que és la societat que es protegeix davant el criminal fins que aquell ha estat reeducat.
Altres sistemes, els anomenats retribucionistes, de tall anglosaxó, funcionen d’una forma molt més simple: qui la fa la paga; amb independència de societat ni reinserció. Converteixen la pena en un acte de contraprestació a un fet delictiu com a mètode per a assegurar l’ordre i la justícia en una societat.
La diferència entre els dos sistemes, seria la següent: en una illa en la que habiten dos nàufrags i un assassina l’altre, en un sistema finalista no caldria condemnar el nàufrag perquè no constitueix cap perill per a la societat ( no hi ha societat ), en un sistema retribucionista encara que no hi hagi societat hauríem d’anar allà i encadenar-lo a una palmera i marxar. És independent de que hi hagi societat o que aquell home sigui un perill, simplement hem de donar compliment a l’ideal de justícia: qui la fa la paga! L’explicació que us he donat és molt simple i podríem passar-nos un curs de teoria del dret parlant d’això, amb moltíssims matisos com per exemple els crims passionals (no la violència de gènere que és diferent), el qui mata per gelos era un perill només per al mort o morta.
La qüestió interessant és que avui a Espanya estem aplicant un sistema finalista i s’alcen veus demanant la cadena perpètua i les consciències de l’esquerra políticament correcte no permeten tant sols plantejar que s’escolti els ciutadans. No hi estic d’acord! Cal plantejar obertament una consulta i resoldre aquesta situació des d’un punt de vista estrictament democràtic! Des de quan ens fa por la democràcia?
Tot i això votaria per finalisme....
dissabte, 7 de febrer del 2009
Moby Dick
Aquesta setmana, encara que sempre m’allargo més, us demano que em concediu la petita llicència de parlar-vos d’un llibre que m’ha agradat molt: “Moby Dick; o la ballena blanca” de Herman Melville en una edició en castellà de Fernando Velasco Garrido.
Tenia moltes ganes de rellegir-lo, ja fa molt anys en vaig llegir una edició juvenil i volia atacar l’edició sencera. Sabia que costava molt trobar una bona traducció, està escrit en un anglès molt farragós i n’hi ha força versions. L’edició que he llegit a cura d’en Velasco Garrido és d’Editorial AKAL i es va publicar a Madrid el 2007. En la brillantíssima introducció que ens fa el traductor, de 60 pàgines, exposa que la traducció és feta sobre el primer exemplar que va sortir d’impremta, el volum sisè de “The Writings of Herman Melville; The Northwestern-New-Berry Edition”.
Manifesta el traductor que “La prosa de Moby Dick es sin duda una de las más singulares de la historia de la literatura. Su puntuación es insólita, hay oraciones inacabables de una complejidad sintáctica enormemente enrevesada, difícilmente abarcable en algunas ocasiones, con un léxico rebuscado, arcaizante, repleto de neologismos, frecuentes agrupaciones de hasta cinco calificativos concatenados, y una manifiesta irregularidad de expresión en la que alternan pasajes de alta retórica con coloquialismos localistas, fluyendo entre formas de narrar distintas, que van des de el lenguaje científico de la época hasta las sentimentaloides narraciones de los panfletos propagandistas de las sociedades reformistas”.
Realment és d’una redacció complicada però el que Melville ens explica és tan summament apassionant, explica d’una manera tant crua la tenacitat dels homes i l’error que molts cometen en convertir aquesta tenacitat en bogeria quan el sacrifici esdevé objectiu en sí mateix.
El millor de tot és que Melville ens retrata però una societat amb una enorme capacitat de sacrifici, una societat segura dels seus valors (que no vull dir que siguin correctes) i sobretot segura de dos valors suprem com són la llibertat i la república. També dibuixa una ciutadania enormement despreocupada pel que avui entenem per drets humans en la conquesta territorial dels USA. Una societat en aquell moment terriblement alcoholitzada, ens descriu les societats antialcohol que a mitjans del segle XX cristal·litzaran en la prohibició. Explica també la relació amb la pena de mort, amb els immigrants que van arribant i construeixen el país. Una cosa important explica la relació amb la literatura anglesa, les continues edicions dels autors anglesos sense pagar drets d’autor justificant-ho en la necessitat de que el poble ha de poder llegir i que els drets són per a preservar el poder de les elits. Tot això barrejat amb enormes dèficits en educació superior, Tocqueville diu en un dels seus viatges: “No crec que existeixi país al mon a on, en proporció, existeixin menys ignorants ni menys savis que a Amèrica. Melville ens proporciona també una opinió sobre l’esclavatge, l’abolicionisme, les relacions amb els estats del sud. Podem veure com la idea romàntica que el nord no esclavista era el paradís en comparació al sud només és una quimera: els obrers de la societat industrial de mitjans del XIX al nord malvivien en unes condicions repugnants.
Altra qüestió és la religió i el seu paper en la formació del caràcter nacional dels USA, era un país format per quàquers, puritans, catòlics, calvinistes, mormons i moltes altres sectes. Els valors de molts d’aquest han format la consciència americana i això en ocasions ha estat lamentable.
En definitiva una història que ajuda comprendre el perquè de coses que a vegades se’ns escapen d’aquell país que forçosament és diferent de nosaltres, penso que al final és una nació (un altre concepte discutible vistes les diferències federals del XIX) formada per gent que va marxar d’Europa per gana o perquè simplement pretenia fer un mon millor...que no crec que hagin aconseguit.
Vull dir també que Europa ha d’estar agraïda als fills dels homes que descriu Melville que al segle XX retornaren a Europa a lluitar contra els totalitarismes i van deixar-hi la pell lluitant per la llibertat. Nosaltres no tant; perquè el nostre totalitarisme ens el van deixar. De tota manera salut i glòria als camarades del Batalló Lincoln!
Tenia moltes ganes de rellegir-lo, ja fa molt anys en vaig llegir una edició juvenil i volia atacar l’edició sencera. Sabia que costava molt trobar una bona traducció, està escrit en un anglès molt farragós i n’hi ha força versions. L’edició que he llegit a cura d’en Velasco Garrido és d’Editorial AKAL i es va publicar a Madrid el 2007. En la brillantíssima introducció que ens fa el traductor, de 60 pàgines, exposa que la traducció és feta sobre el primer exemplar que va sortir d’impremta, el volum sisè de “The Writings of Herman Melville; The Northwestern-New-Berry Edition”.
Manifesta el traductor que “La prosa de Moby Dick es sin duda una de las más singulares de la historia de la literatura. Su puntuación es insólita, hay oraciones inacabables de una complejidad sintáctica enormemente enrevesada, difícilmente abarcable en algunas ocasiones, con un léxico rebuscado, arcaizante, repleto de neologismos, frecuentes agrupaciones de hasta cinco calificativos concatenados, y una manifiesta irregularidad de expresión en la que alternan pasajes de alta retórica con coloquialismos localistas, fluyendo entre formas de narrar distintas, que van des de el lenguaje científico de la época hasta las sentimentaloides narraciones de los panfletos propagandistas de las sociedades reformistas”.
Realment és d’una redacció complicada però el que Melville ens explica és tan summament apassionant, explica d’una manera tant crua la tenacitat dels homes i l’error que molts cometen en convertir aquesta tenacitat en bogeria quan el sacrifici esdevé objectiu en sí mateix.
El millor de tot és que Melville ens retrata però una societat amb una enorme capacitat de sacrifici, una societat segura dels seus valors (que no vull dir que siguin correctes) i sobretot segura de dos valors suprem com són la llibertat i la república. També dibuixa una ciutadania enormement despreocupada pel que avui entenem per drets humans en la conquesta territorial dels USA. Una societat en aquell moment terriblement alcoholitzada, ens descriu les societats antialcohol que a mitjans del segle XX cristal·litzaran en la prohibició. Explica també la relació amb la pena de mort, amb els immigrants que van arribant i construeixen el país. Una cosa important explica la relació amb la literatura anglesa, les continues edicions dels autors anglesos sense pagar drets d’autor justificant-ho en la necessitat de que el poble ha de poder llegir i que els drets són per a preservar el poder de les elits. Tot això barrejat amb enormes dèficits en educació superior, Tocqueville diu en un dels seus viatges: “No crec que existeixi país al mon a on, en proporció, existeixin menys ignorants ni menys savis que a Amèrica. Melville ens proporciona també una opinió sobre l’esclavatge, l’abolicionisme, les relacions amb els estats del sud. Podem veure com la idea romàntica que el nord no esclavista era el paradís en comparació al sud només és una quimera: els obrers de la societat industrial de mitjans del XIX al nord malvivien en unes condicions repugnants.
Altra qüestió és la religió i el seu paper en la formació del caràcter nacional dels USA, era un país format per quàquers, puritans, catòlics, calvinistes, mormons i moltes altres sectes. Els valors de molts d’aquest han format la consciència americana i això en ocasions ha estat lamentable.
En definitiva una història que ajuda comprendre el perquè de coses que a vegades se’ns escapen d’aquell país que forçosament és diferent de nosaltres, penso que al final és una nació (un altre concepte discutible vistes les diferències federals del XIX) formada per gent que va marxar d’Europa per gana o perquè simplement pretenia fer un mon millor...que no crec que hagin aconseguit.
Vull dir també que Europa ha d’estar agraïda als fills dels homes que descriu Melville que al segle XX retornaren a Europa a lluitar contra els totalitarismes i van deixar-hi la pell lluitant per la llibertat. Nosaltres no tant; perquè el nostre totalitarisme ens el van deixar. De tota manera salut i glòria als camarades del Batalló Lincoln!
diumenge, 25 de gener del 2009
De mi (I)
Dijous tornava des de Barcelona cap a Figueres en tren, estava embolicat enviant correus electrònics per sol·licitar noms al Registre Mercantil per a constituir unes societats, quan se’m va acudir que és important que tothom sàpiga dels seus polítics més enllà de quatre paraules i dues fotografies. Tinc ganes d’explicar com vaig arribar a aquest tren.
Des del bloc he expressat opinions però crec que és important que tots pugueu conèixer qui soc, a què em dedico i d’on vinc. No penso que la meva vida sigui important més que per mi mateix i pels que m'estimen i estimo, però sí estic convençut que els ciutadans han de saber com són les persones que els representen i que prenen decisions en nom de tots, perquè sinó correm el perill de convertir-nos en una imatge buida. Convindreu amb mi que per a tirar endavant i treballar ens hem de conèixer!
Fa força anys, probablement des de l’institut Alexandre Deulofeu, vaig decidir estudiar dret sense massa vocació però amb la idea recurrent de què era una carrera útil, reconec que amb el pas del temps m’ha acabat agradant tot i que estic segur que també m’hauria agradat, per exemple, la docència.
Vaig començar en una facultat privada a Barcelona el CEU Abat Oliba: la darrera imposició abans de marxar definitivament de casa i campar-me-la com jo volia. El resultat: doncs que em vaig haver de costejar els estudis amb un préstec pel darrer any de facultat privada i llavors guillar a la UB de la Diagonal. Això em va significar haver de treballar en una fàbrica de bolígrafs a Sant Andreu (Inoxcrom-Sakyo) els matins de 6 a 14 i a la tarda cap a la facultat. En aquell moment, per mi, va ser difícil però no me’n penedeixo ni un minut. Em dedicava a serigrafiar publicitat en bolígrafs, 18.000 al dia si era una tirada gran i menys si eren diversos models. Encara tinc ficada al cap una tirada pels laboratoris Pfizer que publicitaven un producte anomenat Zitromax...en vaig fer 1 milió i mig. Vaig aprendre coses com que les federacions del metall dels sindicats són dures amb les patronals però exigents amb els treballadors. Vaig aprendre a saber que tot pot ser molt dur, i encara ara em costa recordar els dies d’hivern que fèiem hores extres i sortíem a les 18; només veiem el sol 30 minuts al dia, per dinar, perquè al taller (molt net i polit) no hi havia finestres, només claraboies i fluorescents. Quanta bona gent! L’encarregat, en Peña (avui a Mèxic); els caps d’equip en Jordi i “El Bala” (de fet es deia Balaguer però no parlava català ni de lluny); els companys: en Fernando i la Carmen i tants d’altres. L’esmorzar al matí, la barreja d’alguns, el soroll de les màquines, les tintes, els disolvents i la "neutrogena" en acabar el dia. Cada dia la mateixa ruta des de Les Corts, els mateixos semàfors a la mateixa hora, les mateixes cares, la mateixa rutina, i el mateix despertador sonant cada matí a les cinc i disset. Hi ha una canço d'estopa que ho diu tot: pastillas de freno
Aquesta feina em va ajudar a acabar el quart curs de carrera. Llavors, es va produir una d’aquelles casualitats de la vida que et marquen. A través de l’advocat Muntada, una bellíssima persona, de Girona vaig poder entrar al mon de les ONG, vaig començar a treballar pel Grup de Juristes Roda Ventura , el FICAT i una ONG anomenada Pax Romana amb estatut consultiu davant NN.UU que em va obrir les portes a problemes molt més grans que aixecar-se a les 5 del matí, però també a satisfaccions enormes, tant per la feina com per les estades a Ginebra a NN.UU. Però això ja és una altra història, deixem-ho aquí per avui, una altra estona que torni des de Barcelona cap a Figueres amb tren seguiré explicant-vos qui soc.
Des del bloc he expressat opinions però crec que és important que tots pugueu conèixer qui soc, a què em dedico i d’on vinc. No penso que la meva vida sigui important més que per mi mateix i pels que m'estimen i estimo, però sí estic convençut que els ciutadans han de saber com són les persones que els representen i que prenen decisions en nom de tots, perquè sinó correm el perill de convertir-nos en una imatge buida. Convindreu amb mi que per a tirar endavant i treballar ens hem de conèixer!
Fa força anys, probablement des de l’institut Alexandre Deulofeu, vaig decidir estudiar dret sense massa vocació però amb la idea recurrent de què era una carrera útil, reconec que amb el pas del temps m’ha acabat agradant tot i que estic segur que també m’hauria agradat, per exemple, la docència.
Vaig començar en una facultat privada a Barcelona el CEU Abat Oliba: la darrera imposició abans de marxar definitivament de casa i campar-me-la com jo volia. El resultat: doncs que em vaig haver de costejar els estudis amb un préstec pel darrer any de facultat privada i llavors guillar a la UB de la Diagonal. Això em va significar haver de treballar en una fàbrica de bolígrafs a Sant Andreu (Inoxcrom-Sakyo) els matins de 6 a 14 i a la tarda cap a la facultat. En aquell moment, per mi, va ser difícil però no me’n penedeixo ni un minut. Em dedicava a serigrafiar publicitat en bolígrafs, 18.000 al dia si era una tirada gran i menys si eren diversos models. Encara tinc ficada al cap una tirada pels laboratoris Pfizer que publicitaven un producte anomenat Zitromax...en vaig fer 1 milió i mig. Vaig aprendre coses com que les federacions del metall dels sindicats són dures amb les patronals però exigents amb els treballadors. Vaig aprendre a saber que tot pot ser molt dur, i encara ara em costa recordar els dies d’hivern que fèiem hores extres i sortíem a les 18; només veiem el sol 30 minuts al dia, per dinar, perquè al taller (molt net i polit) no hi havia finestres, només claraboies i fluorescents. Quanta bona gent! L’encarregat, en Peña (avui a Mèxic); els caps d’equip en Jordi i “El Bala” (de fet es deia Balaguer però no parlava català ni de lluny); els companys: en Fernando i la Carmen i tants d’altres. L’esmorzar al matí, la barreja d’alguns, el soroll de les màquines, les tintes, els disolvents i la "neutrogena" en acabar el dia. Cada dia la mateixa ruta des de Les Corts, els mateixos semàfors a la mateixa hora, les mateixes cares, la mateixa rutina, i el mateix despertador sonant cada matí a les cinc i disset. Hi ha una canço d'estopa que ho diu tot: pastillas de freno
Aquesta feina em va ajudar a acabar el quart curs de carrera. Llavors, es va produir una d’aquelles casualitats de la vida que et marquen. A través de l’advocat Muntada, una bellíssima persona, de Girona vaig poder entrar al mon de les ONG, vaig començar a treballar pel Grup de Juristes Roda Ventura , el FICAT i una ONG anomenada Pax Romana amb estatut consultiu davant NN.UU que em va obrir les portes a problemes molt més grans que aixecar-se a les 5 del matí, però també a satisfaccions enormes, tant per la feina com per les estades a Ginebra a NN.UU. Però això ja és una altra història, deixem-ho aquí per avui, una altra estona que torni des de Barcelona cap a Figueres amb tren seguiré explicant-vos qui soc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)