De mi (I)

Dijous tornava des de Barcelona cap a Figueres en tren, estava embolicat enviant correus electrònics per sol·licitar noms al Registre Mercantil per a constituir unes societats, quan se’m va acudir que és important que tothom sàpiga dels seus polítics més enllà de quatre paraules i dues fotografies. Tinc ganes d’explicar com vaig arribar a aquest tren.

Des del bloc he expressat opinions però crec que és important que tots pugueu conèixer qui soc, a què em dedico i d’on vinc. No penso que la meva vida sigui important més que per mi mateix i pels que m'estimen i estimo, però sí estic convençut que els ciutadans han de saber com són les persones que els representen i que prenen decisions en nom de tots, perquè sinó correm el perill de convertir-nos en una imatge buida. Convindreu amb mi que per a tirar endavant i treballar ens hem de conèixer!

Fa força anys, probablement des de l’institut Alexandre Deulofeu, vaig decidir estudiar dret sense massa vocació però amb la idea recurrent de què era una carrera útil, reconec que amb el pas del temps m’ha acabat agradant tot i que estic segur que també m’hauria agradat, per exemple, la docència.

Vaig començar en una facultat privada a Barcelona el CEU Abat Oliba: la darrera imposició abans de marxar definitivament de casa i campar-me-la com jo volia. El resultat: doncs que em vaig haver de costejar els estudis amb un préstec pel darrer any de facultat privada i llavors guillar a la UB de la Diagonal. Això em va significar haver de treballar en una fàbrica de bolígrafs a Sant Andreu (Inoxcrom-Sakyo) els matins de 6 a 14 i a la tarda cap a la facultat. En aquell moment, per mi, va ser difícil però no me’n penedeixo ni un minut. Em dedicava a serigrafiar publicitat en bolígrafs, 18.000 al dia si era una tirada gran i menys si eren diversos models. Encara tinc ficada al cap una tirada pels laboratoris Pfizer que publicitaven un producte anomenat Zitromax...en vaig fer 1 milió i mig. Vaig aprendre coses com que les federacions del metall dels sindicats són dures amb les patronals però exigents amb els treballadors. Vaig aprendre a saber que tot pot ser molt dur, i encara ara em costa recordar els dies d’hivern que fèiem hores extres i sortíem a les 18; només veiem el sol 30 minuts al dia, per dinar, perquè al taller (molt net i polit) no hi havia finestres, només claraboies i fluorescents. Quanta bona gent! L’encarregat, en Peña (avui a Mèxic); els caps d’equip en Jordi i “El Bala” (de fet es deia Balaguer però no parlava català ni de lluny); els companys: en Fernando i la Carmen i tants d’altres. L’esmorzar al matí, la barreja d’alguns, el soroll de les màquines, les tintes, els disolvents i la "neutrogena" en acabar el dia. Cada dia la mateixa ruta des de Les Corts, els mateixos semàfors a la mateixa hora, les mateixes cares, la mateixa rutina, i el mateix despertador sonant cada matí a les cinc i disset. Hi ha una canço d'estopa que ho diu tot: pastillas de freno

Aquesta feina em va ajudar a acabar el quart curs de carrera. Llavors, es va produir una d’aquelles casualitats de la vida que et marquen. A través de l’advocat Muntada, una bellíssima persona, de Girona vaig poder entrar al mon de les ONG, vaig començar a treballar pel Grup de Juristes Roda Ventura , el FICAT i una ONG anomenada Pax Romana amb estatut consultiu davant NN.UU que em va obrir les portes a problemes molt més grans que aixecar-se a les 5 del matí, però també a satisfaccions enormes, tant per la feina com per les estades a Ginebra a NN.UU. Però això ja és una altra història, deixem-ho aquí per avui, una altra estona que torni des de Barcelona cap a Figueres amb tren seguiré explicant-vos qui soc.