L'exemple de l'esforç

(ARTICLE PUBLICAT AL SETMANARI HORA NOVA)

El matí de dissabte vaig a assistir a la presentació del llibre d’Eduard Puig Vayreda La vinya i el vi, que s’ha editat a la sèrie Quaderns de la Revista de Girona. L’acte, que va tenir lloc a la Sala Narcís Monturiol del Casino Sport, va comptar amb una bona representació de la societat figuerenca.

El motiu de la meva assistència a l’acte, a banda de l’obligada presència institucional per fer costat a un figuerenc il·lustre, és l’admiració i respecte a Eduard Puig per diverses raons: va ser alcalde de la nostra ciutat i, per tant, ens uneix la nostra comuna passió per Figueres; és una persona molt treballadora, i això és important -els que em coneixeu sabeu que aquest és el tret que més valoro de qualsevol persona, i, sobretot, és una persona portadora del nom de la nostra comarca arreu.

A en Puig el vaig conèixer mentre ell feia d’enòleg a Ricardell: jo hi feia de mosso. Al llarg dels anys l’he anat tractant i sovint he seguit algun consell rebut de forma indirecta a través d’un bon amic.

D’en Puig, els empordanesos n’hem aprendre el gust per la cultura de l’esforç, per saber el que costen les coses. És ben evident que la indústria vitivinícola empordanesa ha experimentat un salt qualitatiu importantíssim, els nostres vins avui són celebrats a casa i a fora. Això no hauria estat possible sense el mestratge de Puig, però, sobretot, no ho hauria estat sense l’esforç dels pagesos per substituir les varietats obsoletes per d’altres modernes i de major qualitat. Tampoc no hauria estat possible si els cellers no haguessin seguit els consells d’en Puig, i d’altres que sempre han cregut en la nostra terra. Conec per tradició familiar (a casa en teníem, de vinya) els enormes costos i inversions que han assumit cellers com Oliveda o Espelt o les cooperatives. L’esforç de tots plegats ens fa més grans i forts en aquest i en d’altres camps. Convé, doncs, que siguem capaços de reconèixer els que cada dia ens han guiat amb el seu exemple per aquest camí. L’esforç porta resultats com el que han aconseguit els nostres cellers. Hem de procurar, nosaltres també, ser capaços de sortir endavant pensant que el que toca és treballar molt dur.

Cal plantejar-se si es pot mantenir el model i la nostra manera de viure treballant 35 hores per setmana: jo crec que no! O som més austers, o treballem més. És possible que aquestes afirmacions xoquin amb els puristes dels privilegis de classe, però els valors que fan referència a l’esforç i al treball són universals i, al meu entendre, propis d’una esquerra moderna que pretén una societat més justa i, sobretot, més igualitària. No hauria de ser possible la paradoxa que una part de la societat gaudeixi d’una jornada inigualable i unes cobertures de jubilació insuperables i la resta de la societat, per exemple, els autònoms, es vegin abocats a fer enormes esforços per sortir endavant; o que altres parts de la societat hagin de viure al llindar de la pobresa. Només cal veure l’informe de Caritas relatiu a Figueres. Crec que l’actual model està esgotat, que no és possible en un món globalitzat mantenir coses que no estan ni estaran mai a l’abast de tothom: cal un terme mig on tots (treballadors, autònoms, professionals i funcionaris) puguem viure amb dignitat. Permeteu-me, doncs, alçar la meva veu reclamant-ho des de l’esquerra.Sovint sento en molts àmbits bones paraules, discursos ben travats i il·lusionants; percebo les millors intencions en moltes persones, però al final, de les paraules i els desitjos, no en queda res si no es treballa.Per acabar permeteu-me recomanar-vos la lectura del llibre d’en Puig: allà hi trobareu molts exemples d’esforç i discreció.