divendres, 20 d’agost de 2010

L'aventura del mon local


Probablement l’estiu sigui la millor època per recòrrer el món petit que ens envolta, dic petit entès com a proper i en cap cas en un to despectiu perquè sóc dels que creu que el món local, el territori propi que t’ha vist nèixer, és una base i una font de coneixement que ens permet, després, córrer món i que no ens mirin per damunt de l’espatlla. I l’Empordà, és una gran universitat per aprendre sobre l’element local, i sinó només cal llegir a Josep Pla o a Salvador Dalí; dos universalistes convençuts que sempre tocaren de peus a terra, per estrany que sembli Dalí també, i a ser possible terra empordanesa. Hi ha més personalitats empordaneses fins el moll de l’os que han escrit i parlat meravelles d’aquest territori, autòctones o forànies com Joan Guillamet, Jaume Guillamet, Josep Maria Salvatella, Carles Fages de Climent, Ernest Lluch, Carles Pi i Sunyer, Manuel Brunet o Pere Coromines, i molts altres que em deixo, i lamento fer-ho, però que hi han posat el mateix entusiasme quan ha estat el moment de trobar-se cara cara amb l’Empordà. Tampoc vull oblidar-me dels artistes que han contribuït a fer de l’Empordà un espai de referència, pintors antics i moderns, Lleixà, Ministral, Roure, Sibecas, Vayreda, Reig, i molts més que amb la seva feina constant han clavat en l’imaginari, una idea precisa de l’Empordà.

Enguany he tingut l’oportunitat de recórrer la nostra comarca, literària, històrica, treballadora, agrària, culta, artística, turística, assoleiada i fins a cert punt mítica per als empordanesos, i ho he fet de manera que m’ha permès retrobar-la. Massa sovint anem de pressa per tot arreu; la velocitat se’ns menja. Des de les muntanyes frontereres amb França a les platges del litoral, he recorregut la comarca novament, i novament m’ha sorprès.

L’Alt Empordà s’ha convertit en una comarca forta, més del que ens pensem, i plena de possibilitats. Tradicionalment coneguda com a terra de pas, de comerç i de benvinguda, ha fet d’aquests caràcters un tret distintiu, una marca registrada que sempre que l’hem utilitzat ens hem sortit. Quan hem volgut, som exquisits en la nostra feina, només cal mirar la magnífica feina feta pels cellers empordanesos, produint uns vins i caves que poden competir amb qualsevol del món, o l’extraordinària gastronomia que de manera discreta i laboriosa s’obre pas des de la tradició i el bon fer. També tenim, amb esforç i tossuderia, una oferta turística que tendeix cada vegada més, i aquest és indiscutiblement el camí, a optimitzar-se fins el punt de ser referència a Catalunya, malgrat els delicats moments pels que passa el sector a causa de la crisi econòmica i dels que sé que sortirà reforçada, com en altres ocasions.

Que hi hagi crisi econòmica, que les coses no rutllin com voldríem, no vol dir que haguem de trencar amb la tradició laboriosa i dedicar-nos a la vida contemplativa fins que les coses millorin; tot el contrari: hem de concentrar la nostra força per sortir endavant, fugir de les frases grandiloqüents que no tenen significat i dels dogmes de conveniència, abandonar la frivolitat, la banalitat i les insensateses que no porten enlloc per treballar fort i amb determinació. Un exemple a tenir en compte: enguany la Fundació Gala-Dalí ha millorat el registre de visitants respecte l’any passat. No hi ha dubte que l’element cultural ben treballat i gestionat, i la Fundació és exemple, dóna bons resultats per a ells però també per a la ciutat que l’acull, en aquest cas Figueres. Sempre he reiterat el potencial que té la ciutat de Figueres, en matèria cultural, turística i comercial, i mai em cansaré de dir-ho i treballar-hi per treure-li el màxim rendiment en aquests àmbits com en qualsevol altre.

El món local pot ser, certament, una autèntica i excitant aventura que ens permet treure el millor de nosaltres mateixos, i aconseguir millorar el nostre entorn més proper com a primer pas per millorar la resta.

(article publicat a Hora Nova el 20 d'agost)

3 comentaris:

  1. Probablement l’estiu sigui la millor època per recòrrer el món petit que ens envolta, dic petit entès com a proper i en cap cas en un to despectiu

    -> des de quan petit s'ha entès en to despectiu?


    perquè sóc dels que creu que el món local, el territori propi que t’ha vist nèixer, és una base i una font de coneixement que ens permet, després, córrer món i que no ens mirin per damunt de l’espatlla.

    -> així que la causa última és aquesta?

    déu nido.

    ResponElimina
  2. Anònim, no espremis tant les paraules que et sortirà suc del cap. Si no ho has entès, no ho has entès i no passa res, li pot passar a qualsevol. Ara, no facis interpretacions a partir de coses que no entens perquè és quan venen els problemes. Salut!

    ResponElimina
  3. Anònim.

    Jo, a la comarca que m'ha vist nèixer, l'Empordà, tota la vida he tingut entès que petit pot tenir un to despectiu. Si algú et diu: MIRA QUE ETS PETIT, senzillament t'està dient curt. Bé en qualsevol cas no soc lingüista i em limito a repetir el que he sentit tota la vida. La interpretació que fas és un pèl rebuscadota, no?

    Salut

    Pere

    Pere

    ResponElimina