1 de novembre

Avui al matí hem anat al tradicional acte de reconeixement a les víctimes dels totalitarismes del segle XX a a nostra ciutat. Ha estat un acte emocionant en un marc molt agradable com és el cementiri de la nostra ciutat, per cert extremadament endreçat i ben cuidat pel regidor Pere Pujulà.

Permeteu-me que us expressi sense embuts els meus sentiments en relació a l'acte, més enllà del que és políticament correcte i sobretot aconsellable per a un polític. La veritat és que hem sentit coses que ens han grinyolat força, l'acte fa temps que es realitza des de l'Ajuntament i és evident que la voluntat del govern és seguir-lo realitzant. No sé! Alguns agraïments m'han semblat extranys, fins i tot desinformats. Les intervencions han estat bé en general i han fet honor al que s'esperava de cadascuna d'elles, vull destacar la del regidor d'IC, Richard Elelman que ha estat magnífica i ha parlat exclusivament del que tocava, de les víctimes i dels homes que són imprescindibles, també la de la regidora Maria Antònia Bonany que ens ha parlat de la mort en unes paraules dolces i amables.

No valoraré la nostra perquè us la transcric unes línies més avall, només dir-vos que des del PSC hem procurat homenatjar els morts innocents, les víctimes dels bombardejos feixistes i ho hem fet llegint un fragment de "Encara no sé com soc" de Maria Àngels Vayreda, ho hem fet sense valoracions perquè quan hi ha testimoni directe de gent brillant com l'autora, els polítics el que hem de fer és donar veu als testimonis i callar ¿Que podem de dir els que no hi érem? El que hem de fer és escoltar atentament i treballar cada dia per allunyar més i més la barbàrie que va segar el nostre pais.

Ja l'any passat la regidora Navarro va llegir Gil de Biedma al mateix acte, en un homenatge a les dones durant i després d'una guerra. Hem volgut seguir igual.

Molt bé la jove orquesta i la lectura de poemes, com em deia l'Alcalde ha estat el moment de la setmana.

En acabar els socialistes ens hem dirigit a fer una ofrena a Emili Pallach, Josep Casero i Maria Rosa Ymbert. Si sabéssiu com enyoro la Maria Rosa! Com enyoro els seus consells, us en faríeu creus! És de les millors persones que he conegut, us ho dic de tot cor.

L’any vinent commemorem, a Figueres, l’efemèride d’un capítol de la nostra història especialment dolorós.

Permeteu que, comparteixi amb vosaltres un fragment literari d’una de les nostres escriptores menys divulgades, Maria Àngels Vayreda, del seu llibre "Encara no sé com sóc". Els que com jo sou pares, o mares de família, sabreu copsar especialment la magnitud de la tragèdia d’aquest relat.

"Recordo el bombardeig amb una precisió i una clarividència com si m’hi trobés encara. Va ser el primer bombardeig de Figueres. Era un diumenge clar d’hivern. HI havia al cel una exaltació de llum enlluernadora, com sol passar a l'Empordà quan la tramuntana ha escombrat. Havíem sortit a prendre el sol".

I segueix més endavant: "Havíem arribat al parc. Al llarg del passeig, on els arbres havien perdut totes les fulles, hi havia en aquella hora un formiguer de criatures que jugaven. Els vells prenien el sol asseguts als bancs. Pares i mares es passejaven com nosaltres, sense perdre de vista la mainada respectiva".

En aquell moment, la Josefina, una coneguda de la protagonista d’aquest llibre que us estic llegint agafa en braços la filla petita, la Roser, i se l’emportà a jugar no lluny d'on es troba la resta de la família. I continua el relat: "De sobte vam sentir una remor llunyana d’avions" i "Com si pressentís la tragèdia que havia de viure, vaig mirar cap al fons del passeig per on havia desaparegut la Josefina amb la nostra nena. Mentrestant el brunzir dels trimotors començà a fer-se fort d’una manera esgarrifosa i al mateix temps una terrible explosió, seguida d’altres, estremia el brancatge nu dels arbres".

L’episodi prossegueix: "Els bancs, on moments abans els vells prenien el sol, estaven ara molts d’ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i per tot arreu cares esglaiades que expressaven demència".

Alguns ja heu imaginat el final d’aquesta història que narra la Maria Àngels Vayreda: "Allà, a l’últim graó, la Josefina s’oferia als nostres ulls amb tota la cruesa d’aquella mort espantosa. Tenia un gran esvoranc al ventre i tota la faldilla xopa de sang. A terra, al seu costat, la nostra petita amb un somriure als llavis. Semblava que dormia, Unes gotes menudes, vermelles com robis, li queien cara vall. Vaig llançar-me com una boja sobre el seu cos inanimat".

Aquesta escriptora figuerenca narra un episodi com els que avui, en part, commemorem aquí tots plegats. I com va fer la Maria Àngels Vayreda, tenim avui una excel·lent oportunitat per reflexionar sobre aquella absurditat incomprensible. Per recordar amb emoció i lament els nostres conciutadans, i els de la resta d'Espanya, que varen perdre la vida. I a tots els seus familiars i amics, que han hagut de conviure amb aquella desgràcia.

Avui, a part de reconèixer la extraordinària feina d’entitats com el Triangle Blau i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, fem aquest senzill acte, carregat de simbologia per recordar totes les víctimes, però sobretot perquè no es torni a produir mai més un episodi d’aquelles característiques.