La cimera dels G-20 ha acabat amb cares somrients, encaixades de mans i amb la satisfacció del deure complert. En principi, potser es pensen que els ciutadans de cadascun dels països del planeta respiraran alleugerits pel fet que no s’han tirat els trastos pel cap, però sospito que no és ben bé així, ni que els països emergents, més industrialitzats i, també no ho oblidem, aquells que sense ser una potència econòmica sí tenen un paper rellevant en el mapa geoestratègic internacional, tampoc han acabat de trobar cap solució excepte un consens de què el mercat és bo i cal mantenir-lo.
De fet, i al meu entendre, aquesta cimera ha servit per aconseguir un objectiu primordial i al que encara que pugui semblar una obvietat, no era gens fàcil arriba: davant dels problemes cal buscar solucions i no parar-se només a buscar culpables. Perquè de culpables n’hi ha, i molts; alguns d’ells s’han arruïnat i han arruïnat a famílies senceres, d’altres, suposo, també han arruïnat a famílies senceres però ells estaran en algun paradís fiscal guanyant un bon percentatge mentre prenen el sol. Però hem quedat que dels culpables ja en parlarem quan toqui, perquè algun dia haurà de tocar.
Amb tot, el regust d’optimisme fàcilment pot tornar-se agredolç perquè la situació s’agreuja dia a dia, les empreses fan fallida o simplement aprofiten per mantenir el marge de beneficis i, de passada, es treuen de sobre un bon nombre de treballadors que consideren una feixuga despesa, independentment de la feina que facin. Igualment, els indicadors econòmics continuen fent por i cada setmana comença amb l’ai al cor pel que farà la borsa o pel preu del petroli. Les inversions segures cada vegada són més difícils d’assegurar i la confiança, la butxaca i el futur de milers de persones que no saben ben bé què els depararan els propers mesos o anys estan sota mínims; en aquests mesos ens hem adonat de la facilitat amb què es pot ensorrar una família si les coses es torcen.
Una de les coses que també hem d’aprendre encara, i més en el món polític i en un context global, és a distingir clarament a l’enemic, o el rival si es vol ser políticament correcte. Aquesta és una assignatura pendent que a molts països els costa molt d’aprovar i que en el nostre, no només necessitem millorar sinó que, recuperant termes educatius ja arcaics, ens hauríem de posar-nos un molt deficient. Un dels problemes que potser encara tenim en el nostre sistema democràtic, jove, que s’ha fet gran a batzegades i empentes per poder ser algú a Europa, és la incapacitat de saber qui és l’enemic o el rival. Probablement no sigui exactament culpa nostra sinó d’una tradició política al llarg d’interminables dècades en què es feia de tot excepte això, política. I sorprenentment, trobar a aquest enemic pot arribar a ser la clau que obri les portes a moltes solucions; ho dic perquè l’enemic no és ni la dreta ni l’esquerra, ni el nacionalisme conservador ni l’independentisme, ni els ecosocialistes, ni els sindicats, ni els integrants de plataformes de lluita ciutadana. No, l’enemic és l’atur, la recessió, la incertesa de cadascún dels ciutadans davant del seu futur, les pagues extres que no hi hauran; l’enemic és qui en moments difícils vol fer diners fàcils, la inflació i la puja de preus, i tants d’altres. Mentre no siguem capaços de veure això, de veure com en comptes de pals a la roda hi ha cops de mà, de saber que malgrat un futur incert tots treballen per sortir endavant, per moltes cimeres que es facin, per molts acords que es prenguin, per moltes receptes que donin, aquestes sempre seran incomplertes, deixant els problemes, com a molt, a mig solucionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada