dimarts, 17 de febrer de 2015

L'art de la ficció

Els que ens dediquem a la política activa, tenim una curiosa relació amb els mitjans de comunicació, i els seus professionals; es tracta d’un delicat equilibri en el que hi compta certa confiança però no amistat, certa distància però no animadversió, una certesa que d’alguna manera hi ha una necessitat mútua que permet una relació més o menys fluïda però sempre amb una raonable llibertat d’acció per cadascuna de les parts. Bé, aquesta seria la teoria, que normalment no s’aplica, i llavors és quan veiem distorsions d’aquesta relació que acaben esdevenint situacions viciades, lletges, a voltes desagradables i, sovint, d’una enorme mesquinesa. 

M’he assabentat a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, del que li està succeint al periodista empordanès, Francesc Cruanyes, a qui li han obert un expedient disciplinari a l’empresa en la que treballa des de fa molts anys, TVE, segons sembla per escriure en la premsa local, concretament aquest setmanari, i a altres mitjans com el Diari de Girona. A més, Cruanyes seria un periodista més en una mena de llista negra que ha confeccionat alguna ment pensant d’aquest mitjà en la que hi estarien altres professionals com Cristina Puig, recentment acomiadada en circumstàncies que per als lectors, espectadors, usuaris al capdavall dels mitjans, no ha quedat aclarit. 

És evident que la llarga mà del PP, actualment governant amb majoria absoluta, és al darrere d’aquesta operació contra periodistes catalans, en un fragant atemptat a la llibertat d’expressió, però també penso, a la llibertat en general. No és el primer cas, evidentment, va passar amb l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio en èpoques del tripartit, i també amb el periodista Carles Francino, a TV3, governant CiU. 

No conec massa a Francesc Cruanyes, però si tinc la certesa que és un bon professional, que treballa i ha treballat honestament ens els mitjans en els que ha estat present i, a més, coneix de manera precisa la realitat que ens envolta, per descomptat l’empordanesa la qual cosa està més que justificada la seva presència en la premsa local, ni sóc capaç de veure’n la incompatibilitat. És injust, molt injust, que succeeixin aquestes persecucions a aquells que no són addictes al règim imperant, com també em semblaria malament el contrari, si es donés el cas. 

El PP en concret, i la dreta en general sigui catalana, espanyola o d’on vulguin, tenen un permanent greuge amb els mitjans de comunicació i els seus professionals quan no són plenament submisos a les seves tesis, hipòtesis o criteris. O estàs amb ells, o estàs contra ells, i si és el segon, senzillament “t’eliminen” quan tenen la més mínima oportunitat; ara tenen aquesta oportunitat, una mena de revenja. Són especialistes en recrear-se en l’art de la ficció, la que viuen pensant que eliminant un interlocutor incòmode la seva ficció suplirà la crua realitat. 

Del que no s’adonen, és que la realitat sempre acaba surant per molt que la vulguin enfonsar, per què en la realitat hi vivim la majoria dels ciutadans que acabem veient-la al girar qualsevol cantonada. Com escrivia Cruanyes en el seu darrer article, en una d’aquestes cantonades li ha vingut una ganivetada per l’esquena, no ha estat a Figueres ni a l’Empordà, sinó de més lluny, probablement per ser honest amb la seva feina, per conèixer el món que l’envolta i, evidentment, per no pensar com ells. Mal presagi per un ens públic, pagat amb diners públics i que hauria de ser un fidel reflex de la diversitat del país en el que vivim, i no de la grisa imatge que ofereix el partit que governa. 

Aquells que vulguin perfeccionar l’art de la ficció, i em refereixo al PP i els seus coreligionaris, ja s’ho faran, el que no em sembla correcte, just, ni honest, és posar la professionalitat, la feina i el prestigi personal de qui ha treballat el periodisme amb tanta intensitat i eficiència com ell en tela de judici, ni molt menys que sigui motiu per intentar silenciar la seva veu, o la seva ploma perquè estic convençut, que facin el que facin, no ho aconseguiran. Com digué Unamuno als feixistes: “Vencereu, però no convencereu”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada