Fisersa no es privatitza

Cada setmana respondré algunes de les preguntes o comentaris que em feu arribar. Comencen per la pregunta de Mònica Novillo que vol saber si privatitzarem Fisersa. No ho farem!

Any Amades i nou Ajuntament de Vilatenim

Avui he assistit a l'acte de cloenda de l'Any Amades a la terrassa del Museu del Joguet de Figueres i a la inauguració de la reforma de l'antic Ajuntament de Vilatenim. I si mireu el vídeo fins al final, veureu com ballo la meva primera sardana.

Renuncio al Parlament per a centrar-me en Figueres

He renunciat al Parlament per a centrar-me en Figueres. És una aposta clara per a treballar pel futur de la ciutat.

El camí recorregut

(PUBLICAT AL BISETMANARI HORA NOVA)

Després d’assabentar-me de la mort de Jordi Solé Tura, exministre de cultura i un dels pares de la  Constitució Espanyola de 1978, immediatament vaig anar a buscar a la prestatgeria un petit treball anomenat Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936) escrit per ell i en col·laboració amb Eliseo Aja, ambdós professors universitaris de Dret Constitucional. Aquest petit llibre, de poc més de 150 planes, editat per Siglo XXI, fa un repàs d’allò més interessant de les diferents constitucions que ha tingut Espanya i que ha representat per la seva evolució en més d’un segle i mig. Una d’aquelles obres, que gairebé ja no es troben, a cavall entre la història i el dret, entre l’anàlisi i el marc històric, un nexe necessari entre present i passat.

Sé que aquell petit llibre em va ser molt útil, de la mateixa manera que ho devia ser i continua essent-ho per molts estudiants, tant d’història com de dret; de la mateixa manera sé que la tasca de Jordi Solé Tura va ser al llarg de tota la seva vida la de ser útil als altres, per això és de lamentar la seva pèrdua, com fou de lamentar la notícia de la malaltia que va patir, l’Alzheimer, que va anul·lar poc a poc un dels millors tresors d’aquest país, la seva memòria.

Aquests dies han sortit moltes de les seves aptituds, de la seva feina com a Ministre de Cultura, com a Senador o com a Docent, de les múltiples virtuts que representava un home consagrat a la cosa pública des d’uns idearis enormement progressistes i democràtics, als quals mai va renunciar. Evidentment, un dels elements que constitueixen, i constituiran, el gruix dels elogis serà el fet de ser un dels pares de l’actual Constitució Espanyola de 1978; no podem ni imaginar-nos què significà que gent com ell o com el mateix Miquel Roca Junyent o Gregorio Peces Barba, discrets, eficients i rigorosos, es trobessin entre els ponents d’aquesta constitució que, malgrat tot, ha servit per proporcionar pau, progrés i democràcia a un país que no n’havia tingut mai d’una manera tranquil·la i serena.

L’any passat el seu fill, va gravar un documental realment meravellós, malgrat la seva enorme tristesa en alguns dels seus fragments anomenat la memòria perduda, que ens endinsava en l’home, el professor, el polític, el combatent, el pare. Aquest serà un dels llegats que ens quedaran a tots els que, amb més o menys encert, traspassem pel món de la política, i del que hem encara d’aprendre a moure’ns; un llegat que proporciona eines de coneixement per les futures generacions, bàsiques per entendre el que vivim i per avançar en pau i democràcia, independentment de la tribuna que cadascú triï per fer-ho.

Probablement, l’element que a mi m’agradaria destacar de Jordi Solé Tura, a banda del pesar per la pèrdua d’un company de partit i un suport per tots aquells que creiem en la transformació de la societat sota el prisme del progrés, sigui el de ser una persona rigorosa en tot el que feia, la qual cosa dóna confiança a tot allò que ell avalés i sempre amb elegància i educació, demostrant ser un senyor de la política. Fou un home rigorós en la feina que feia, i en les conviccions que defensava, fent-lo creïble davant de l’opinió pública, temut i respectat pels rivals polítics. Amb ell, es tanca una de les ments privilegiades del nostre país, un combatent del franquisme, un lluitador de la llibertat, un home fet a si mateix i que estimava el seu país.

Pertànyer al PSC, en dies com aquell, et dona un sentiment doble i contrastat; per una banda et fan adonar del privilegi de comptar amb companys de viatge en la militància política que són un referent polític i democràtic per la resta de la classe política catalana i espanyola i, de l’altre, la pesantor i la tristesa d’acomiadar a un company de partit que amb la seva feina ha contribuït al progrés del país i a mantenir viu el somni d’un món millor, més just i més igual per a tots i totes. Gràcies Jordi pel camí que ens has ajudat a recórrer.

Pressupost

Finalment avui he signat la convocatòria de comissió informativa de serveis econòmics i generals per al proper dilluns dia 4 de gener amb un únic punt per a informar: la proposta de pressupost municipal per al 2010.

D’acord amb la normativa d’aplicació i les bones pràctiques, el pressupost s’hauria d’aprovar abans de finalitzar l’any, però ja us podeu imaginar que si ja és difícil fer un pressupost en època de bonança econòmica, encara ho és més en temps de dificultats. En un govern de coalició és important que el pressupost satisfaci a tots els socis de govern i això requereix una gran dosi de paciència i de temps; i, com en tot a la vida, la pressa és mala consellera. La feina era molta, no en termes de negociació (els socis d’un govern suposadament no negocien), però si per aconseguir que els números quadrin... i en això les fórmules són diferents segons el pensament polític de cadascun.

Crec que finalment hem fet una bona feina i que les aportacions dels socialistes han estat imprescindibles: hem prioritzat un creixement dels recursos a benestar social, una qüestió del tot punt cabdal per al PSC. Dins del context de disminució de recursos de totes les àrees, la de cultura també decreix, però ho fa en uns termes de raonabilitat d’acord amb la idea de convertir la cultura en motor estratègic de la ciutat que fa poc vaig expressar.

Una altra qüestió és la de la inversió a Fisersa per tal de modernitzar la xarxa d’abastament d’aigua de la ciutat; estrictament aquest no és un tema que sigui de pressupost, però és cert que el PSC l'hi va vincular; això no obstant, cal que ens arribi el darrer dictamen del Departament d’economia i finances per a tirar-ho endavant i encara no ha arribat. Confio que el proper mes de gener o a principis de febrer podrem tirar-ho endavant i compto especialment amb la complicitat de l’alcalde. En relació amb aquest assumpte força gent m’ha preguntat perquè aquesta meva obstinació a fer aquesta inversió a Fisersa; doncs la resposta és ben fàcil: perquè amb una empresa pública d’aigua ben sanejada i amb les infrastructures al dia el rebut de l’aigua és més barat.

En poques paraules, fa temps que no s’ha invertit en la millora de la xarxa; ara, amb una inversió de 6 milions d’euros en 4 anys estarem al dia i amb prou feines hi haurà increments, perquè l’empresa municipal no busca benefici. Pel cas que ho deixem córrer, més endavant s’haurà d’invertir una quantitat de diners que ni l’ajuntament ni l’empresa podran suportar, fet que en forçarà la venda a un tercer, que haurà de fer la inversió, que ens haurà de pagar pel negoci de l’aigua i que voldrà guanyar dinerons. Resultat: el rebut repercutirà als ciutadans tots aquests costos...i de quina manera!

Com a última reflexió crec que cal pensar que el dèficit probablement és una solució per a poder seguir prestant els serveis imprescindibles. L’Estat ho pot fer i nosaltres no? Això ja són figues d’un altre paner que segurament un govern tan heterogeni com el nostre no pot abordar, però que des de l’esquerra (tota) hem de valorar. Què és millor: tancar serveis? fer-los desaparèixer fins a l’anècdota? O fer un dèficit controlat que al final no és més que augmentar l’endeutament? Un endeutament que és molt menor que el de qualsevol família. Això sí, el rigor i la seriositat exigirien deixar de banda totes les coses supèrflues: no podem endeutar-nos per coses que no siguin estratègiques o imprescindibles

Resum de la cloenda de CCC

Moció pel dret a decidir

(TRANSCRIPCIÓ DE LA INTERVENCIÓ EN AL PLE)


El PSC podria haver-hi votat a favor, una atenta lectura denota que simplement es vol permetre a uns ciutadans fer una pregunta. Nosaltres creiem en la democràcia i per tant res no ens hauria d’impedir estar a favor de fer les preguntes que convinguin, si és que els electes no se senten capacitats i legitimats per a fer la feina. Altre cosa és votar si o no a la pregunta que es farà.

Així doncs el PSC s’absté per les següents raons:

Aquesta moció ha estat presentada pels grups de CiU, ERC i el senyor Elelman sense haver-ne convidat el PSC, per tant neix apartant a una majoria social i política de la ciutat, el procedir per tant ens situa en posició d’obligada abstenció. On no ens hi volen no hi podem ser, per tant facin i quan vulguin ser seriosos o tenir una majoria realment representativa ens avisin. Ara no ens demanin, que ens hi sumem, ni ens demanin transaccions. Han tingut temps per fer-ho.

Vull recordar-los que el PSC al gener de l’any 90 va votar a favor del dret a l’autodeterminació i CiU és va abstenir.

Tot i això no deixarem de dir ben clarament quina és la nostra posició vers la independència, només faltaria! Nosaltres no fem política segons si tenim el govern de la Generalitat o no.

Els catalans i catalanes hem escollit dotar-nos d’un marc competencial i estatutari a l’empara dels successius Estatuts d’autonomia, i de la Constitució. L’últim d’aquests actes de lliure decisió va ser el donar un suport majoritari a l’estatut del 2006. Ara no és temps de depassar aquest marc abans de saber si és viable o no. L’estatut de 2006, aprovat en referèndum pels catalans i les catalanes, ha estat la consecució d’una de les fites més importants de la història recent del nostre país. Més autogovern, més i millor finançament, el reconeixement de nous drets socials, la definició de Catalunya com a nació son alguns dels trets més remarcables d’una llei que, sens dubte, marcarà de manera decisiva i positiva el futur del nostre país. Defensar el ple desenvolupament de l’estatut del 2006, que va comptar amb el recolzament de CiU, PSC, ICV-EUiA però no del PP, ni d’ERC, ni de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, ni de la Plataforma pel Dret a Decidir, és la millor forma de defensar l’autogovern de Catalunya i l’evolució d’Espanya en un sentit federal.

El projecte nacional dels socialistes catalans és el catalanisme federalista. Un projecte que té voluntat de sumar i representar a la majoria del catalans, que no volen fer dels diferents graus d’identificació nacional un element de conflicte i de divisió, i que defensen l’autogovern de Catalunya. El nostre projecte comporta la
defensa del ple desenvolupament de l’estatut del 2006 i l’evolució del nostre país cap a un estat federal.

Al final no oblidin que Catalunya no és independent perquè els catalans no han donat mai un suport majoritari
a partits que es declarin a favor de la independència. Res més. No em puc estar de recordar els equilibris de CiU entre anar corrent a retratar-se amb el president Zapatero i ara en un context electoral intentar aproximar-se al vot sobiranista.

Volem deixar clar l’absolut respecte als convocats de la consulta i a les persones que es consideren independentistes, que si al que aspiren és a la independència, de ben segur que no ho fan amb exclusió de la majoria social i política que representa el PSC a Figueres.Com els dèiem abstenció perquè vostès no ens hi volen.