El camí recorregut

(PUBLICAT AL BISETMANARI HORA NOVA)

Després d’assabentar-me de la mort de Jordi Solé Tura, exministre de cultura i un dels pares de la  Constitució Espanyola de 1978, immediatament vaig anar a buscar a la prestatgeria un petit treball anomenat Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936) escrit per ell i en col·laboració amb Eliseo Aja, ambdós professors universitaris de Dret Constitucional. Aquest petit llibre, de poc més de 150 planes, editat per Siglo XXI, fa un repàs d’allò més interessant de les diferents constitucions que ha tingut Espanya i que ha representat per la seva evolució en més d’un segle i mig. Una d’aquelles obres, que gairebé ja no es troben, a cavall entre la història i el dret, entre l’anàlisi i el marc històric, un nexe necessari entre present i passat.

Sé que aquell petit llibre em va ser molt útil, de la mateixa manera que ho devia ser i continua essent-ho per molts estudiants, tant d’història com de dret; de la mateixa manera sé que la tasca de Jordi Solé Tura va ser al llarg de tota la seva vida la de ser útil als altres, per això és de lamentar la seva pèrdua, com fou de lamentar la notícia de la malaltia que va patir, l’Alzheimer, que va anul·lar poc a poc un dels millors tresors d’aquest país, la seva memòria.

Aquests dies han sortit moltes de les seves aptituds, de la seva feina com a Ministre de Cultura, com a Senador o com a Docent, de les múltiples virtuts que representava un home consagrat a la cosa pública des d’uns idearis enormement progressistes i democràtics, als quals mai va renunciar. Evidentment, un dels elements que constitueixen, i constituiran, el gruix dels elogis serà el fet de ser un dels pares de l’actual Constitució Espanyola de 1978; no podem ni imaginar-nos què significà que gent com ell o com el mateix Miquel Roca Junyent o Gregorio Peces Barba, discrets, eficients i rigorosos, es trobessin entre els ponents d’aquesta constitució que, malgrat tot, ha servit per proporcionar pau, progrés i democràcia a un país que no n’havia tingut mai d’una manera tranquil·la i serena.

L’any passat el seu fill, va gravar un documental realment meravellós, malgrat la seva enorme tristesa en alguns dels seus fragments anomenat la memòria perduda, que ens endinsava en l’home, el professor, el polític, el combatent, el pare. Aquest serà un dels llegats que ens quedaran a tots els que, amb més o menys encert, traspassem pel món de la política, i del que hem encara d’aprendre a moure’ns; un llegat que proporciona eines de coneixement per les futures generacions, bàsiques per entendre el que vivim i per avançar en pau i democràcia, independentment de la tribuna que cadascú triï per fer-ho.

Probablement, l’element que a mi m’agradaria destacar de Jordi Solé Tura, a banda del pesar per la pèrdua d’un company de partit i un suport per tots aquells que creiem en la transformació de la societat sota el prisme del progrés, sigui el de ser una persona rigorosa en tot el que feia, la qual cosa dóna confiança a tot allò que ell avalés i sempre amb elegància i educació, demostrant ser un senyor de la política. Fou un home rigorós en la feina que feia, i en les conviccions que defensava, fent-lo creïble davant de l’opinió pública, temut i respectat pels rivals polítics. Amb ell, es tanca una de les ments privilegiades del nostre país, un combatent del franquisme, un lluitador de la llibertat, un home fet a si mateix i que estimava el seu país.

Pertànyer al PSC, en dies com aquell, et dona un sentiment doble i contrastat; per una banda et fan adonar del privilegi de comptar amb companys de viatge en la militància política que són un referent polític i democràtic per la resta de la classe política catalana i espanyola i, de l’altre, la pesantor i la tristesa d’acomiadar a un company de partit que amb la seva feina ha contribuït al progrés del país i a mantenir viu el somni d’un món millor, més just i més igual per a tots i totes. Gràcies Jordi pel camí que ens has ajudat a recórrer.