Avui recordem, un any més i mai hem de deixar de fer-ho, les víctimes dels totalitarismes, aquells que han mort, conscientment o no, en nom o per culpa d’unes idees. Hi ha víctimes militants, que sabien perquè lluitaven i, fins i tot, a què s’exposaven, i víctimes innocents i ignorants, gent que s’ha vist immersa en la barbàrie sense tenir-hi ni veu ni vot, i que, massa vegades, ni tan sols ha tingut consciència de ser-hi. N’hi ha exemples ben propers, víctimes de bombardejos, com s’ha dit a Figueres, exiliats o simplement víctimes de la misèria de les postguerres.
Moltes d’aquestes persones ha esdevingut herois: herois amb cara i ulls i un nom per recordar en els llibres d’història i en les cròniques, o herois anònims plorats en la intimitat, de petjada més difusa, però igualment important per conformar el present d’una societat.
Tots i totes sabem que els herois han lluitat per uns ideals, per canviar el mon per a que esdevingués un lloc millor, més democràtic i més just on els totalitarismes i les injustícies fossin esborrades de la memòria de tots i totes.
Malauradament han sorgit altres herois: els que es lleven cada dia i, sense plantejar-se grans ideals, sense voluntat de transcendir ni de ser estendards de res, posen els peus a terra i lluiten pel dia a dia. Herois anònims que miren endavant malgrat les dificultats i que l’única frontera que es plantegen creuar cada dia és la de superar una dificultat més, per poder agafar alè i tornar-hi l’endemà, sense treva. Gent que no té grans ideals ni vol sentir a parlar de quimeres; gent amb i·lusions, sí, però sobretot amb necessitats immediates per acomplir i satisfer. Gent que es mereix que els fem costat, que els allarguem la mà i els reconeguem el mèrit que té no defallir malgrat tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada