Ben aviat se celebrarà el tercer congrés de l’advocacia catalana a Figueres. Aquest és, sens dubte, un esdeveniment important per a la ciutat. Per això, des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament, en el marc de la CCC’09, hem intentat donar un cop de mà a l’esforç que realitzem els advocats figuerencs a través del nostre col·legi.
Ja em permetreu que faci aquest article com a lletrat i no com a polític (o no tant, perquè als polítics, el llautó se’ns veu massa sovint!). Al congrés hem d’analitzar qüestions importants que serveixin per a portar a terme una profunda renovació de la justícia al nostre país.
El fet que l’administració de justícia no funcioni és greu en termes de construcció nacional perquè un dels eixos bàsics de l’estat de dret no es compleix: l’accés a la justícia no es real! M’explico: no negaré que davant la comissió de delictes greus les coses funcionen (només faltaria!), però la lentitud dels tribunals fa que en la majoria de casos no serveixi per res posar un plet. Aquesta situació afecta greument els interessos dels particulars i, de retruc, el desenvolupament econòmic del país. Davant un deute moltes vegades és millor cobrar el que es pugui que no pledejar, davant una perspectiva d’anys (en què el justiciable probablement ja s’hagi arruïnat).
Exemples concrets? Els que vulgueu: execució de pagarés per una quantitat astronòmica instada el mes de febrer que encara no tenen ni interlocutòria d’admissió a tràmit; la llei diu que en pocs dies s’ha d’embargar el deutor. I sabeu quina n'és la conseqüència? Ruïna del creditor i quatre persones despatxades mentre el deutor continua campant tan feliç. Més mostres: sentències que no es poden executar perquè oficialment no se sap on és el deutor; i com que la llei diu que s’han de notificar personalment i, és clar, tècnicament no es pot, s’ha d’esperar que el jutjat s’assabenti que no es pot per segona vegada i llavors publicar-ho per edictes en algun diari, o que quedin en l’aire. (això sí, el deutor esmorza tranquil·lament en un bar de Figueres cada dia); en aquest cas l’estafat és un jubilat que en té un fart per arribar a cap de mes. Encara més: una adopció d’un noi nascut fa molts anys al Brasil; un cop tot tramitat resulta que s’ha de comunicar a la mare biològica i, és clar, s’ha de fer personalment. Òbviament ningú no sap on és i, ja comprendreu que anar favela per favela es fa difícil... Doncs resulta que no es pot posar un anunci als principals diaris.
Podria seguir fins a aconseguir unes rialletes de commiseració i finalment de fastig, però com es farà al Congrés, cal analitzar el problema d’arrel i aportar solucions que permetin sortir del pou en què es troba el país. Admeto que no hi ha prou recursos i que força vegades són antiquats, o que quan arriben ja són obsolets. Admeto que l'organització del jutjat és confusa i que els mateixos operadors s'emboliquen i, sobretot, admeto que sovint els advocats aprofitem totes les escletxes que les lleis rituàries ens permeten per tal de causar les màximes dilacions possibles. Ara bé, també afirmo que a vegades els operadors judicials s’acullen a qualsevol formalitat per tornar algun procediment i treure’s expedients de sobre.
Abans de dir-hi la meva vull fer una consideració sobre notaris i registradors mercantils. No entenc el perquè de la doble qualificació dels documents. Per dir-ho en paraules planes, quan fas una escriptura, per exemple d’ampliació de capital, es fa a cal notari, qui un cop acomplerts els tràmits la dóna per bona; acte seguit cal adreçar-se cap al registre mercantil, on el Sr. registrador es dedica a verificar que el notari ho hagi fet bé!!! Això provoca casos tan curiosos com que són capaços de tornar-te una escriptura perquè als estatuts diu Figueres i a l’escriptura Figueras, o l’inrevés; és igual, no es per una qüestió de llengua: és per una formalitat. Si us plau posem-nos d’acord! O notaris, o registradors!
La realitat de tot plegat obeeix a què hem d’elaborar amb urgència noves lleis processals i reglaments mercantils: això no pot seguir així, el país s’enfonsa. En el món del Google, del Facebook, del Youtube... A què treuen cap tramitacions amb paper? Llarguíssims tràmits d’instrucció amb jutge i fiscal? Que no ho pot fer el fiscal solet? Bé que ho fa en la legislació de menors!
Bé podem resignar-nos a dir que falten mitjans, però què en farem d’abocar-hi grans recursos i de construir grans ciutats judicials si la majoria de les lleis de tràmit són del XIX? Doncs RES.
Se’m pot dir que en comparació amb els sistemes anglosaxons i, especialment, els EUA tenim una gran seguretat jurídica. Això fa riure o pena, no ho sé! Allà la primera instància es resol en 3 setmanes o menys. Ja m’agradaria que això fos així aquí. La seguretat jurídica és la que serveix per a garantir els interessos dels ciutadans, no és un objectiu en si mateix.
Cal fer-ho tot nou o el futur se’ns menjarà sense remei, quedarem per darrere de totes les nacions civilitzades. Em deia un company que en el rànquing de desenvolupament humà del PNUD la justícia espanyola ocupa el lloc 56 del món darrere Botswana i molt, molt lluny, de la República de Ghana No sé si és veritat (jo crec que sí, però no vull buscar-ho, no vull deprimir-me més) però si non é vero é ben trovatto!Senyors i senyores, cal un profunda reforma de la legislació i portar les lleis del XIX al XXI i revisar també profundament les recents que van ser fetes abans de l’eclosió de les noves tecnologies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada