Avui no vull escriure de política, tot i que suposo que la majoria que entreu al meu bloc és per aquest motiu, escriuré del meu fill. M’heu de permetre aquesta llicència!
Aviat farà 2 anys i m’adono que creix molt ràpidament, ja fa uns mesos que camina i sobretot ja utilitza un bon nombre paraules per a comunicar-se. Tot plegat m’emociona força, especialment perquè en massa ocasions soc lluny dedicant-me altres coses. El dissabte al matí ens varem asseure tots dos al sofà a veure un vídeo que té sobre el cel, el deu haver sentit i vist infinites vegades però a ell l’emociona...doncs no se’n parli més. Un cop acabat el vídeo varem jugar a les pessigolles, joc d’altra banda molt saludable tant per ell com per mi. Més tard al sofà a escoltar una mica de música clàssica (Bach) a veure si s’adormia perquè em va semblar que tenia son. La qüestió és que no es va adormir i ens vam estar més de mitja hora escoltant la música, això em va fascinar, començo a valorar molt seriosament el ser prop d’una personeta com el meu fill i la immensa oportunitat que la vida ens dóna quan neix una criatura. M’agradaria poder-li donar un mon millor i sobretot voldria ser capaç d’educar el meu fill com un ciutadà de veritat.
En fi em sento incapaç d’explicar que vaig sentir aquella mitja hora en que el vaig tenir a la falda però us asseguro que m’ha fet pensar molta estona perquè vaig ser molt feliç. Deixeu-me afegir que m’impacta especialment el fet de passar un instant de felicitat perquè en la felicitat com a concepte no hi crec massa jo, crec que la vida són moments bons i altres (molts) no tant, que no hi ha ningú que pugui dir que és feliç sempre, només se n’és alguna estona. Malauradament crec que la infelicitat és present en la vida de moltes persones de forma constant i en la majoria de les ocasions només pel fet d’haver nascut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada